Si el triomf de Fratelli d’Italia a les eleccions legislatives italianes, el diumenge 25 de setembre, no és una sorpresa a la vista de les enquestes que, en les últimes setmanes, li havien donat una gran avantatge, la victòria d’un moviment postfeixista en un país membre fundador de la Unió Europea, que representa la tercera economia més gran de la zona euro, no deixa de ser un terratrèmol polític.
Amb una quarta part dels vots, el partit de Giorgia Meloni es troba en una forta posició per formar un govern de coalició amb la Lliga de Matteo Salvini i Forza Italia de Silvio Berlusconi. Per primera vegada des que Benito Mussolini va arribar al poder després de la Marxa sobre Roma, ara fa exactament cent anys, Itàlia es disposa a experimentar un govern dominat per l’extrema dreta.
És cert que Fratelli d’Italia fins ara ha intentat tranquil·litzar, mantenint distàncies amb el feixisme històric. Però les seves ambigüitats i referències dubtoses contribueixen a mantenir la preocupació sobre les seves autèntiques intencions i inciten a la màxima vigilància.
Amb aquestes eleccions, la política italiana ha tornat a demostrar la seva extrema volatilitat. Després d’un breu període de dinou mesos d’estabilitat i credibilitat a nivell internacional, sota el govern de Mario Draghi, el país ha optat per fer un salt cap al desconegut portant al poder una coalició heterogènia, populista i identitària, l’esperança de vida de la qual ja s’està qüestionant.
La situació
Si el triomf de Fratelli d’Italia a les eleccions legislatives italianes, el diumenge 25 de setembre, no és una sorpresa a la vista de les enquestes que, en les últimes setmanes, li havien donat una gran avantatge, la victòria d’un moviment postfeixista en un país membre fundador de la Unió Europea, que representa la tercera economia més gran de la zona euro, no deixa de ser un terratrèmol polític.
Amb una quarta part dels vots, el partit de Giorgia Meloni es troba en una forta posició per formar un govern de coalició amb la Lliga de Matteo Salvini i Forza Italia de Silvio Berlusconi. Per primera vegada des que Benito Mussolini va arribar al poder després de la Marxa sobre Roma, ara fa exactament cent anys, Itàlia es disposa a experimentar un govern dominat per l’extrema dreta.
És cert que Fratelli d’Italia fins ara ha intentat tranquil·litzar, mantenint distàncies amb el feixisme històric. Però les seves ambigüitats i referències dubtoses contribueixen a mantenir la preocupació sobre les seves autèntiques intencions i inciten a la màxima vigilància.
Amb aquestes eleccions, la política italiana ha tornat a demostrar la seva extrema volatilitat. Després d’un breu període de dinou mesos d’estabilitat i credibilitat a nivell internacional, sota el govern de Mario Draghi, el país ha optat per fer un salt cap al desconegut portant al poder una coalició heterogènia, populista i identitària, l’esperança de vida de la qual ja s’està qüestionant.
La situació és tot menys clara perquè la victòria electoral condueix a un equilibri de poders que és lluny de ser estable. Tot i que la coalició de les dretes ha aconseguit la majoria absoluta a la Cambra de Diputats i al Senat, dos dels seus components, la Lega i, en menor mesura, Forza Italia, han sortir molt afeblits de les urnes. Ara comença una segona campanya en forma de delicada negociació entre els tres aliats de circumstància, que mantenen nombrosos punts de divergència. Tot plegat, en un sistema institucional on els equilibris limiten els marges de maniobra de la majoria. Aquest període serà una prova crucial per a la resiliència de la democràcia italiana.
Per mantenir la seva coherència, la coalició haurà de començar per trobar un punt d’equilibri en el conflicte rus-ucraïnès. L’atlantisme i el suport a Ucraïna mostrat per Giorgia Meloni estan en desacord amb la rusofília de Silvio Berlusconi i Matteo Salvini. D’aquesta correlació de poders en el futur govern italià dependrà la força de la cohesió europea davant Vladimir Putin.
Les relacions amb les institucions europees també prometen ser incertes. L’antieuropeisme visceral del president de la Lega toparà amb el realisme de Giorgia Meloni, que aposta per seguir el pla de reformes elaborat pel seu predecessor i aprovat per la Comissió Europea. Sens dubte, Fratelli d’Italia ha promès als seus electors trobar ajustos als esforços exigits per Brussel·les per tal de millorar les finances públiques i la competitivitat del país. Però, amb un deute que representa el 150% del PIB, Itàlia no té realment els mitjans per entrar en conflicte obert amb la UE, que encara li ha de pagar 140.000 milions d’euros com a part del pla de recuperació europeu post-Covid.
Per a Europa, un continent que s’enfronta a una guerra frontal per primera vegada en dècades, la situació política a Itàlia és un nou repte. Pocs dies després de l’èxit dels Demòcrates suecs, una formació nascuda d’un partit obertament neonazi, i mentre a França el Rassemblement National de Marine Le Pen ha confirmat els seus avenços amb l’elecció de prop d’un centenar de diputats a l’Assemblea Nacional, la victòria històrica de Fratelli d’Italia confirma, a tots aquells que pretenien no saber-ho, que el perill a Europa ve principalment de l’extrema dreta. Són partits nacionalistes que pretenen banalitzar la seva imatge, però que tanmateix es mouen en un sentit oposat, en la seva identitat i en els seus principis, als valors que van fundar la Unió Europea.
De moment, Europa només pot prendre nota de la victòria de Giorgia Meloni apostant per la capacitat del sistema polític italià per trobar, com sempre ha estat capaç de fer en el passat, els compromisos necessaris per llimar el radicalisme expressat en les urnes. Li interessa a la nova majoria italiana mostrar pragmatisme per respectar el vot dels electors tot tenint en compte les responsabilitats que corresponen a Itàlia en el sí del projecte europeu. Si no fos així, un engranatge mortífer es posaria en marxa tant per a l’una com per a l’altra.
La situació no és gens clara, perquè la victòria electoral ha dut a un equilibri de poders que és lluny de ser estable. Tot i que la coalició de les dretes ha aconseguit la majoria absoluta a la Cambra de Diputats i al Senat, dos dels seus components, la Lega i, en menor mesura, Forza Italia, han sortir molt afeblits de les urnes. Ara comença una segona campanya en forma de delicada negociació entre els tres aliats de circumstància, que mantenen nombrosos punts de divergència. Tot plegat, en un sistema institucional on els equilibris limiten els marges de maniobra de la majoria. Aquest període serà una prova crucial per a la resiliència de la democràcia italiana.
Per mantenir la seva coherència, la coalició haurà de començar per trobar un punt d’equilibri en el conflicte rus-ucraïnès. L’atlantisme i el suport a Ucraïna mostrat per Giorgia Meloni estan en desacord amb la rusofília de Silvio Berlusconi i Matteo Salvini. D’aquesta correlació de poders en el futur govern italià dependrà la força de la cohesió europea davant Vladimir Putin.
Les relacions amb les institucions europees també prometen ser incertes. L’antieuropeisme visceral del president de la Lega toparà amb el realisme de Giorgia Meloni, que aposta per seguir el pla de reformes elaborat pel seu predecessor i aprovat per la Comissió Europea. Sens dubte, Fratelli d’Italia ha promès als seus electors trobar ajustos als esforços exigits per Brussel·les per tal de millorar les finances públiques i la competitivitat del país. Però, amb un deute que representa el 150% del PIB, Itàlia no té realment els mitjans per entrar en conflicte obert amb la UE, que encara li ha de pagar 140.000 milions d’euros com a part del pla de recuperació europeu post-Covid.
Per a Europa, un continent que s’enfronta a una guerra frontal per primera vegada en dècades, la situació política a Itàlia és un nou repte. Pocs dies després de l’èxit dels Demòcrates suecs, una formació nascuda d’un partit obertament neonazi, i mentre a França el Rassemblement National de Marine Le Pen ha confirmat els seus avenços amb l’elecció de prop d’un centenar de diputats a l’Assemblea Nacional, la victòria històrica de Fratelli d’Italia confirma, a tots aquells que pretenien no saber-ho, que el perill a Europa ve principalment de l’extrema dreta. Són partits nacionalistes que pretenen banalitzar la seva imatge, però que tanmateix es mouen en un sentit oposat, en la seva identitat i en els seus principis, als valors que van fundar la Unió Europea.
De moment, Europa només pot prendre nota de la victòria de Giorgia Meloni apostant per la capacitat del sistema polític italià per trobar, com sempre ha estat capaç de fer en el passat, els compromisos necessaris per llimar el radicalisme expressat en les urnes. Li interessa a la nova majoria italiana mostrar pragmatisme per respectar el vot dels electors tot tenint en compte les responsabilitats que corresponen a Itàlia en el sí del projecte europeu. Si no fos així, un engranatge mortífer es posaria en marxa tant per a l’una com per a l’altra.
