Diem una i altra vegada que la globalització ens afecta a tots cada dia més i en més aspectes de la vida, però de vegades no n’acabem d’extreure les conseqüències corresponents. Ara mateix, l’escàndol per les males pràctiques periodístiques del grup Murdoch al Regne Unit pot semblar un assumpte intern de la política britànica. I per descomptat que ho és. Però en el Consell d’Administració de News Corporation, l’empresa de Murdoch, s’hi asseu l’expresident del Govern espanyol José María Aznar, president també de la Fundació FAES, des d’on s’emeten les propostes ideològiques conservadores segons les quals actua el PP. A l’imperi empresarial de Murdoch no només pertanyia el diari sensacionalista News of the World. Però no és només una qüestió de groguisme: el grup destaca també pel conservadorisme, que difon a través de mitjans d’enorme influència als Estats Units com la cadena Fox de televisió i diaris com The Wall Street Journal, i a més al Regne Unit per un euroescepticisme militant predicat tant en els seus diaris sensacionalistes com a The Times.
És en aquests mitjans -encara que per descomptat no només en ells, perquè la galàxia comunicacional que emet en clau neoliberal és immensa- on s’ha posat a la picota en els últims tres anys els governs socialistes de Portugal, Grècia i Espanya, fins a aconseguir que s’agenollessin davant els mercats financers, expressió que en realitat significa els bancs i fons d’inversió que prediquen en benefici propi les bondats de la desregulació dels mercats financers a escala mundial. I en algunes ocasions fins i tot amb articles signats per Aznar referits a l’economia espanyola.
De manera que quan una força política com CiU decideix aliar-se amb el PP, com succeeix en l’actualitat a Catalunya, aquesta decisió ha de ser considerada en el context global en què es produeix. Sap què fa. Coneix bé al seu partenaire. L’acord és en realitat una cristalització solemne de la majoria conservadora existent al Parlament, després de la derrota de les esquerres registrada en les eleccions autonòmiques de novembre passat. I és també congruent amb les principals decisions en matèria d’aliances adoptades per CiU després de les eleccions municipals del 22 de maig: lliurar l’alcaldia de la tercera ciutat de Catalunya pel seu nombre d’habitants, Badalona, a un polític del PP i triar també al PP com a soci per governar la Diputació de Barcelona.
Però és, sobretot, expressió d’un alineament polític-ideològic de CiU coherent en el context global, que es materialitza en els diversos escenaris polítics en què actua. A hores d’ara no és una sorpresa. Ja fa bastants anys que els partits democristians o socialcristians en els paràmetres ideològics que s’inscrivia la CiU de Jordi Pujol en les seves ja llunyanes primeres passes es van dissoldre en el magma del conservadorisme pur i dur. Ara es situen tots en el camp de neoliberalisme i han deixat els socialdemòcrates de tot Europa sense el gran soci amb el qui de defensar l’Estat de benestar. D’això es queixava amargament setmanes enrere a Barcelona l’expresident de la Comissió Europea Jacques Delors. Els partidaris de l’Estat de benestar i de la Unió d’Europa eren els democristians, no els conservadors, advertia. Els conservadors concebien Europa, quan més, com una zona econòmica de lliure canvi. Ara, els democristians d’antany s’han fet conservadors. Junts prediquen el sacrifici de les polítiques més o menys socials als mercats financers i són, per descomptat, incapaços de revitalitzar un projecte europeu que sacrifiquen sempre a les seves respectives urgències nacionals.
El pacte pressupostari CiU–PP és coherent amb l’oposició mantinguda pel partit d’Artur Mas davant del Govern socialista a Espanya, que amb prou feines es distingeix de la duta a terme per Mariano Rajoy. És congruent amb les seves recents aliances municipals més significatives. I s’inscriu plenament en el marc polític-ideològic compartit per ambdues forces, en què Aznar exerceix com a predicador ara des de la FAES, ara des dels mitjans de Murdoch. Tota la resta, tota la impostació nacionalista d’uns i altres, és purament instrumental. I és obvi que ara “no toca”.
