A jutjar pel que es diu i es fa, ningú sembla desitjar un referèndum que permeti verificar l’amplitud i solidesa d’aquesta voluntat d’independència que els partits nacionalistes atribueixen als catalans i que molts d’aquests van proclamar en la manifestació celebrada a Barcelona el passat 11 de setembre. Alguns col·legues han sostingut a més a la premsa que aquest referèndum és jurídicament impossible, uns pocs, amb resignat pesar, perquè segons diuen els agradaria que s’hagués pogut fer, els més amb prou feines dissimulada satisfacció, perquè de cap manera voldrien que es celebrés.
L’argument d’uns i altres és que la Constitució (article 92) fa possible que les decisions polítiques d’especial transcendència siguin sotmeses a consulta de tots els ciutadans, de manera que no és possible que la consulta es dirigeixi a només una part.Un argument aparentment sòlid i molt pertinent per posar en qüestió la competència que l’article 122 de l’Estatut atribueix a la Generalitat, malgrat la qual cosa no hi van recórrer ni els que van impugnar aquest precepte, ni el mateix Tribunal Constitucional a l’interpretar-lo.
Potser les raons de l’oblit hagin estat altres, però tampoc és impossible que els recurrents i el Tribunal creguessin, com crec jo, que encara que clar i rotund, l’argument és erroni perquè està construït sobre una premissa falsa: que el legislador només pot fer allò per al que està expressament autoritzat per la Constitució, de la mateixa manera que, en principi, el Govern només pot dictar reglaments quan està autoritzat per la llei.
No és així: és un principi elemental del constitucionalisme democràtic, que el Tribunal Constitucional ha recordat moltes vegades, el que la llibertat del legislador només està limitada pel que la Constitució prohibeix i en conseqüència les Corts Generals, com a representació del poble espanyol, titular de la sobirania, poden autoritzar la celebració de referèndums d’àmbit territorial restringit. Per exemple, purament local, com efectivament han fet en la corresponent Llei de bases.
Fora d’això, tot i que la lògica no és font del Dret, tampoc està de més prendre-la en compte a l’hora d’interpretar i no sembla lògic que per verificar si la societat catalana vol o no la independència s’hagi de preguntar a tots els espanyols. Aquests, inclosos els catalans, han de consultar per decidir sobre la independència de Catalunya, si per desgràcia els catalans la volguessin, però només aquests saben si la volen o no.
Però no és sens dubte el raonament jurídic el que determina la postura dels qui s’oposen a la celebració del referèndum, sinó una arma que alguns d’aquests utilitzen per defensar-la. Les raons de fons són purament polítiques i en elles hi ha una sorprenent coincidència entre els qui s’oposen a la celebració del referèndum i aquells que volen que el referèndum es celebri, però actuen de manera que ho fan impossible. Encara que amb finalitats oposades i procediments diferents, les dues parts raonen com si el referèndum hagués de ser decisori, no simplement consultiu.
En el referèndum, una modalitat d’aquesta institució que poques Constitucions inclouen, però que és la que preveu l’article 92 de la nostra, no es demana al poble que prengui cap decisió, sinó que opini sobre la decisió que en el seu moment hauran de prendre els òrgans competents, per il·lustració d’aquests.
És cert que en les dues ocasions en què s’ha fet ús d’ell, el motiu que ha portat el Govern a convocar-lo no ha estat tant la necessitat de conèixer l’opinió del poble, com la de trobar una excusa per prendre una decisió en contradicció amb el seu programa electoral (referèndum sobre l’OTAN), o suscitar una manifestació d’entusiasme per una decisió que ja es tenia el ferm propòsit d’adoptar (ratificació del Tractat Constitucional Europeu).
Però sigui quin sigui el motiu que ha portat a utilitzar-lo, un referèndum d’aquest gènere no comporta cap decisió ni determina el sentit de la decisió a prendre i ni tan sols força a prendre, és simplement un mitjà per conèixer l’estat de l’opinió sobre les diferents decisions possibles i la seva principal utilitat rau per això en la necessitat de sotmetre-les a debat públic i ponderar el suport a les diferents opcions. Un debat totalment lliure, ja que està envoltat de totes les garanties pròpies de les consultes electorals, però a la vegada depurat de les moltes qüestions que els ciutadans han de prendre en consideració a l’hora d’elegir els seus representants.
Ni el Govern d’Espanya ni el de Catalunya, ni la majoria de les Corts Generals ni la del Parlament accepten el caràcter purament consultiu del referèndum. L’argument més freqüentment utilitzat per excloure tota possibilitat que les Corts Generals autoritzessin la seva celebració, és el que no són només els catalans, sinó tots els espanyols els qui han de decidir sobre la independència de Catalunya. Afirmació correcta, sens dubte, però que només és pertinent si es parteix del supòsit que és aquesta decisió l’objecte del referèndum.
Per la seva banda, en l’acord adoptat recentment, el Parlament de Catalunya, en lloc d’afirmar que en les actuals circumstàncies el poble de Catalunya ha de ser consultat sobre la seva voluntat d’independència, comença per atribuir-li la qualitat de política i jurídicament sobirà, i això, encara que de forma fosca, només pot voler dir que si la majoria opta per ella, la independència de Catalunya serà ineluctable, perquè d’una altra manera no seria sobirà.
Uns pocs ingenus, no sé quants, creiem que aquest entestament a atribuir al referèndum una eficàcia que en cap cas hauria de tenir és una trista mostra més, de les moltes que ja tenim, de la retroalimentació dels radicalismes. I sobretot, i això és al meu entendre el més important, servirà als partits independentistes per portar l’aigua al seu molí.
Encara que no puc parlar sinó en nom propi, crec que fins ara, els que preferiríem que no hi hagués a Espanya partits independentistes, però acceptem la seva licitud, hem entès que si arribés el trist moment de la separació, aquesta no podria portar-se a terme de manera unilateral, sinó mitjançant negociació seguida d’un acord en el qual tots participéssim i que requeriria probablement una reforma constitucional.Una postura que molts independentistes rebutgen perquè fa dependre el compliment de les seves aspiracions d’un poder del que neguen la seva legitimitat.
La catàstrofe que significaria per a tots la secessió de Catalunya fa pensar que és molt improbable que aquesta tingui un suport popular tan extens i intens que aconselli obrir aquesta negociació, però si per desgràcia no fos així, probablement seria raonable obrir-la.
Per això cal que les dues parts reconeguin recíprocament la legitimitat. La “Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya” aprovada pel Parlament nega implícitament la de l’Estat, l’obstinada negativa del Govern i la majoria de les Corts Generals a la convocatòria d’un referèndum d’acord amb la legalitat vigent, nega també la de la comunitat autònoma. Així estem.
