Nou Cicle

Francesc Trillas: La Catalunya (federal) que s’albira

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

puzzleMoltes gràcies per la invitació a parlar a la UPEC. Com que entenc que he estat convidat a títol individual parlaré a títol individual, i per tant no res del que digui ha de comprometre els col·ectius dels quals formo part, concretament el PSC com a militant de base  i Federalistes d’Esquerres com a membre de la Junta.Per parlar de la Catalunya que s’albira he intentat assegurar-me en un diccionari del significat del verb “albirar”, i diu que és “formar judici (sobre una cosa), imaginar com és, com pot executar-se, etc”. I també “veure de lluny (alguna cosa) sense distingir-la bé”. En aquesta definició hi ha una certa ambigüitat sobre si albirar és fer una predicció, o expressar un desig acompanyat d’un pla de com portar-lo a terme. Jo com a profeta no albiro res: els científics socials i professions realcionades (economistes, politòlegs, historiadors, periodistes, no diguem ja els tertulians i altres estrelles del nostre star system) som molt dolents fent prediccions. Uns mesos abans de la caiguda del mur de Berlín ningú no ho va predir, i podríem posar molts més exemples que ens haurien de fer ser molt modestos a l’hora de fer prediccions.
El que faré doncs és explicar com m’agradaria que fos la Catalunya del futur a partir de la seva situació actual, en el temps limitat de què disposo (qui vulgui saber més sobre el que penso pot visitar el meu blog Progrés Real). Que jo cregui que el que jo desitjo és possible i factible no vol dir que tingui cap seguretat sobre la seva realització. La història està plena de conseqüències no desitjades de les decisions humanes, d’incerteses i de factors incontrolables, que s’haurien de tenir en compte si intentés convertir el que a mi m’agradaria en un pronòstic sobre què passarà.
Parlaré doncs de la Catalunya que albiro en els meus desitjos, que per mi és inseparable del món que albiro, perquè no concebeixo una Catalunya separada del món en què vivim. I és que el primer que cal dir és que els principals problemes que tenim la ciutadania de Catalunya els compartim amb la resta de ciutadans d’Espanya, d’Europa i de tot el món. Aquests problemes són ben coneguts: les desigualtats socials agreujades per les polítiques d’austeritat; l’atur i els problemes del mercat laboral; els riscos d’inestabilitat financera i les conseqüències de la darrera crisi financera; els reptes, explotacions i injustícies associats a les migracions; el canvi climàtic; els problemes energètics; la corrupció, la crisi de les institucions i de la política democràtica; la segregació educativa i la qualitat de l’educació; el finançament i gestió de la sanitat pública.
Ho vull reiterar: els problemes que tenim les ciutadanes i els ciutadans catalans són els mateixos problemes que tenen els ciutadans d’Espanya, d’Europa i del món. No podem imaginar una solució especial per a nosaltres sols.
La majoria d’aquests problemes, els principals problems d’Europa i del món, no es poden solucionar des de l’escala de l’estat-nació, d’algun estat-nació. L’estat-nació està obsolet: els nous consensos socials s’han de construir a una escala més gran. L’economista francès Thomas Piketty ha explicat en el seu famós recent llibre “El capital del segle XXI” que vivim una concentració creixent de la riquesa a nivell global que amenaça la nostra democràcia, i que l’única forma de fer-hi front són polítiques i institucions que vagin molt més enllà de l’estat-nació i del concepte de sobirania tal com l’hem conegut fins ara. Ell parla per exemple de bastir institucions democràtiques a escala com a mínim de la zona euro que permetin aprovar un impost progressiu i transnacional sobre la riquesa, que contempli un intercanvi automàtic d’informació bancària i així contrarestar la mobilitat internacional del capital. Les institucions més properes al ciutadà seguiran tenint un paper en la solució de problemes locals, però en els grans problemes només podran influir-hi en el marc de grans agregats democràtics, en el marc de federacions.
Piketty ens explica que al món hi ha un frau fiscal organitzat a nivell internacional equivalent probablement al 10% del PIB mundial. Que les grans fortunes estan fugint de qualsevol control democràtic i que aviat, si no posem totes les notres energies polítiques a evitar-ho, podran comprar països sencers com avui poden comprar clubs de futbol o mitjans de comunicació. La gran secessió dels nostres dies, la que sí que està passant davant dels nostres propis ulls, és la secessió de les grans fortunes.
Les qüestions referides a l’arquitectura institucional de les nostres societats no són un tema més, separat de les qüestions que afecten el nostre benestar o la millora de la nostra democràcia. Són aspectes crucials del nostre benestar i la nostra convivència en el segle XXI. És per això que cal donar passos decidits cap a la creació d’un Estat federal europeu que respecti i reconegui la diversitat dels seus pobles (diversos entre ells i diversos dintre d’ells), però que posi en comú els nostres recursos per ser rellevants en un món que s’enfronta a reptes tan importants com els esmentats anteriorment: canvi climàtic, concentració creixent de la riquesa que amenaça la democràcia, o inestabilitat financera, entre altres.

Només en el marc d’un estat federal europeu podrem fer front als reptes del manteniment del benestar i la millora de la democràcia. No hi ha alternatives simples i màgiques.

La recepta que Piketty suggereix per corregir la situació actual és un impost progressiu internacional sobre el capital, inicialment a escala europea, que és possible en un context institucional de federalisme democràtic europeu a partir de la unió política de la zona euro. Alguns comentaristes han considerat que aquesta part propositiva del treball de Piketty és més discutible que la part de diagnosi, una posició que no comparteixo. En realitat hauria de ser a l‘inrevés. Encara que la diagnosi sigui parcialment borrosa, el que és inevitable per la naturalesa de les dades en la qüestió de la riquesa dels més poderosos (no la mostren voluntàriament), això no implica que hàgim d’esperar per actuar. ¿Hem d’esperar per actuar en el canvi climàtic que hi hagi una certesa absoluta sobre el grau exacte d’escalfament del Planeta? La concentració creixent del capital i el frau fiscal organitzat a nivell internacional constitueixen una amenaça per a la democràcia, i els vells i potencialment nous estats nació són completament incapaços de fer-hi front, però cal començar a actuar des d’ara mateix.

És necessari reiterar-ho: els estats-nació i els projectes d’estat-nació no tenen cap possibilitat de fer front a l’extensió global de la desigualtat.

Si no s’avança cap a una Europa federal democràtica sense fronteres és molt difícil avançar en la igualtat i el benestar. És encoratjador que la majoria de ciutadans del món que viuen en democràcies ho fan en federacions, certament amb modalitats molt diverses. En què consisteix el federalisme? A grans trets: governs a diferents nivells amb competències clares i criteris de finançament transparents que garanteixin l’autogovern i la solidaritat, i que intenten respondre a l’escala òptima dels problemes; govern compartit per a qüestions d’interès compartit; rendició de comptes de cada govern directament amb els ciutadans i no només rendició de comptes entre governs com passa en les estructures confederals; cultura federal, fraternitat, lleialtat, cooperació, i multilingüisme en el conjunt de la federació i no només a nivell local o de les unitats constituents.
El federalisme s’ha demostrat com l’arquitectura institucional que garanteix millor la pau i la diversitat, i com l’arquitectura institucional que millor s’adapta a les característiques pròpies d’una economia globalitzada com és la que tenim al segle XXI. Espanya i Europa tenen federacions a mig fer, que s’han de completar i perfeccionar. El federalisme no és una recepta tancada, no són les taules de la llei, sinó que a tot arreu és fruit de pactes que admeten flexibilitat i assimetries. Així és al Canadà, els Estats Units, Suïssa, Alemanya, Austràlia, l’Índia i tantes altres realitats.
La idea federal és racional i flexible. Però és també una resposta a l’ansietat identitària i sentimental. El federalisme és racionalitat però també confiança, fraternitat, cooperació. És, davant de les pulsions nacionalistes romàntiques, un retorn als ideals de la il·lustració.
És difícil no estar d’acord amb aquestes idees, les idees del federalisme, i de fet costa trobar algú que no hi estigui d’acord, o que digui obertament que no hi està d’acord, cosa que seria legítim. Una altra cosa és que hi hagi gent disposada a morir o a fer grans sacrificis pel federalisme, que per sort o per desgràcia no desperta aquestes grans emocions. Costa trobar gent que s’oposi obertament al federalisme, però no és impossible: els sobiranistes britànics (no em refereixo ara als escocesos, sinó als sobiranistes del Regne Unit, els del sr. Farage) i els sobiranistes francesos expressen obertament el seu rebuig al federalisme. I per cert insisteixen que per frenar el federalisme i la pèrdua lógica de sobirania nacional que estan experimentant, cal fer un referèndum, al qual s’oposen la majoria de partits democràtics dels seus països, preguntant a la població si volen sortir de la Unió Europea. A Catalunya i Espanya no hi ha un rebuig obert al federalisme, encara que els partits nacionalistes l’han vist històricament amb desconfiança. El que se sent a dir aquí en canvi de vegades, tant a “Barcelona” com a “Madrid”, és que és “massa tard” per al federalisme; o aquí se’ns diu que “no hi ha federalistes” més enllà de l’Ebre, o que no està clar què vol dir el federalisme. En realitat no és massa tard (més de la meitat de ciutadans en democràcia viuen en federacions, que per descomptat no s’han construit en dues ni en tres dècades), el món està ple de federalistes (altrament, no hi hauria tantes federacions; avui, tota l’esquerra espanyola i les grans forces polítiques europees es reclamen federalistes: sociademòcrates, democratacristians, liberals –com el Sr. Tremosa ha pogut comprovar recentment- i verds) i les solucions federalistes estan força elaborades, com en un llibre que acabem de publicar (i les referències bibliogràfiques que s’hi inclouen) titolat “Economia d’una Espanya plurinacional”. El que passa és que oferim solucions en un context on les solucions no interessen a grups importants que hi surten guanyant, aquí i allà, amb l’absència d’una solució.
La solució federal és viable. De fet, és l’única alternativa viable si de debò hi ha la voluntat de superar els grans reptes d’avui a Catalunya, Espanya i Europa.
I les solucions més tard o més d’hora hauran d’arribar, i se’m fa difícil albirar una solució que no passi per un aprofundiment de la democràcia i la integració en l’actual Unió Europea, institució que amb tots els seus defectes avui fa inconcebible una guerra dintre del seu territori, a diferència del que succeeix en moltes altres parts del món. En pocs anys no hi haurà cap estat d’Europa en el G7 de les economies més riques; l’única forma de ser rellevants és unir-nos més per poder ser efectius en el combat per resoldre els grans problemes que té plantejats la humanitat.
El somni d’una Europa unida és un somni jove. Durant la major part de la seva història des de la caiguda de l’Imperi Romà, el continent europeu va viure en un clima de fragmentació i enfrontament entre nacions, religions i grups ètnics. A la Península Ibèrica, per exemple, vam ser tan intel·ligents que ens vam permetre “el luxe” d’expulsar els àrabs i els jueus. Aquest clima va culminar en les desgràcies del segle XX, des de les guerres mundials fins a la guerra dels Balcans, passant per la Guerra Freda. Aquestes calamitats, fruit entre altres factors de l’odi i el menyspreu cap als que no són “nostres”, deixen en un segon lloc qualsevol benefici teòric que es pretengui associar a la fragmentació, com la major competència jurisdiccional per innovar en institucions. Fins i tot aquest objectiu es pot aconseguir amb un sistema federal flexible. La Unió Europea respon a un intent de deixar la divisió enrere per sempre, però com tota nova gran estructura democràtica –no podria ser d’altra manera- avança lentament i no d’una manera lineal.
Els conflictes per qüestions de nacionalitat o ètnia en l’Europa no coberta per la UE (com a Ucraïna) corren el risc de degenerar en un panorama semblant al que es viu avui a l’Orient Mitjà. Si no posem tot el nostre esforç en un progrés cap a una Europa federal i democràtica sense fronteres, que resisteixi les pulsions sobiranistes dels vells o nous estats i nacions, res no ens garanteix que no tornem a un passat de divisió i confrontació.
Les idees del federalisme per a Catalunya, per a Espanya, per a Europa i per al món són inseparables de les idees pacifistes i internacionalistes de persones de diferents ideologies com Jean Jaurès, Albert Einstein, Lionel Robbins, Altiero Spinelli, Eugenio Scalfari, o Tony Judt. El federalisme que defensem per Catalunya està associat als moviments de fraternitat dels segles XIX i XX, que avui sabem que no sempre van triomfar, però que van sembrar una llavor que és la que ens dóna esperança. La pau i la federació són possibles, però no arriben soles. Cal lluitar per elles. Com ho van fer i ho fan (mobilitzant-se o senzillament escrivint) intel·lectuals i polítics alguns dels quals van donar la vida per aquestes idees (no tots, alguns per sort encara estan ben vius) i el llegat dels quals reivindiquem, com són Claudio Magris, Clara Usón, Stephan Zweig, Olof Palme, o Ernest Lluch, per citar-ne només uns quants.
El federalisme és la millor arquitectura institucional per a l’economia del segle XXI. El Financial Times i The Economist s’han pronunciat per una solució de federalisme assimètric per a les relacions de Catalunya amb Espanya i Europa. Les grans famílies polítiques d’Europa també ho han fet. Els verds de Joshka Fisher i de Daniel Cohn-Bendit també, els verds més nous no ho sé.
Quan proposo una solució federal no ho faig des d’una posició especulativa i personal. És la recepta de les grans famílies polítiques europees, és la proposta de grans personalitats que han ensenyat a Europa el camí que havia de fer per no tornar a les calamitats de la nostra història comuna.
Crec que el federalisme europeista que jo defenso és totalment coherent amb un catalanisme de mínim comú denominador que pugui ser compartit per tota la societat i que per tant pugui ser fort, amb el catalanisme de persones nascudes fora de Catalunya com José Ignacio Urenda, Ramon Fernández Jurado (noms que potser a alguns no us diuen gran cosa però que als veternas militants del PSC sí) i José Montilla. La majoria de catalans compartim sentiments de catalanitat i espanyolitat en graus diversos; els que no tenim socis comercials a la resta d’Espanya hi tenim parents o amics. La majoria de ciutadans de Catalunya tenim diverses identitats i compartim amb la resta d’Espanya dos idiomes, el castellà i el català. Espanya és avui un estat descentralitzat però que manté elements d’un estat unitari. Cal avançar decididament cap a completar els elements federals del nostre estat i al mateix temps avançar cap a una Europa més federal que intergovernamental o confederal.
Els moviments d’efervescència nacionalista serveixen (no sempre intencionadament) per ocultar amb la polseguera dels cavalls altres dimensions dels afers col·lectius. A Catalunya el mono-tema serveix també, entre altres conseqüències, perquè la coalició governant pràcticament no rendeixi comptes a l’opinió pública dels gravíssims casos de corrupció que l’afecten (cobrament de comissions de Ferrovial, saqueig del Palau, irregularitat de diversos membres de la família Pujol-Ferrusola, seu embargada, ajuntament de Torredembarra, un diputat imputat per relacions amb la màfia russa), i de les duríssimes, ineficients i injustes retallades pressupostàries. A Catalunya el govern ha deixat de governar, de presentar iniciatives legislatives, i el seu portaveu ha passat a ser un comentarista més de l’actualitat política, que gràcies en part a ell no està mai relacionada amb cap iniciativa de la gestió del seu govern. La per a mi escandalosa manipulació de la tv pública catalana és un element més de la crisi de les nostres institucions.
La Catalunya que jo albiro, doncs, és una Catalunya plenament integrada, amb una posició de lideratge actiu, en una Europa unida federal sense fronteres i molta diversitat institucional per sota del nivel federal, evolucionant des de la situació actual sense traumes ni ruptures i divisions. Una Europa amb euroregions i lligues d’eurociutats, amb institucions solapades que creuen fronteres per defensar les seves llengües minoritàries i estratègies alhora per fomentar una llengua franca a l’abast de tothom i no només d’una élite, que ens permeti a tothom formar part d’un nou demos europeu. I una Catalunya amb una gran metròpoli, Barcelona, que no només sigui una capital catalana i espanyola i un focus turístic amb els seus actius en venda (que és el que és ara), sinó que sigui una gran capital multicultural, multi-ètnica i cosmopolita d’una Europa unida i d’un mar mediterrani en pau, una capital de la creativivtat, de la innovació i de la participació. Aquesta és en definitiva la Catalunya que jo albiro.

(Text de les meves paraules inicials a la taula rodona “La Catalunya que s’albira” de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, 2014).

Progrés Real/Progreso Real

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: