Els independentistes fa anys que ronden pel mapa buscant referents internacionals per a la construcció de la nova república catalana. El president Puigdemont va recórrer, fa poc, a l’exemple de Kosovo per vaticinar que un dia no gaire llunyà el president de la Generalitat serà rebut a Brussel·les amb els mateixos honors que el primer ministre kosovar. Segurament es va deixar portar per la tensió parlamentària per citar un pèssim exemple de via a la independència, o potser únicament pretenia dissimular el petit fiasco diplomàtic de no haver aconseguit una audiència amb el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker. Per una raó o una altra, no s’acaba de trobar el precedent apropiat i els que haurien de ser-ho no semblen satisfactoris per al relat oficial de l’èxit imminent i inevitable d’això nostre; la via escocesa o québécoise són valorades sovint com a lentes, en tot cas, inaplicables pel suposat dèficit democràtic de l’Estat espanyol i, a més, no ofereixen garantia de victòria, vistos els resultats negatius dels respectius referèndums.
Norman Davies, en el seu viatge històric pels Reinos desaparecidos de Europa, retrata el caràcter transitori de tot Estat, a partir de 15 casos, des de la Unió Soviètica fins a Prússia, passant pel regne comtat d’Aragó i Catalunya. Però també fa atenció a un exemple molt didàctic per a aspirants a salpar en la nau de l’Estat pels mars agitats de la política internacional: la república que va durar un dia. Rutènia és un petit país dels Càrpats, amb una forta consciència nacional, veí d’Eslovàquia, avui conegut com a Zakarpatia, integrat a Ucraïna. No sempre ha estat així. Després de formar part de l’imperi austrohongarès, es va unir a Txecoslovàquia i quan els eslovacs es van separar per primera vegada dels txecs, aprofitant l’ocupació nazi, ells també van declarar la seva independència.
Rutènia va proclamar la seva república el 15 de març de 1939 però només van tenir temps de formar un govern presidit pel reverend Voloixin i d’aprovar l’himne nacional en què es cantava «Ucraïna encara no ha mort…». L’endemà havien sigut envaïts i reunificats per Hongria. Cap nació va moure ni un dit pels rutens. Però van donar vida a la síndrome ruritana, expressió de l’efímer futur reservat als estats frustrats, sigui per la seva inestabilitat, la seva inviabilitat o per la incomoditat que provoquen en els altres membres del club dels estats. Per acabar-ho d’adobar, el fenomen ni tan sols agafa el seu nom sinó el d’un país d’opereta, inspirat en el seu, anomenat Ruritània, escenari d’El presoner de Zenda.
Davies critica la tendència a considerar les aventures estatals amb final tràgic o còmic com a exclusives dels països de l’Europa de l’est, a partir de l’acceptació d’un hipotètic contrast entre el nacionalisme cívic dels països occidentals, font d’estabilitat,i el nacionalisme insàdels orientals, origen de la balcanització i la inestabilitat. El nacionalisme occidental, deia Plamenatz, està «culturalment ben equipat». Aquesta presumpció, però, no és garantia per evitar que els candidats a construir un nou Estat fracassin per les seves contradiccions internes; ni els ofereix cap seguretat d’una futura acceptació per part de la comunitat internacional. «El lideratge rutè intentava desesperadament fer front a seqüeles polítiques amb què no tenien res a veure», escriu l’historiador britànic sobre la desafortunada experiència i per subratllar la rellevància de la conjuntura diplomàtica en el moment en què un país planteja la seva aspiració com a nou subjecte internacional, per legítima que sigui. L’octubre del 2008, un sacerdot ortodox, l’abat Dmitri Sidot, va anunciar la restauració de la República de Rutènia Càrpata. Novament, ningú li va fer cas.
Catalunya no és Rutènia, ni Kosovo, ni Dinamarca, ni el Quebec, ni Massachusetts, tampoc Escòcia, però com repeteix el seu ex primer ministre, Alex Salmond, cada vegada que un dirigent català se li acosta, només hi ha un camí per al nacionalisme cívic, el de la paciència. L’error de càlcul en la sobrevaloració de les forces pròpies o del teòric interès del club d’estats pel projecte d’independència, associat en el nostre cas al mantra Europa ens està esperant, es pot agreujar per l’elecció d’una ruta equivocada, tant si es diu desobediència com desconnexió unilateral. La via democràtica no té dreceres, per desesperant que pugui ser la resistència al diàleg de la part contrària. Tret que tan sols es tracti de viure un dia històric emocionant, efímer i desolador que ens porti a comprovar la facilitat amb què el món mira cap a una altra banda quan no li convé un conflicte. Una nova Ruritània sempre és possible.
Article publicat a El Periódico
