Per Marco i Abril Berlinguer.
Dimecres que ve, dia 11, es compliran trenta anys de la mort a Padova (després d’un emotiu míting) d’Enrico Berlinguer. El que va ser secretari general del llavors major i més influent Partit Comunista a Europa Occidental, està avui a Itàlia de plena actualitat. A partir de la iniciativa de diferents joves que ni el van arribar a conèixer, s’ha generat un web (www.enricoberlinguer.it ) amb milers i milers de seguidors i es prepara un massiu acte d’homenatge a Roma en el dia de l’aniversari de la seva mort. L’ajuntament de Roma ha decidit posar el seu nom a un dels carrers propers a la seu de llavors del PCI, i Walter Veltroni ha realitzat un documental sobre la seva figura. S’han així mateix reeditat alguns dels seus textos més rellevants, sobretot els que tenen a veure amb el que es va anomenar “la qüestió moral”. El 1981 afirmava: “Els partits d’avui són sobretot màquines de poder i de clientelisme, amb un escàs o erroni coneixement de la vida i dels problemes de la societat, de la gent; amb poques o vagues idees, ideals o programes; amb zero sentiments i passió civil (…) els partits han ocupat l’Estat i totes les institucions (…) Totes les operacions que les diferents institucions i els seus dirigents actuals realitzen es fan bàsicament en funció dels interessos del partit i del clan al qual pertanyen. La qüestió moral a la Itàlia de avui està íntimament unida a aquesta ocupació de l’Estat “. I reblava: “la qüestió moral està plantejada des de fa temps, però actualment s’ha convertit en la qüestió política més important i essencial ja que de la seva resolució depèn la possibilitat que es recuperi la confiança en les institucions, la governabilitat del país i el manteniment de la democràcia”.
Un altre aspecte que destaca en la seva trajectòria i que ha estat també posat en relleu en aquests dies de recuperació de la seva figura, va ser la seva gran defensa de l’austeritat. Un terme que avui sembla prohibit, atesa la captura que de la mateixa han fet les polítiques imposades pels organismes multilaterals i per la Unió Europea. Però que té una força evident quan el relacionem amb les lògiques de decreixement, de sostenibilitat i de resiliència. El president d’Uruguai, José Múgica, afirmava recentment que preferia parlar de sobrietat ja que la paraula austeritat havia estat prostituïda a Europa al relacionar-la amb l’atur massiu, les retallades en serveis bàsics o la creixent desigualtat. L’austeritat era per Berlinguer una filosofia social, una manera de ser i de viure davant del malbaratament consumista sense sentit d’un capitalisme desbocat, una manera de relacionar austeritat amb justícia social i igualtat: “Una societat més austera pot ser una societat més justa, menys desigual, més realment lliure, democràtica, més humana”.
Deia Norberto Bobbio de Berlinguer, pocs dies després de la seva desaparició, que no tenia els trets negatius de tants dirigents polítics, com són, deia, la vanitat, l’exhibicionisme, l’arrogància o la pura retòrica.Estem en moments en què aquest tipus de reflexions són plenament actuals. Tant a Itàlia com a Espanya els casos de corrupció política, la captura de l’Estat pels grans partits o la brutal pèrdua de confiança de la gent cap a les institucions representatives, s’han aprofundit i intensificat. És oportú constatar com les direccions del PP i del PSOE han reaccionat a la sacsejada que van rebre el 25M amb la sensació que ara més que mai es necessiten mútuament. La sinceritat de Rubalcaba en la roda de premsa del 26 de maig, reconeixent que la crisi del sistema polític espanyol era la crisi del bipartidisme i que el mateix podia dir a l’inrevés, ha quedat ràpidament esmorteïda per l’abdicació del Rei que ha provocat un prietas las filas per part d’expresidents de govern (siguin del color que siguin), representants de les grans institucions, mitjans de comunicació i grans corporacions econòmiques i financeres. Tot d’una, el més important sembla ser protegir l’ex monarca de possibles problemes amb la justícia, mentre es talla qualsevol possibilitat de consulta directa a la ciutadania que pogués reforçar la legitimitat d’un sistema que s’autoreprodueix i que busca la impunitat. Hi ha por a la gent. I mentre, adornen amb frases buides el que és una simple defensa de l’status quo. De l’acord entre elits poc podem esperar, més que una lògica gatopardesca del tipus que tot canviï perquè res ho faci. De nou i de manera dramàtica, qüestió moral i qüestió política apareixen inextricablement unides. Esperem que els espais per a una política immoral, en el sentit d’incoherent entre el que predica i el que practica, en el sentit de justificar qualsevol comportament per raons d’estat, siguin cada vegada més reduïts. Berlinguer torna a ser un referent moral.
