Raimon Obiols: Deures d’estiu 5 (Eleccions a Itàlia, tàctiques del cargol, Partito Democratico)

Les eleccions italianes del proper 25 de setembre apunten la possibilitat (la probabilitat, diuen alguns) d’un escenari que fins fa ben poc era francament impensable: un govern presidit per Giorgia Meloni, dirigent d’un partit, Fratelli d’Italia, que prové del neofeixisme. 

 Meloni, que potser d’ací uns mesos podria encapçalar el govern italià, ha fet fa poc una declaració (una inflexió) que deu haver considerat necessària. En un vídeo destinat a la premsa estrangera, ha “abjurat” del feixisme a mitges, amb la boca petita:

“Fa dècades que la dreta italiana ha consignat el feixisme a la història, condemnant sense ambigüitats l’agressió a la democràcia i les infames lleis contra els jueus“.

Els seus oponents s’han apressat a difondre un altre vídeo seu, de fa anys, on Meloni deia de manera més precisa que “Mussolini va ser el millor polític dels últims 50 anys”.

El diari La Repubblica ha destinat un equip de deu periodistes a fer un extens perfil de la Meloni i està publicant una llarga sèrie (Giorgia Meloni: la storia e le radici. Inchiesta sulla fondatrice di Fratelli d’Italia) que resulta inquietant, no sols pel que narra sinó perquè sembla una involuntària i prematura premonició de victòria. Ja es veurà: no es pot dir blat fins que és al sac i ben lligat, i si una cosa caracteritza la política italiana és la imprevisibilitat, que deriva d’una gran capacitat d’invenció.

La tàctica del cargol

La història recent de Fratelli d’Itàlia és, segons La Repubblica, “la història d’una ascensió lenta però constant (…) De l’1,96 % a les legislatives de  2013 al 4, 35 % cinc anys després, amb la brusca acceleració fruit de l’oposició en solitari al govern Draghi, que li dóna avui, a les enquestes, el 24 %”. 

Però aquesta acceleració té arrels profundes. Al costat de les declaracions destinades a tranquil·litzar les més que evidents inquietuds de Brussel·les, els Fratelli d’Italia han mantingut el símbol del vell partit neofeixista de Giorgio Almirante, l’MSI: la flama tricolor sobre un  sòcol  negre,  una evocació minimalista de la tomba de Mussolini. 

L’actual “operació de restyling i maquillatge gradual” -escriu La Repubblica- “no pot ocultar que la seva formació política, Fratelli d’Italia, ha seguit camins contigus als de l’ultradreta i el neofeixisme, sobretot romà (…) Són vies paral·leles la distància entre les quals s’ha escurçat i ampliat, segons les etapes, els temes, les batalles (…) per raons d’oportunitat”.

La estratègia seguida per Giorgia Meloni i el seu grup, al llarg dels anys, s’ha estat basat en la persistència, en l’organització (amb un nucli compacte de dirigents, sobretot Meloni i Francesco Lollobrigida, el seu cunyat), i en uns missatges simples i contundents (“Sono dona, sono madre, sono cristiana, sono italiana”, repeteix Meloni). Günter Grass evocaria la cautelosa i constant “tàctica del cargol”; Bertolucci “la strategia del ragno” (la pacient estratègia de l’aranya).
Ha estat una política insistent i persistent, més pròpia d’entestats jugadors de parxís que de polítics a la recerca de jugades genials en els escacs. El joc del parxís confirma la lucidesa d’una tesi de Maquiavel: en política la victòria depèn de la combinació, a parts més o menys equivalents, de les “virtuts” i de la “fortuna”.
Ara, amb l’aliança de la triple dreta (Berlusconi, Salvini, Meloni) que ha fet caure el govern de Draghi i pot guanyar les eleccions, tal vegada la fortuna pot somriure a Giorgia Meloni. En tot cas, les seves virtuts les comencem a conèixer ara, en el nostre país; sobretot les oratòries, després del seu recent discurs en un míting de Vox a Marbella.

Partito Democratico

En la crisi política italiana actual, que pot tenir molt importants repercusions europees, hi ha diverses causes. Una d’elles l’he seguit d’aprop des de fa una pila d’anys: l’evolució de l’esquerra italiana. Per circumstàncies concretes que no fan al cas, he seguit amb particular atenció (i congrés rere congrés) la tranformació del PCI a finals dels anys 80 i, posteriorment, tot el complicat procés evolutiu que ha donat com a resultat l’actual Partito Democratico, que ara dirigeix Enrico Letta (el PD, ha escrit algú, tot just caricaturitzant, és ara un partit encapçalat per un postdemocristià amb una base postcomunista).


Recordo les meves discussions d’aquella època amb en Pasqual Maragall (alguns textos n’han deixat testimoni). Les meves argumentacions principals per a replicar al seu engrescament per Rutelli i altres Bayrous eren més aviat aprensives. PM les considerava“conservadores”, probablement amb raó, però jo li objectava el següent:  1) una “esquerra que parla al centre” és una cosa completament diferent d’una “esquerra que es desplaça al centre” (sobretot quan ho fa amb “patinatge artístic”); 2) la barreja de cultures (i de “tribus”, de grups humans) del PCI i la DC no reeixirà una síntesi; i sobretot: 3) menystenir l’horitzó de la transformació social en favor d’altres consideracions crearà un buit i molts problemes. En aquells temps, López Bulla ho va dir de manera expressiva a Brussel·les, en un encontre amb els italians: “Tot això que dieu està molt bé, però quines cançons cantarem?” (Escoltant-lo vaig recordar que, quan jo era petit, el meu pare em cantava la “Bandiera rossa” que havia escoltat de jove als carrers de Florència, just abans de la Marxa sobre Roma: “Avanti popolo, a la riscossa”… La força tremenda dels sentiments i dels símbols). 

El fons de la qüestió rau en el fet que l’esquerra italiana, malgrat la seva gran qualitat cultural i política (potser a causa d’un sobrepès, d’una sofisticació excessiva) no ha aconseguit mantenir o crear una força polítiques amb el suficient sentit de pertinença, de comunitat, d’identitat col·lectiva que li permetés assegurar la convivència d’opinions i perspectives plurals i diversificades. En conseqüència, s’han dispersat: escissions, entropia constant, pèrdua de base militant,  institucionalització excessiva, creació de petits partits de commis d’État , líders en general valuosos i honestos però de curta durada,  temptació constant de plataformes personals, fragmentació.

L’extrema dificultat actual potser generarà respostes. Tant de bo. No hi ha altra alternativa que confiar en el realisme dialèctic de Hölderlin («Allà on creix el perill creix també el que ens salva» i, sobretot, apel·lar a l’estratègia del cargol.