Tres notes sobre Maquiavel, 1
(23 de gener de 2023)
En la hipòtesi d’un més enllà, alguns sitúen Maquiavel a l’Infern i d’altres al Paradís. L’estiu de 1538, Reginald Pole, un cardenal anglès que residia a Roma, viatjà a Florència i es féu amb un exemplar d’El príncep, que s’acabava de publicar. “Amb prou feines començat el llibre“, va escriure més tard, “ja hi vaig reconèixer el dit de Satanàs“. Vint anys després, El Príncep va ser inclòs a l’Index Librorum Prohibitorum. Massa tard: ja se n’havien fet quinze edicions i corria per tot Europa traduït al llatí.
L’impacte extraordinari del llibre derivava del fet que, com el mateix Maquiavel comentà, “Els altres han estat tractant de coses imaginàries que no hem vist mai, jo tractaré de la veritat efectiva de les coses“. Calia partir de la manera com actuaven els humans, de com es comportaven, i no de com haurien de fer-ho.
Podem considerar, doncs, El Príncep com un manual d’instruccions maquiavèl·lic? Carl Schmitt deia que si Maquiavel hagués estat “maquiavèlic” “hauria escrit un breviari edificant, en comptes d’un llibre de tan mala fama”. Però tal vegada la veritable intenció de Maquiavel era que discutissim sobre els seus llibres durant segles. Si aquest fos el cas, el seu maquiavel·lisme seria brillant.
En comptes de veure’l com l’obra del diable, molts començaren a veure El Príncep com una encoberta denúncia dels métodes dels poderosos i al seu autor com un humanista republicà, el Galileu de les moderna ciència política. Spinoza no estalvià els elogis a Maquiavel (“acutissimus”, “vir sapiens”, “vir prudentissimus”); Rousseau el va descriure com “un home just, un bon ciutadà que, tot fingint donar lliçons als reis, en donava als pobles”.
Cinc-cents anys després de la mort de Maquiavel, , els seus escrits segueixen més vius, pimpants i polèmics que mai, donant arguments als uns i als altres. És cert que va dir coses diferents en diferents moments, a vegades de manera ambigua (o potser paròdica, o sarcàstica). Ell mateix ho va admetre, en carta a un amic: “Durant molt de temps no he dit el què pensava ni he cregut el què deia. I si a vegades he dit la veritat, l’he amagat sota tantes mentides que és dificil de trobar”. Les circumstàncies ho expliquen: no va viure temps tranquils, és el mínim que es pot dir. Els seus textos mostren prudència i por, ironia i sarcasme truculent; deixen veure trets del seu caràcter, de la cultura, l’humor i les circumstàncies tràgiques del seu “temps desdenyós i cruel” (signà cartes als amics com “Niccolò Machiavelli, historico, comico et tragico”).
D’adolescent, va contemporitzar amb el dominic Girolamo Savonarola: veia bé el suport del frare a un «govern ampliat» de la República de Florència. S’anà allunyant del predicador, tip de sermons, somnis apocalíptics, fogueres de les vanitats, i exortacions permanents a la virtut i a la penitència. Savonarola confonia, reflexionà Maquiavel, la seva pròpia obstinació amb els designis de l’Altíssim i dividia la ciutat (“Formà dos bàndols, el de Déu, i aquest era el seu i el dels seus partidaris, i el del diable, que era el dels seus adversaris”).
En un llibre impressionant (1), Martí de Riquer recordà que un avantpassat seu, el cardenal Francesc de Remolins (Il Romolino), va ser enviat pel papa Alexandre VI a Florència amb la missió de jutjar Savonarola. S’atribuí al cardenal, tot just arribat, la frase “Faremo un bel fuoco”, i circulà per la ciutat el rumor que un ciutadà agraït (s’havia acabat l’abstinència!) había ofert al cardenal “una noieta vestida de xicot”.
Mort Savonarola, Maquiavel començà a exercir de secretari i conseller de la República florentina. Durant quatorze anys no va parar: missions diplomàtiques (Roma, França, Alemanya), funcions administratives, aventures militars. Tantes coses l’ocuparen que l’anomenaren “il Segretario fiorentino”. Però quan els Medici tornaren al poder a Florència, la vida activa de Maquiavel s’acabà de cop. Multat, empresonat, sotmès a tortura, va acabar desterrat a les afores de la ciutat, a San Casciano. Aleshores es posà a escriure. En sortí El Príncep.
José Àngel Valente transmutà en poema (2) una carta de Maquiavel, on aquest contava a un amic seu, Francesco Vettore, la seva rutina de desterrat: “Em llevo amb el sol” -escrivia-, “vaig al bosc, paro trampes als tords, parlo amb els llenyadors i m’hi discuteixo pel preu de la llenya, baixo a la font i llegeixo una estona el llibre que he dut sota el braç, m’apropo al camí de l’hostal i demano notícies a la gent de pas; me’n torno a casa i, havent dinat, torno a l’hostal i hi passo la tarda, jugant a les cartes amb el carnicer, el moliner i dos forners…”.
Deixem que segueixi el poeta:
“Llega al cabo la noche./Regreso al término seguro / de mi casa y memoria./ Umbral de otras palabras, /mi habitación, mi mesa. / Allí depongo / el traje cotidiano polvoriento y ajeno. / Solemnemente me revisto / de mis ropas mejores / como el que a corte o curia acude. / Vengo a la compañía de los hombres antiguos / que en amistad me acogen / y de ellos recibo el único alimento / sólo mío, para el que yo he nacido. / Con ellos hablo, de ellos tengo respuesta / acerca de la ardua o luminosa / razón de sus acciones. / Se apaciguan las horas, al afán o la pena. / Habito con pasión el pensamiento. / Tal es mi vida en ellos / que en mi oscura morada / ni la pobreza temo ni padezco la muerte”.
________________
(1) Martí de Riquer, Quinze generacions d’una familia catalana, Quaderns Crema, Barcelona 1998.
(2) José Angel Valente, Maquiavelo en San Casciano.
