Sembla que hi haurà temps per a formular altres hipòtesis. O, fins i tot, per tornar a recordar alguna faula d’Isop. Però la caracterització de l’escenari actual ens porta cap a l’antropologia i, més concretament, cap als ritus i les cerimònies relatius a la unió dels cosins creuats matrilaterals a les comunitats tsimshian. Els tsimshian són un poble amerindi de la costa nord-occidental del Pacífic que tradicionalment s’ha dedicat a la cacera i la pesca del salmó. I els antropòlegs denominen cosins creuats als que són fills de germans de diferent sexe. Entre els tsimshian és o era fins fa poc costum que, al marge de les seves preferències personals, la filla del cap d’una tribu es casés amb el fill del germà de la seva mare, que per aquest matrimoni s’erigia com el futur successor del seu oncle. I, en el seu llibre sobre els mites d’aquesta ètnia, Franz Boas explica que, després de la unió del príncep i la princesa, la tribu de l’oncle del jove es mobilitzava, que després també ho feia la tribu de l’oncle de la jove i que finalment esclatava un combat entre els dos bàndols, que es barallaven a cops de pedra. Molts acabaven ferits. I les cicatrius de les seves ferides actuaven com les proves del contracte. Com assenyalava el mateix Boas, aquesta pràctica no era exclusiva dels tsimshian, sinó que se n’havia documentat altres d’anàlogues en altres pobles, com els tlingit, els haida o els niga, on la batalla podia assolir un alt nivell d’intensitat i saldar-se amb la mort d’un esclau al servei de l’oncle del nuvi. Aquesta manera de fer, com va remarcar posteriorment Claude Lévi-Strauss, traduïa un aspecte fonamental de l’organització social de poblacions definides per l’equilibri hostil entre tribus condemnades per l’interès a entendre’s en l’assumpte successori. I es caracteritzava, com va afegir René Girard a La violència i el sagrat, pel recurs a una violència ritual que, tot i ser violenta, ho era menys que la violència no ritualitzada que pretenia evitar, que, en cas de produir-se, hauria de ser venjada i no donaria lloc a un simulacre cerimonial, sinó a una veritable crisi.
En la cultura dels tsimshian la violència ritual acompanyava sacrificialment el troc de dones entre unes tribus que, segons la descripció del propi Girard, es posaven d’acord en no posar-se mai d’acord en res més, el que permetia als caps de cada tribu orientar l’agressivitat cap a fora i cohesionar l’interior de cada grup. L’aire de família entre aquesta manera tan elaborada de procedir i la seguida per Junts per Catalunya i ERC en la negociació d’un nou govern i del corresponent bescanvi de càrrecs és notable. Sigui quin sigui el final d’aquesta negociació, sembla que ja es pot concloure que les estratègies negociadores de la política catalana s’han sofisticat molt des que, fa poc més de cinc anys, un dels membres de la comissió negociadora de Junts pel Sí va dir a un dels de la CUP que, si enviaven Artur Mas a la paperera de la història, havien d’assumir que el cap d’un israelià valia pels de deu palestins.
La Vanguardia, 30 de març de 2021
