Han passat poc més de tres setmanes des de la manifestació de la Diada a Barcelona. En els últims 19 dies de setembre i en el poc que ja va del mes d’octubre l’anomenada qüestió catalana ha centrat gran part del debat en la política i en els mitjans catalans i espanyols i ha tingut força ressò en l’àgora internacional.
La reacció d’una part de la societat espanyola al debat sobiranista a Catalunya després de l’Onze de Setembre ha estat ferotge. El president de la Generalitat, Artur Mas, va fer una crida aquest dilluns, dia en què va signar el decret de convocatòria d’eleccions, a obviar el que ell va denominar “el discurs de la por” procedent d’Espanya, un discurs que podria experimentar un augment d’intensitat en els pròxims dies davant la immediatesa de les eleccions basques i gallegues (21 d’octubre) i les catalanes (25 de novembre).
Des de Catalunya, en les últimes tres setmanes, s’ha estat testimoni de soroll sord de sabres, de judicis castrenses als que promoguin la independència, de la possibilitat de tancar a la presó al president de la Generalitat i de la ruïna econòmica de Catalunya si s’independitza d’Espanya perquè, sostenen alguns, quedaria exclosa de la Unió Europea.
El “discurs de la por” s’ha unit a un missatge anticatalanista al qual part de la societat catalana està ja acostumada. S’ha passat del “potser ens hagués anat millor amb els portuguesos i sense els catalans” i del “no caldrà tornar a bombardejar Barcelona” d’un dels pares de la Constitució i expresident del Congrés dels Diputats, el difunt Gregorio Peces -Barba, a un “La independència de Catalunya? Per sobre del meu cadàver” pronunciat a finals d’agost pel Tinent Coronel d’Infanteria de l’Exèrcit espanyol, Francisco Alamán Castro, que en comprovar la reacció provocada per les seves paraules va admetre la seva sorpresa de la següent manera: “No esperava tant anormal en la meva pàtria” .
Alamán, per dir-ho, va donar el tret de sortida declaratori. El va seguir, tres dies abans de la manifestació de la Diada (8 de setembre), el president extremeny, José Antonio Monago. El de Quintana de la Serena, que aquest dimarts va estar a Madrid, Constitució en mà, per “fer front” al sobiranisme català en la conferència de presidents autonòmics, va emular llavors al seu homòleg gallec, Alberto Núñez Feijóo, i va assegurar que “Catalunya demana i Extremadura paga”, declaracions que, com alguns han comentat, “fabriquen independentistes”. El missatge de Monago i Feijóo sembla que anava en la línia del de Maria Dolores de Cospedal, secretària general del PP, que una setmana més tard, el 15 de setembre, va dir que no entenia que Catalunya demanés “amb una mà” la independència i ajuda amb l’altra.
En aquestes últimes tres setmanes s’ha passat del “no estem a Espanya per grans rebomboris” del president del Govern, Mariano Rajoy, dedicat als manifestants de la Diada, als “llebrers i podencs” i les “quimeres” de la cybercarta del Rei; del Catalunya és Espanya “des de fa 500 anys” del president de la Xunta a Rosa Díez, portaveu al Congrés d’UPyD, assegurant fa només un parell de setmanes que no veuria amb mals ulls la supressió de l’autonomia de Catalunya. Díez li va demanar a Rajoy “utilitzar l’article 155 de la Constitució” en el cas que el Govern utilitzés els diners del fons de rescat autonòmic per promoure la secessió.
En els últims 19 dies del mes de setembre i el poc que portem d’octubre hem passat de les declaracions del ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, assegurant que la secessió de Catalunya és del tot inviable i contrària a la normativa comunitària, de manera que un eventual estat català es situaria fora de la UE de manera “eterna”, el que seria “letal” per a Catalunya, opinió discutida aquesta mateixa setmana per la comissària europea de Justícia, Viviane Reding, que ha afirmat que la independència de Catalunya no ha de significar la seva exclusió de la Unió Europea, al toc d’atenció des de Mèxic de l’expresident del Govern, José María Aznar: “Ningú va trencarà Espanya”.
També s’ha pogut llegir i escoltar aquests últims dies el que explica l’expresident del Congrés i exministre de Defensa, José Bono, que en entrevistes de promoció del seu nou llibre, ha afirmat coses com “hem d’evitar la independència de Catalunya” o “m’agrada viure, però si he de veure Espanya trencada i desintegrada, prefereixo no veure-ho” .
Aleix Vidal-Quadras, el popular vicepresident del Parlament Europeu, que opina que el model territorial espanyol està format per “17 metàstasis”, li va demanar la setmana passada a la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría, que ja va assegurar que respondria a les peticions sobiranistes de Mas “amb la Constitució i les lleis”, que intervingués Catalunya amb la Guàrdia Civil . El rebuig a aquestes paraules de Vidal-Quadras s’ha transformat en 40.000 cartes enviades al president del Parlament Europeu, el socialista Martin Schulz.
En aquestes últimes setmanes també s’ha conegut l’existència de l’Associació de Militars Espanyols, l’AME, de 3.500 socis, que va amenaçar de portar davant els tribunals castrenses al president de la Generalitat, i a tots els càrrecs institucionals catalans que promoguin la independència de Catalunya, si les Forces Armades es veuen obligades a intervenir per “garantir la sobirania, independència i integritat territorial” d’Espanya.
Han estat aquestes últimes setmanes de setembre en què s’ha pogut llegir al bloc de l’expresident d’Extremadura i secretari general del PSOE extremeny, Guillermo Fernández Vara, que “si Catalunya s’independitza haurien de tornar als extremenys que van anar-hi”, unes declaracions que han tingut resposta aquest mateix dimecres per part d’una extremenya catalana en un vídeo de YouTube: “Ens hem integrat i si no li agrada, que li donin botifarres” .
Han estat aquests últims dies en què Catalunya i Espanya han conegut per boca del president del PP basc, Antonio Basagoiti, que “la independència és un llast, una prima de risc dolenta per a l’economia, que dóna mala imatge per als territoris perquè suposen aranzels i fronteres que compliquen la vida de les empreses”, una opinió que de manera involuntària rep la ratificació de la frase pronunciada per l’empresari català, José Manuel Lara, el 28 de setembre: “Si Catalunya fos independent, el Grup Planeta se n’hauria d’anar”.
L’expresident de la Comunitat de Madrid Joaquín Leguina també ha donat la seva visió sobre aquesta qüestió, concretament el passat dilluns, 1 d’octubre, i ha recordat que la independència és il·legal i la Guàrdia Civil, no. Un dia més tard, a Barcelona, la Delegada del Govern a Catalunya, Maria de los Llanos de Luna, va recordar durant la celebració del Dia de la Policia, acte en què hi va haver absències notòries de la Generalitat, que ” la Constitució garanteix i garantirà la unitat d’Espanya”. I també aquest dimarts, el ministre d’Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert, va afirmar que “hi ha algunes evidències” que relacionen el creixement del sentiment independentista en algunes comunitats autònomes “amb la direcció que ha portat el sentit educatiu”.
Finalment, el director del diari El Mundo, Pedro J. Ramírez, fent bona la Llei de Godwin, va publicar aquest dimecres al seu compte de Twitter el següent missatge, “(Sieg Heil!!) Mosaic a la catalana: mun.do/QX4WiQ vía @elmundoes “en relació a la gran Senyera que rebrà el Reial Madrid diumenge al Camp Nou.
No són tots els que estan, ni estan tots els que són però està clar que la imminència dels comicis bascos i gallecs, i un mes més tard els catalans, fan preveure que a mesura que passin els dies augmentarà el soroll.
