Josep Maria Vallès: Cinquanta-cinquanta o trenta-quaranta-trenta?
Les descripcions del paisatge sociopolític català varien segons els observadors. Hi ha qui persisteix a veure una societat dividida al cinquanta per cent. Un cinquanta per cent de la ciutadania estaria constituït pels partidaris del rupturisme independentista. L’altra meitat correspondria als favorables a l´immobilisme constitucional. Aquesta presumpta divisió per meitats visualitza una tendència a la confrontació. Suggereix la necessitat del “iara o mai”, del “tot o res” entre alternatives incompatibles que exigeixen la rendició incondicional de l’altra banda. Fa temps que penso que es tracta d’una percepció equivocada. Sovint és una deformació interessada per justificar una estratègia. Una estratègia política, per altra banda, aparatosament fracassada perquè cap dels que l’han intentada han estat capaços de fer avançar el seus projectes contraposats.
És una percepció equivocada perquè les dades disponibles sobre l’opinió pública catalana desmenteixen aquesta visió simplista i simplificadora d’una realitat força més complexa. Les dades dels darrers anys permeten identificar un repartiment diferent que dividiria l’opinió catalana en tres blocs, gairebé en tres terços del conjunt de la ciutadania. És un càlcul aproximat sense pretensió d’exactitud aritmètica, però que em sembla més ajustat a la realitat catalana. El primer bloc –en torn del trenta per cent– seria el constituït pels qui se senten prou ben instal·lats en la relació que Catalunya manté actualment amb l’Estat espanyol. De vegades per convicció ben arrelada, de vegades per un conservadorisme genèric que tem els canvis. De vegades, per les dues coses alhora. Són un contingent que fins fa molt poc es mobilitzaven a penes als carrers o fins i tot en les eleccions catalanes.
El segon bloc correspondria als independentistes. Alguns ho són de fa molt de temps, altres són força més recents. Alguns professen l’independentisme com una creença indestructible, altres en tenen una visió més utilitària. És un contingent que ha augmentat en els darrers anys i se situa entorn del quaranta per cent. S’han organitzat eficaçment i s’han mobilitzat intensament. S’han expressat en els dos milions i escaig de vots del 9-N i de l’1-O que corresponen a un trenta cinc del cens electoral. Una xifra aproximada a la que s’haurien d’afegir independentistes impedits de votar i descomptar, per contra, els no independentistes que van participar en aquestes consultes com acte de protesta.
Finalment, el tercer col·lectiu del cens –un altre trenta per cent– seria el dels qui no s’han adherit a l’independentisme militant, però que tampoc no es conformen amb l’statu quo actual i reclamen un canvi a fons en les relacions entre la Catalunya política i l’Estat. No tenen clara quina és la fórmula desitjable per a aquestes relacions, però sí que rebutgen tant la via de la separació com un model com l’actual, que ja ha deixat prou clar el seu esgotament. Sempre han estat localitzables en els sondejos d’opinió dels darrers anys quan se’ls ha preguntat sobre el sentiment d’identificació nacional, l’ús de la llengua o la preferència pel model institucional.
Aquest tercer grup social és incòmode per als ideòlegs dels altres dos sectors, que prefereixen la simplificació bipolar que els beneficia a ells, però no al país. Per això, solen ignorar-lo o desqualificar-lo com a tebi, insensible, ambigu. L’acusen de covard en comparació amb l’actitud militant dels altres dos terços.
No obstant això, és aquest tercer sector el que podria ser l’element decisiu per decantar la futura orientació política del país. Podria facilitar un terreny favorable per sortir d’una crisi tan greu i superar els seus efectes emocionals, institucionals i econòmics de llarga durada. No es pot ignorar que el moment actual de Catalunya presenta tons ombrívols. En aquest context, l’existència d’un corrent social que defuig les posicions d’enfrontament extrem genera una certa expectativa positiva.
Aquesta expectativa apunta la possibilitat de teixir acords amplis entre aquells catalans que volen un projecte de futur en el qual es combinin el seu afany de progrés i justícia social amb la reivindicació de la capacitat política per a gestionar-lo plenament. Hi ha prou base social per articular aquests acords, en una operació participada per molts actors col·lectius del país que es mouen tant en el terreny institucional com en els àmbits ciutadans no institucionals.
Crec que aquesta tasca no és la d’una campanya electoral, ni la d’una legislatura. La feina a fer és de llarga durada. Perquè el nostre paisatge social i polític ha quedat molt malmès per causa de la frivolitat i la incompetència dels uns i de la ignorància i barroeria dels altres. Reparar aquest paisatge és probablement una tasca que no durarà menys d’un dècada, sempre i quan s’orienti amb esperit de reconstrucció i autocrítica. Perquè si no és fa d’aquesta manera, la perspectiva més probable és l’enquistament d’una inestabilitat i d’un malestar general que impediran la confecció d’aquell projecte de progrés i la seva posada en pràctica.
Les properes eleccions de desembre no poden aspirar a tenir una gran influència sobre la definició d’aquest futur necessari. Els aparells d’alguns partits i d’alguns mitjans de comunicació seguiran pensant que la percepció de la “societat partida en dos” és la més adequada per reforçar el control sobre els seus i per augmentar la seva audiència. Per contra, Catalunya en Comú i el PSC –tot i les seves diferències– tenen un paper a jugar en el desmentiment d’aquesta percepció del 50/50. Perquè aquest plantejament “frontista” –a més de fals– és absolutament contraproduent si de debò es vol aportar un cert to vital i un horitzó de futur a una societat convalescent de la gran sotragada que li han fet patir en aquests darrers anys. Això és el que caldrà fer durant un bon temps i un cop passades les eleccions.
