Raimon Obiols: L’apunt del dia/15 (Fins i tot Culla ho hauria de celebrar)

Fins i tot Culla ho hauria de celebrar

2 de febrer de 2023

«Si el president de la Generalitat és un ninot que pot ser obligat a retractar-se i a contradir-se, no només són la persona o el partit, són també la dignitat, el prestigi, l’autoritat de la institució les que pateixen», ha escrit Joan B. Culla en un article a l’Ara (Un ritual d’humiliació), publicat durant la recta final de la negociació dels pressupostos de la Generalitat.
El comportament del PSC en aquesta negociació, a Culla  li ha semblat «retorçat».  «I no escric maquiavèl·lic», afegeix, «perque Illa ha de menjar moltes sopes abans d’arribar-li a la sola de la sabata al diplomàtic florentí».

Culla deu pensar que Illa és un adversari que ressalta i destaca en la política catalana d’aquest moment, i que cal prendre’l per objectiu i bescantar-lo. Està en el seu dret, i en l’article ho fa a consciència: diu que Illa és «aquell polític que fa cinc anys semblava un ‘apparàtxik’ gris i ara s’ha transmutat en un ‘killer’ igualment gris».

Persona ben informada, i en general de bon criteri, Culla ha de ser conscient de la desigualtat que existeix entre els judicis i expressions que es poden permetre els qui, com ell, opinen repetidament en els mitjans, i els marges de resposta disponible dels polítics en exercici que son objecte de crítica.
Si ara, posem per cas, IIla repliqués en reciprocitat (justa o no, segons cadascú) que Culla «ha de menjar moltes sopes abans d’arribar-li a la sola de la sabata a l’últim guanyador del premi Pulitzer», que és «un gris ‘apparàtxic’ mediàtic del vell poder convergent», o que és «un gris ‘killer’ d’alguna de les disperses colles d’hereus escampa del pujolisme», seria jutjat (amb justícia), com l’autor desmesurat d’una reacció extemporània, incorrecta, inconvenient.  
D’aquest desequilibri se’n poden extreure, em sembla, dues recomanacions: la primera és de resignació: els polítics no s’han de queixar i han de posar bona cara (qui no vulgui pols que no vagi a l’era). La segona és de moderació: els opinadors responsables haurien de mesurar (sobretot en períodes crispats, problemàtics i incerts com l’actual), els judicis i qualificatius personals sobre els actors polítics i institucionals.

Aragonès és un «ninot» circumstancial, com afirma Culla? Més aviat sembla que ha mostrat que sabia actuar amb pragmatisme i serenitat, i amb bons resultats. El principal: obtenir els vots necessaris  per continuar l’acció de govern, amb un pressupost de  41.025 milions d’euros, el més elevat de tota la història de la Generalitat.

Aquesta negociació ha estat llarga i complexa, però no ha estat un «ritual d’humiliació». Més aviat ha estat un “exemple de política útil”, de «responsabilitat en un moment complex“, d’ “intent explícit i deliberat de buscar consensos a la societat catalana”, com ha assenyalat Illa. No suposa un “pacte de legislatura” per bé que no evitarà que els socialistes catalans puguin arribar a “més acords” amb l’executiu d’Aragonès.

Després de tants anys des topades, tràngols, bronques i batusses; després de tants anys d’anar donant voltes a la sínia de l’estèril pou del «com pitjor, millor», em sembla que fins i tot Culla podria celebrar els efectes de l’acord.

P.S.- Suposo que Salvador Illa no replicarà a Culla. Fa pocs dies, parlant d’Eduard Rivas, alcalde d’Esparreguera, el va descriure com « un alcalde creïble i tranquil, que es prepara molt tot allò que fa, que no opina sense estar informat i que és molt endreçat». «M’agrada aquest tarannà de política útil i respectuosa”, va afegir. Podria veure’s, perfectament, com un discret autorretrat.