El «factor CAT»
30 d’agost de 2023
Manolo Cruz explicava ahir en un article que « al PP li convindria el federalisme». «No deixa de resultar paradoxal», deia, «que la dreta, que tanta importància dóna a la cohesió nacional, no acabi de saber en quina clau pensar-la, més enllà de les rutinàries exhortacions retòriques uniformistes».
No seria mala idea que el federalisme esdevingués transversal. Però, de moment, no crec que el PP faci aquesta evolució. En part, per una qüestió d’inèrcies culturals, identitàries (el pòsit de la història, amb els seus cànons, tabús i desconeixements); en part, per l’herència d’Aznar (una deixa estratègica); en part, perquè, tàcticament, el PP ha de disputar amb Vox qui té la bandera més gran.
Essent president de govern, Aznar va tenir l’ocurrència, segons explicà Federico Trillo-Figueroa, d’«honorar la bandera de tots els espanyols a la capital del regne amb el suport d’un pal que la pugui enarborar a la màxima alçada possible». L’octubre del 2002, a la madrilenya plaça de Colón, s’hissà una bandera de 294 metres quadrats i de dinou tones de pes, a cinquanta metres d’alçària.
Aznar tornà a posar en funcionament, «sin complejos», els ressorts nacionalistes de la dreta espanyola, que en les primeres etapes de la Transició havien quedat en stand by. Després, el nou Estatut català i el Procés excitaren el reflex de cridar a sometent (la «nació en perill», un crit d’elevats dividends). En un dipòsit del Congrés dels diputats encara deuen guardar-se 876 caixes amb 4.020.000 signatures que el PP recollí contra l’Estatut de Catalunya (votat pel Parlament, pel Congrés, i referendat per la ciutadania de Catalunya).
Ara bé: aquest ressort, que pot donar un conspicu rendiment en forma de vots fora de Catalunya, té també una limitació decisiva a l’hora de fer majories de govern. Ho sap prou bé Núñez Feijóo, que en aquests moments intenta tímidament tendir algun pont vers Junts («Yo no soy su rival político e ideológico»), malgrat la protesta del líder del PP català, Alejandro Fernández («Junts sí es mi rival»).
Aquesta permanent hipoteca catalana de la dreta espanyola (el «factor CAT», se’n podria dir), l’obliga al contorsionisme. Vé de lluny: es produí ja en les eleccions generals de 1977, les primeres després de la dictadura. En un article fantàstic (¿Cómo sería España sin Catalunya?), Carles Castro ho recordava recentment: sense el vot de Catalunya, la UCD d’Adolfo Suárez hauria aconseguit per si sola la majoria absoluta. Aquesta pauta s’ha anat repetint des d’aleshores, i explica moltes de les vicissituds polítiques que hem viscut. Segueix plenament vigent: el passat 23 de juliol, la dreta (PP + Vox) hauria obtingut la majoria absoluta si no fos pel «factor CAT».
No es pot preveure, de cara al mig i llarg termini, si la dreta espanyola evolucionarà civilitzadament cap al reconeixement de la realitat, amb l’acceptació d’una o altra forma de «federalisme» (la «profunda reflexió de caràcter estratègic» que els hi demana Manuel Cruz); o bé si, pel contrari, ho farà vers una forma o altra de reacció espasmòdica, involutiva, com la que planteja Vox (potser també Aznar): una via d’il·legalització de partits o de canvi del sistema electoral.
