Nou Cicle

Grup Pròleg: La presó preventiva, un obstacle per avançar

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

La presó preventiva de polítics catalans independentistes és un clar obstacle per reconstruir espais de consens bàsic i restablir les bases del diàleg cívic a Catalunya, objectiu al que pretén contribuir el Grup Pròleg que signa aquestes línies.

Creiem que la llibertat dels presos preventius segueix sent un tema prioritari, més enllà de la humanitària reivindicació del seu acostament a Catalunya. Al marge de les opcions polítiques sobre la independència, ara es tracta de buscar espais de coincidència en la ciutadania catalana i la privació de llibertat dels polítics catalans és, probablement, el tema que majors consensos provoca, també entre els qui, compartint o no la reivindicació independentista, no comparteixen els procediments i el sectarisme del desenvolupament dels esdeveniments recents. Seria bo, per tant, que cap opció política o social s’apropiés de la reivindicació de la llibertat dels presos preventius.

En efecte, la presó preventiva de polítics independentistes obstaculitza el lent procés de reconstrucció de consensos perquè per molt que es refereixi a fets concrets, apareix com a criminalització de l’opció política i s’aixeca com a barrera o precondició inamovible per a qualsevol avenç. Però, al nostre parer, és possible denunciar aquesta situació sense deixar-se paralitzar per ella, precisament per no incrementar el perjudici polític i social que la presó preventiva provoca en aquest cas.

En contra de la presó preventiva dels dirigents catalans independentistes hi ha raons jurídiques i polítiques. Jurídicament, s’ha repetit que la presó preventiva dels que encara són considerats innocents és una mesura cautelar excepcional que només s’ha d’acordar quan resulta imprescindible i que resulta desproporcionada quan no ho és. En aquests casos, el jutge instructor ha acudit al criteri legal del “risc de reiteració delictiva” per mantenir la presó. Per descomptat, valorar aquest risc sempre suposa formular un pronòstic i, per tant, la llei assumeix que qui no apreciï risc pot equivocar-se. Però el criteri legal significa que només s’ha d’acudir a la presó quan el risc sigui palpable, evident i només evitable mitjançant la presó. Creiem que les declaracions judicials dels investigats haurien de considerar-se suficients per pronosticar que no hi ha risc de “reiteració delictiva“, perquè el que diu la llei és que es valori el risc, no que es vagi a la presó per eliminar-lo absolutament: si la llei pretengués el risc zero, senzillament, no hauria deixat espai a la valoració i hagués fixat la presó preventiva en tot cas. Deixant de banda que la ideologia dels detinguts, òbviament, no hauria de fonamentar cap pronòstic de perillositat.

Al costat del argument jurídic, ¿hi ha raons polítiques contra aquesta decisió judicial?  No es tracta de reclamar que els jutges serveixin a uns o altres objectius polítics, encara que quan es judicialitzen assumptes com aquest és impossible evitar que les decisions judicials, intencionadament o no, serveixin objectivament a uns o altres. Però quan els jutges es troben amb un cas que, inevitablement, té grans conseqüències polítiques, no haurien d’abordar-lo com si operessin des d’una bombolla totalment aïllada de la realitat. Per no creure-ho, no ho creu ni l’article 3 del Codi Civil espanyol, que orienta a aplicar les lleis tenint en compte la “realitat social del temps en què hagin de ser aplicades“. I aquesta realitat social, en el conflicte català, empeny a aplicar la llei en els seus mínims imprescindibles, sense buscar una aplicació de màxims orientada a aconseguir la intervenció més invasiva possible.

Que la intervenció jurídica sigui mínima, no només està políticament indicat, sinó que a més, és coherent amb el programa de política penal dibuixat a la Constitució espanyola (sí, programa constitucional de política penal) que, proclamant en el seu primer article la llibertat i el pluralisme polític com a valors superiors, ha permès desenvolupar una jurisprudència basada en el que es coneix com a favor libertatis, és a dir, afavoriment de la llibertat si entra en conflicte amb altres interessos no prevalents. O la que considera desproporcionades les intervencions els perjudicis de les quals per  la llibertat són superiors als suposats beneficis de la intervenció coactiva.

Al nostre parer, ni jurídicament, ni des de la política penal dibuixada pel marc constitucional existeixen arguments per mantenir la presó preventiva dels dirigents del procés català: no és necessària i provoca moltíssims més problemes dels que soluciona. Però, precisament perquè aquest és un consens majoritari en la societat catalana, no ha d’impedir seguir treballant en la seva reconstrucció i en contra de les opcions que, conscientment o no, s’orienten a destruir-lo.

Jordi Amat, Marga Arboix, Laia Bonet, Joan Botella, Victòria Camps, Joan Coscubiela, Jordi Font, Mercedes García-Aran, Gemma Lienas, Pilar Malla, Oriol Nel·lo, Raimon Obiols, Lluís Rabell, Joan Subirats, Marina Subirats i Josep Maria Vallès.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: