Ha quedat bastant clar que Ciutadans havia estat “fabricat” des de dalt, com a complement i, alhora, com a recanvi hipotètic del PP, de manera que, quan el PP va activar alarmes i mecanismes de poder per evitar l’hecatombe, les forces econòmiques i socials que havien promogut el recanvi taronja van prémer el fre. Ciutadans, però, no és un experiment fallit: queda a la recambra per a ser usat en el moment que convingui. Les generacions digitals i regeneracionistes de la dreta poden esperar. La dreta és eclèctica i tradicionalista vegada: s’activarà a Ciutadans si li torna a convenir. No es pot descartar una reconstrucció del centredreta amb materials de Rivera: si ho va fer Aznar, ho pot tornar a fer algú que, per descomptat, no serà Rajoy.
Pel que fa a Podem, supera les expectatives. Però no aconsegueix culminar el primer capítol de la seva estratègia: donar el sorpasso al PSOE (condició necessària per iniciar el procés de substituir-lo). Li serà molt difícil a Podem generar dinàmiques noves a Andalusia i Extremadura, territoris que corren el perill de convertir-se en peronistes a l’espanyola. Podem, gràcies a les aliances amb forces genuïnes de cada territori (Colau i tot el que ella representa és el cas més clar), té futur. Compta amb un arrelament real, que no procedeix de dalt com li passa a Ciutadans, sinó de baix: de les joves generacions digitals, preparadíssimes i, al mateix temps, castigades durament pel repartiment injust dels costos de la crisi.
Els joves universitaris que lideren Podem són lectors de Gramsci. Errejón i Domènech han estudiat el concepte hegemonia, que no equival, com se sol creure, a jerarquia, ni tampoc a domini. Hegemonia és l’arrelament moral i cultural d’una visió de les coses. Podem és el més ben situat per desplegar la seva hegemonia. El resultat li permet construir una trinxera d’atac per seguir avançant, mentre que les trinxeres de PP i PSOE només poden ser defensives. No crec, per tant, que Iglesias vulgui pactar politiqueria. Preferirà consolidar la trinxera del canvi hegemònic. En canvi, la pressió internacional a favor de la gran coalició serà fortíssima: el PSOE pot ser temptat al suïcidi.
Vénen temps d’incertesa. Catalunya, com sempre, més que canviar la relació amb Espanya, ha obert el camí dels canvis a Espanya. Canvis que s’han esbossat, però que culminaran en les pròximes eleccions, que es faran aviat.
Parlant de Gramsci, en els seus Quaderns de presó diu: “La crisi consisteix precisament en el fet que el vell mor i el nou no pot néixer: en aquest interregne es verifiquen els fenòmens morbosos més variats”. No crec que hi pugui haver una definició més precisa del que va passar ahir: la vella política ha mort (tot i la inèrcia del poder i les formes captives d’activar el vot), però la nova política, encara que treu el nas, encara no ha nascut.
