L’any que viurem perillosament
Des de la doble crisi financera i econòmica del 2008 i el 2011, els esdeveniments traumàtics no han escassejat a Europa: el Brexit, la crisi migratòria, la pandèmia, la guerra d’Ucraïna, la crisi climàtica, la urgència de la transició energètica, l’expansió de noves tecnologies disruptives, etc. Alguns d’aquests problemes han tingut respostes adequades de la Unió Europea; altres no. La frase tan repetida de Jean Monnet («Sempre he pensat que Europa es formaria en les crisis, i que seria la suma de les solucions que aportéssim a aquestes crisis») només s’ha confirmat a mitges. No cal abusar-ne com a consol rutinari.
Avui és urgent una nova politització europeista, un nou impuls d’innovació, d’integració política i institucional i de renovació generacional. Si no, les coses poden anar molt malament a Europa. L’actual acumulació de crisis planteja un interrogant existencial a la Unió Europea, que el retorn de Trump a la Casa Blanca ha accentuat.
La Unió Europea, que molts veiem com una fórmula de salvació insubstituïble, s’aproximarà el 2025 a una hora de la veritat. Enrico Letta deia fa uns dies a X-Twitter que «la brutalitat de Trump potser ens obligui a enfrontar-nos finalment a la veritat. I la veritat és que fragmentats a 27 tots som països petits en un món de gegants. Només integrats a nivell europeu podrem, en termes econòmics, fer front als Estats Units i la Xina». Forçant l’optimisme, afegia Letta: «Potser Trump és un federador d’Europa, obligant-nos a fer coses que en una altra situació no faríem. Nosaltres, els europeus, ho hem de decidir».
En un article recent, un grup d’opinió de Barcelona (Treva i Pau) plantejava amb cruesa aquest actual dilema europeu: «Als segles venidors els llibres d’història diran una d’aquestes dues coses: o que els països europeus, després de mig mil·lenni de dominar el món, es van suïcidar amb les dues guerres mundials, arribant “al final de la història”; o que amb la unió política van ser capaços de protagonitzar un nou Renaixement i convertir-se en una gran potència en un món multipolar. Per Europa és la qüestió existencial: ser o no ser».
Afegia l’article que «Alemanya i França, com les dues principals potències de la UE, estan cridades a dirigir aquesta empresa». Tot i això, aquesta referència a l’eix francoalemany, canònica durant dècades, també avui està en crisi: aquest motor està gripat. França, amb una crisi fiscal històrica, pateix la pitjor situació d’inestabilitat política des de l’inici de la Cinquena República. Alemanya perd força econòmica i política, dramàticament. A tots dos països planeja l’amenaça del nacionalpopulisme i de l’autoritarisme iliberal.
En aquest context de vulnerabilitats, amenaces i incerteses, no es poden fer pronòstics sobre el futur d’Europa. Hi ha una cosa, però, que és evident: l’auge actual dels nacionalismes, avui visible pràcticament a tots els països de la Unió Europea, representa un perill creixent. Els nacionalpopulismes prometen el retorn al vell món de les sobiranies i de les fronteres, però en realitat proposen una quimera que comporta un doble risc: d’ineficiència i declivi (els efectes del Brexit són a la vista), i de divisions i confrontacions intraeuropees, en un món de creixents rivalitats geopolítiques.
A Europa, les disputes nacionalistes han causat immenses catàstrofes durant segles, la mort de milions de joves. Ni com a farsa s’han de repetir aquelles tragèdies. Solem caure al tòpic d’assimilar el realisme a una acceptació resignada, fatalista i passiva de la història. Però avui és obvi que ser realista a Europa vol dir exactament el contrari. Significa tenir present que, amb totes les contradiccions, el procés d’unitat europea ha assegurat dècades de pau que no s’han de donar per amortitzades. Significa adonar-se que la situació a què ens enfrontem al nostre continent és summament perillosa, i que hem de fer el necessari per modificar-la políticament.
El que avui necessita Europa, amb urgència i, sobretot, és una nova generació política de joves que siguin autènticament realistes, i en conseqüència ambiciosament europeistes. El que s’hauria de fer està força clar. Els darrers temps s’han publicat tres informes (de l’antic primer ministre italià Enrico Letta, de l’expresident del Banc Central Europeu Mario Draghi i de l’expresident finlandès Sauli Niinistö) que tracen unes pistes concretes. Tots tres assenyalen un mateix objectiu: frenar el possible declivi mitjançant un enfocament europeu comú, amb una integració política i institucional més gran. El repte, considerable, és dur a terme un programa europeu de renovació i transició que asseguri un triple objectiu de productivitat i eficàcia econòmica, seguretat social i llibertat política.
En cas contrari, el panorama serà sinistre. Ara bé: els joves europeus ¿són conscients del perill? Tota nova generació tendeix a l’adanisme, una actitud saludable sempre que no s’apliqui estrictament al peu de la lletra. La frase «Not to trust anyone over thirty» (No confiar en ningú de més de trenta anys) es va fer molt popular en el moviment estudiantil nord-americà contra la guerra del Vietnam, als anys seixanta del segle passat. Era d’Abbie Hoffman, un dels seuslíders. Es va saber anys després que quan repetia aquella frase sobrepassava amb escreix la trentena.
Jo gairebé la triplico, però malgrat la desconfiança que dono per suposada, no puc evitar deixar constància d’un avís i desig d’any nou. Hi ha perills a l’horitzó i només la política ens podrà salvar dels que ens amenacen a Europa. Desitjaria, per a l’any 2025, el sorgiment, encara que sigui incipient, d’una nova generació política sense fronteres, que impulsi un nou i ambiciós europeisme. Per pur realisme.
(Publicat a ElDiario.es)
