Intervenció del president del Govern, Pedro Sánchez, en el Fòrum Econòmic Mundial de Davos (dimecres, 22 de gener de 2025).
Gràcies.
Senyores i senyors,
Bona tarda i gràcies per ser aquí.
Tenia previst utilitzar aquest discurs per destacar els excel·lents resultats econòmics, socials i mediambientals del meu país, d’Espanya. En els darrers anys, Espanya s’ha convertit no només en una de les economies i creadores d’ocupació de creixement més ràpid d’Occident, sinó també en un dels països que més han reduït la desigualtat i les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
Ens estem convertint en la prova que la socialdemocràcia funciona de debò. Que una nació pot guanyar competitivitat alhora que fomenta la justícia social, protegeix la naturalesa i dóna suport a un ordre mundial basat en l’obertura i el multilateralisme. Tenim els resultats, els fets concrets que ho demostren, mentre que els que defensen el model oposat no tenen res. Només paraules i promeses envoltades de mesures radicals que ens van portar al caos en el passat, i ho tornaran a fer si no actuem.
Per això he decidit canviar el tema de la meva intervenció i parlar-los d’una de les eines principals que s’estan utilitzant per sembrar aquest caos: les xarxes socials.
A principis de la dècada del 2000, les xarxes socials van començar a prosperar sota una promesa. Els seus fundadors ens van dir que unirien a la gent i enfortirien les nostres democràcies. Amb noves idees. Amb més pluralisme. Amb més rendició de comptes dels poderosos.
I basant-nos en aquesta promesa, tots ens unim. Les institucions públiques, les empreses i el poble… uns 5.000 milions d’usuaris. És a dir, més del 60% de la població mundial.
Als anys següents, part d’aquesta promesa fundacional es va complir. Almenys durant un temps. Les xarxes socials van canviar la manera com treballem, ens informem i interactuem entre nosaltres. Van construir ponts entre persones d’idees afins que eren físicament lluny. I van ampliar l’abast del debat públic en permetre als ciutadans compartir les opinions més enllà de les limitacions dels governs i els mitjans de comunicació tradicionals. Moviments per la justícia i el canvi com el MeToo o Fridays for Future no haurien estat possibles sense.
Però amb totes aquestes aportacions també van arribar enormes inconvenients, ocults a les entranyes dels algoritmes, com a invasors amagats al ventre d’un cavall de Troia.
Aleshores no ens en vam adonar. Però ara sí. Ara sí.
Ara sabem que la connectivitat fluida i gratuïta que ofereixen les xarxes socials també ha estat acompanyada de ciberassetjament, incitació a l’odi, delictes sexuals, violacions de la intimitat i un terrible augment de l’ansietat, la violència i la solitud.
Ara sabem que, lluny d’unir la humanitat i «empoderar el poble», aquestes plataformes han donat lloc a una concentració de poder i riquesa en mans d’uns quants. Tot això a costa de la nostra cohesió social, la nostra salut mental i les nostres democràcies.
Obrim, doncs, els ulls. La investigació acadèmica i els senyals polítics hi són per a qui vulgui veure-les: els grans mitjans de comunicació social fan malbé l’ordre liberal i el sistema democràtic almenys de tres formes poderoses que no podem continuar ignorant.
En primer lloc, les xarxes socials estan simplificant en excés i polaritzant el debat públic. Dos-cents vuitanta caràcters –o un vídeo de 30 segons– no són suficients per explicar gairebé res important.
La migració del debat polític de les institucions, els diaris i els cafès a les xarxes socials ens està fent substituir el rigor per la immediatesa, i la complexitat per la brevetat. Ens està impedint explicar les coses com cal, reconèixer que les decisions sovint impliquen concessions mútues, i entaular converses substancials amb els que pensen de manera diferent. En canvi, ens està fent centrar-nos en crear eslògans per guanyar “likes” i “shares” a les nostres pròpies càmeres de ressò. I això, alhora, ens està transformant en una societat cada vegada més dividida i fàcil de manipular.
Aquesta deriva no és pas fruit de la casualitat. Al contrari, està profundament relacionada amb la segona manera com les xarxes socials estan erosionant les nostres democràcies: fomentant la desinformació. Cada dia, els nostres fluxos de contingut (“feeds”) i murs s’omplen d’imatges alterades, dades inexactes i notícies falses que distorsionen la nostra percepció de la realitat. Notícies falses que van fer creure molta gent que el virus COVID-19 no existia, que les minories ètniques i culturals que viuen als nostres països són l’origen de tots els nostres problemes, que l’Estat és una estafa que treballa en contra dels interessos dels ciutadans.
Cada dia consumim milions de notícies falses que tenen un 70% més de probabilitats de ser compartides que les reals. I que els amos de les grans empreses de xarxes socials han decidit no parar. No perquè sigui difícil, ni perquè hagin llegit Derrida.
Sinó perquè són bones per al negoci. Perquè atrauen més clics i anunciants. I perquè ajuden a promoure els seus interessos polítics.
Aquesta és la tercera i més terrible forma en què les xarxes socials estan perjudicant les nostres democràcies: convertint-se en eines per substituir vots per likes. Ens van dir que aquestes plataformes ajudarien a equilibrar el terreny de joc. En canvi, ho han fet encara més injust.
Les dades assenyalen que al voltant d’un terç dels perfils de xarxes socials són en realitat “bots”, i que gairebé la meitat del trànsit d’Internet està dirigit per ells. Les cerques estan totalment esbiaixades per serveis de publicitat i sistemes d’optimització del posicionament. I els algoritmes que proporcionen continguts (“feed”), lluny de promoure la imparcialitat, estan dissenyats per amagar certs punts de vista polítics i fomentar-ne d’altres.
El que se suposava que era un espai per al debat constructiu i el lliure intercanvi d’idees ha esdevingut un camp de batalla trucat, ple de manipulació, censura i falsedat.
I siguem clars: això no ha passat per error. Ha estat propiciat de manera sistemàtica.
Per potències estrangeres ─com Rússia─ que volen afeblir les nostres institucions i alterar els nostres processos democràtics.
Per forces polítiques antisistema que volen portar el caos a les nostres societats i utilitzar-lo per aconseguir el poder, com van fer els feixistes en el passat.
I pels propis amos de les grans xarxes socials. Un petit grup de tecnobillonaris que ja no es conformen amb tenir un poder econòmic gairebé total: ara també ambicionen el poder polític d’una manera que està soscavant les nostres institucions democràtiques.
I ni tan sols amaguen aquest objectiu. Per exemple, Peter Thiel, cofundador de PayPal i un dels seus principals ideòlegs, va admetre obertament en una entrevista que els multimilionaris de la tecnologia volen enderrocar la democràcia perquè ─i cito─ «han deixat de creure que la llibertat i la democràcia són compatibles» .
I ens hauríem de preguntar: la «llibertat» de qui exactament? Perquè la democràcia no només és compatible amb la llibertat del poble; és la condició necessària per a ella.
El que realment limita la democràcia és el poder de les elits. És el poder dels qui pensen que, per ser rics, estan per sobre de la llei i poden fer el que vulguin. És per això, amics meus, que els multimilionaris de la tecnologia volen enderrocar-la.
Aquesta ─senyors i senyores─ és la veritat i la terrible amenaça a què ens enfrontem. La tecnologia que pretenia alliberar-nos ha esdevingut l’eina de la nostra pròpia opressió. Les xarxes socials que se suposava que havien de portar unitat, claredat i democràcia han portat divisió, mentides i una agenda reaccionària.
Han començat a competir de manera deslleial amb sectors estratègics de les nostres economies, com ara la banca, el comerç minorista i els mitjans de comunicació. I han acabat en mans d’un grup reduït d’homes ─només homes, per cert─ la riquesa combinada dels quals triplica el pressupost de la UE.
En aquest context, moltes personalitats públiques i mitjans de comunicació han optat per rendir-se i abandonar aquestes plataformes socials. Una decisió que, per descomptat, comprenc i respecto plenament. De fet jo mateix m’he plantejat fer el mateix. Perquè, francament, la meva vida seria molt més fàcil.
Tot i això, també crec que les xarxes socials han transcendit el que originalment van ser. Crec que són massa importants ─sobretot per a les generacions més joves─ com per seguir considerant-les mers negocis, propietat d’algú que les maneja al seu gust. Crec que ara les xarxes socials són ara un recurs comú per a la humanitat. Igual que els oceans. I que han de ser protegits i gestionats com correspon.
Perquè, al meu entendre, la promesa original sobre la qual es van construir les xarxes socials encara és possible. Si corregim els molts errors i fem les coses bé, encara podem convertir aquestes plataformes en un espai de diàleg, participació i llibertat per millorar les nostres societats i enfortir les nostres democràcies. El fet que tanta gent les utilitzi per fer-ho és una prova.
Però per aconseguir-ho, haurem d’actuar amb rapidesa i decisió. Hem de crear un front comú que uneixi tots els que creiem en la democràcia, independentment de les seves ideologies polítiques, i prendre mesures audaços per fer front a aquesta greu amenaça.
Avui voldria avançar tres idees. Tres mesures que proposaré a tots els líders europeus a la propera reunió formal del Consell que tindrà lloc a Brussel·les.
En primer lloc, vull proposar que s’acabi amb l’anonimat a les xarxes socials. Als nostres països, ningú pot caminar pel carrer amb una màscara a la cara, o conduir un cotxe sense matrícula. Ningú pot enviar paquets sense mostrar un document d’identitat, o comprar una arma de caça sense donar el seu nom.
I, tanmateix, permetem que la gent es passegi lliurement per les xarxes socials sense vincular els seus perfils a una identitat real. Això està aplanant el camí cap a la desinformació, els discursos d’odi i el ciberassetjament. Perquè està facilitant l’ús de “bots”, i permet que la gent actuï sense haver de retre comptes dels seus actes.
No podem continuar incorrent en una anomalia semblant. En democràcia, els ciutadans tenen dret a la intimitat, no a l’anonimat ni a la impunitat. Perquè aquests dos elements impossibiliten la convivència.
Per això crec que hem de fer avançar el principi del pseudonimat com a element de funcionament de les xarxes socials, i obligar totes aquestes plataformes a vincular cada compte d’usuari a un registre europeu d’identitat digital. D’aquesta manera, els ciutadans podrien utilitzar pseudònims si volguessin, però en cas de delicte, les autoritats públiques podrien relacionar aquests pseudònims amb persones reals i exigir-los responsabilitats. Perquè la rendició de comptes no és un obstacle per a la llibertat d’expressió; és un complement essencial de la mateixa.
Cada usuari de xarxes socials… Ho expresso millor… Per cada usuari de xarxes socials, un document d’identitat real. Aquesta és l’única manera de garantir realment que els menors no accedeixin a continguts inadequats, que les persones que cometen delictes siguin excloses de les xarxes socials o que siguin processades, i que s’eliminin els milions de perfils falsos que existeixen i exerceixen influència en la conversa pública.
La meva segona proposta és forçar l’obertura de la caixa negra dels algoritmes de les xarxes socials, una vegada per totes. Els valors de la Unió Europea no són a la venda. Salvaguardes com la moderació de continguts i la comprovació de fets són requisits legals i morals que tothom ha de complir.
Per això crec que hem d’aplicar totalment la Llei de Serveis Digitals, deixant clar a les grans empreses que les seves disposicions no són negociables i reforçant les sancions per als que no les compleixin.
De la mateixa manera, crec que també hauríem de reforçar les capacitats i competències del Centre Europeu per a la Transparència Algorítmica, per tal que pugui examinar el funcionament de les xarxes socials sense limitacions. I crear un finançament especial per fer-ne una de les principals prioritats de recerca de la UE. Hem de posar-hi a treballar les nostres ments més brillants. Tal com estan fent els enemics de la democràcia.
Per descomptat, no té sentit exigir responsabilitats als usuaris i empleats de les xarxes socials si els propietaris no ho fan. Sobretot si tenim en compte que es troben entre les persones més riques i poderoses del món. I que la multa més gran mai imposada per la Comissió Europea a una empresa tecnològica equival al 0,6% dels seus beneficis anuals. Ho repeteixo, al 0,6% dels seus beneficis anuals. O, dit altrament, al que aquesta empresa va guanyar en menys d’un dia.
Per això aquesta és la meva tercera i última proposta: que ens assegurem que els directors generals de les xarxes socials rendeixin comptes personalment per l’incompliment de les lleis i normes a les seves plataformes, igual que passa en altres sectors. El propietari d’un petit restaurant és responsable si el menjar enverina als clients. Els magnats de les xarxes socials han de respondre si els seus algoritmes enverinen la nostra societat.
En resum -senyores i senyors-, el que proposo és que donem la batalla. Que encarem aquesta amenaça de cara. Perquè de la nostra capacitat per fer-ho dependrà probablement la salut, la seguretat i la llibertat dels nostres fills i de les properes generacions.
Recuperem el control. Tornem a les plataformes digitals el seu propòsit original i transformem-les en espais de conversa segurs i justos. I aturem els que volen convertir-les en una arma per desmantellar les nostres democràcies. En poques paraules, fem que les xarxes socials tornin a ser grans.
Sé que no serà gens fàcil. Ho sé. Tots tenim por. Perquè la gent a qui ens enfrontem és extremadament poderosa. Tenen recursos financers i tecnològics gairebé il·limitats, i aliats molt perillosos. I juguen brut perquè no segueixen les nostres regles morals i viuen en un món on no hi ha conseqüències.
Però sé que podem guanyar aquesta batalla. Perquè tenim raó. Perquè som més. I perquè ho hem fet abans.
Moltes gràcies.
Font: La Moncloa
