Raimon Obiols: Deures d’estiu 3 (Scalfari, els socialistes, el papa Francesc).

Scalfari

Ha mort Eugenio Scalfari, quasi centenari. Juan Luis Cebrián evoca en un article a El País, “el hecho, inolvidable para mi, de que presentara en publico la edición italiana de mi primera novela”. Per pura casualitat vaig ser testimoni d’aquella presentació, en un jardí del Gianicolo romà, que no recordo si era de  l’acadèmia espanyola o de la residència de l’ambaixador. Scalfari parlà de Cebrián amb una benevolència que em semblà un xic condescendent, i a continuació dedicà un quart d’hora a explicar l’argument de “La rusa”, amb tota mena de detalls, minúcies i desenllaç inclosos.  No sabria concloure amb certesa si es tractà d’un espòiler deliberat o bé inconscient, però puc assegurar  que objectivament ho fou: amb aquella presentació, Cebrián va perdre lectors a Itàlia. Hi ha una frase de Scalfari que n’és un brevíssim autorretrat: “Io usavo la mia ingenuità con una certa astuzia” (Jo usava la meva ingenuïtat amb una certa astúcia”). 

Scalfari i els socialistes

Scalfari va ser diputat pel Partit socialista italià, el 1969,  per tal d’evitar un possible empresonament, a conseqüència d’una querella per uns articles que havia publicat a l’Espresso, amb Lino Jannuzzi,  sobre el Sifar (el servei d’informació militar) i el  general De Lorenzo, cap del cos de carrabiners. En els articles, deien que més de 150.000 italians, considerats políticament “perillosos”, estaven fitxats, i que tres anys abans, el 1964, s’havia preparat el  “Piano Solo”,  un  projecte d’ocupació manu militari de les institucions, i de formació d’un govern d’emergència nacional sota la direcció del president de la República, Antonio Segni (encara avui es discuteix a pilota passada sobre aquella confusa vicenda).  Eren anys de guerra freda. Un Tribunal condemnà a 17 mesos de presó a Scalfari i a 16 mesos a Jannuzzi. Pietro Nenni, el líder històric del Partit socialista italià, qualificà aquella sentència d’”enormitat”, i el PSI oferí als dos periodistes una candidatura a les  eleccions (Scalfari a la Cambra, per  Milà; Jannuzzi al Senat, per Torí). Resultaren  elegits i això els hi obrí la porta de la immunitat parlamentària. 
Anys abans, el 1954, Scalfari ja havia estat regidor del PSI a Milà, i el 1957 aspirà a ser nominat candidat socialista a la Cambra de diputats. No ho aconseguí, malgrat que Nenni i Lombardi, el líder de l’ala esquerra del PSI, li donaren suport. Molest, Scalfari es queixà a Nenni (“tot això em sorprèn i em dol molt“) i el vell líder socialista li respongué immediatament i amb lucidesa premonitòria:

“Estimat Scalfari, permeti’m que li digui una cosa que li hauria d’haver dit des del primer moment i és que el fòrum periodístic és infinitament superior al parlamentari; és a dir, ofereix, a un escriptor vigorós com vostè,  una audiència, una ressonància i una eficàcia que no son comparables a les de la Cambra de Diputats“.

Però dos dies després de rebre aquella carta, Scalfari plegava de regidor de Milà com a protesta perquè el PSI no li havia trobat “un lloc en una llista de 46 candidats (…) desfent-se així d’un desconegut no desitjat“.

Scalfari no agraí mai al PSI el seu gest de protecció de 1969. Més aviat es pot dir el contrari; fou hostil amb els successors de Nenni, especialment amb Craxi (una filla de Nenni arribà a portar-lo als tribunals). No era socialista; més aviat radical, i a la italiana (el 1955 va ser un dels fundadors del Partito Radicale). Tenia una forta vocació política indirecta, que consistia en mirar d’intervenir, en qualsevulla ocasió que es presentés, en la política que feien els altres. Li agradava aconsellar-los, orientar-los, criticar-los, corregir-los, etc. Tenia una mena de passió pel poder polític subrogat. És il·lustratiu d’aquest tarannà el fet que, en les converses amb el Papa Bergoglio que publicà a La Repubblica a partir de 2013, mulitipliqués les suggerències al pontífex sobre les coses que el Papa havia de fer (alguna tan concreta com procedir a la beatificació de Blaise Pascal). 

Nenni tingué raó amb la seva premonició. Durant  més de 40  anys, Scalfari no sols va influir molt en l’opinió pública a Itàlia  sinó que va crear realitat política amb les seves informacions i opinions. Encarnava una mena de contrapoder o d’antipoder, que constituïa en definitiva un poder considerable. Tan considerable que ha contribuït, en no poca mesura, a afaiçonar el panorama polític de la Itàlia actual.
Això, se li ha d’apuntar a l’actiu, o al passiu? «Si hagués de posar-li nota, donaria un 10 a l’empresari, un 8 al periodista i  menys d’un 5 al polític, perquè s’equivocà molt”, ha dit un senador amic seu. 

  Molts dels que el tractaren el descrivien com un narcisista arquetípic.  Era presumit, tant en els seus articles i les seves intervencions com en la seva aparença. Aquesta extrema elegància de Scalfari no sols ha estat d’una eficàcia indiscutible (tenia un nombrós i fidel públic lector, que l’adorava), sinó que el feia molt independent, molt resistent a les pressions dels poderosos. Des de 1976 fins ara fa unes poques setmanes escrivia liberrimament un article cada diumenge a La Repubblica (“homilies”, en deia rient). En els últims anys, eren sermons molt llargs i potser poc llegits; sempre, però, a primera plana.

Als nostres diaris, aquest privilegiat rite de 50 anys d’autoritas permanent seria impensable; com ho son els fogosos elogis a la figura de Scalfari que la seva desaparició ha suscitat a Itàlia, que aquí ens semblarien fora de lloc, de tan exagerats (un “santo subito” més romà que italià).  

Scalfari i el papa Francesc

Les converses de Scalfari amb el Papa incloïen frases entre cometes, com sortides de la boca de Francesc. En el seu article necrològic, Cebrián es mostra comprensiu i fins i tot elogiós amb aquelles llicències: “Disfruté al saber que su entendimiento de la entrevista como género periodístico era idéntico al mío: la reconstrucción de una conversación, siempre enviada al entrevistado previamente, como él hizo; la traslación literaria de un diálogo, aunque no literal”.
Ara bé: la consulta prèvia no es produí en aquest cas, o no  funcionà bé, perquè en el seu moment el servei de premsa del Vaticà desmentí amb admirable prosa alguna de les citacions atribuïdes per Scalfari al Papa («les paraules que el doctor Eugenio Scalfari atribueix entre cometes al Sant Pare durant les converses que amb ell va tenir no poden ser considerades com un relat fidel d’allò que efectivament va dir, sinó que representen més aviat una personal i lliure interpretació d’allò que va escoltar”. Amb tot i això, ara el Papa ha evocat amb afecte aquelles “denses converses”, en un article de condol publicat a La Repubblica i a La Stampa. Del papa Francesc, Scalfari deia que era “càndid com el colom i astut com la guineu”.

Tot amb tot,  les paraules que Scalfari posà en boca del Papa Francesc, fidels o no, en general estan molt bé.

Per exemple aquestes:

“Els mals més greus que pateix el món en els darrers anys són l’atur dels joves i la solitud en què queden els grans.  Les persones grans necessiten cura i companyia;  els joves, feina i esperança. Però no tenen ni una cosa ni l’altra, i el problema és que ja ni ho busquen.  Han estat aixafats pel present.  Digue’m:  es pot viure aixafat pel present?  Sense memòria del passat i sense ganes de projectar-te cap al futur construint un projecte, un futur, una família?  És possible continuar així?”.