És bastant revelador que en una societat tan aficionada com aquesta a commemorar tota mena d’efemèrides hagi passat per alt, amb escasses i discretes al·lusions, una de tan important i significativa com la del desè aniversari de la victòria de les esquerres a les eleccions catalanes del 2003. La memòria és selectiva, ja se sap. Però qui fa la selecció de la memòria pública? L’empatx tricentenari és, per si mateix, una resposta eloqüent.
Aquelles eleccions es van celebrar el 16 de novembre de 2003 i van posar fi a la llarga etapa, 23 anys, de domini del centredreta nacionalista dirigit per Jordi Pujol. Un mes més tard, el 16 de desembre, Pasqual Maragall va prendre possessió del seu càrrec com a president de la Generalitat i l’endemà es va formar el primer govern català d’esquerres des de la recuperació de la democràcia. Maragall va ser sempre una personalitat política atípica i molest i una prova més d’això és que fins a la memòria de la seva victòria segueixi incomodant. Maragall li va donar al socialisme català el que amb ningú més havia pogut aconseguir, perquè va ser l’únic capaç de formular un projecte polític que superés les fronteres del seu partit. Si alguna cosa cal lamentar de la seva etapa de govern a la Generalitat és precisament que des del seu propi bàndol, el del seu partit i el dels seus aliats, se li imposés la composició d’un govern a base de quotes i amb consellers designats pels partits. Va ser una decepció que no se li permetés repetir de cap manera que formés un govern segons el seu criteri personal i polític, amb els seus col·laboradors de confiança, a l’estil del que amb tant d’èxit havia fet des de l’alcaldia de Barcelona. A tal extrem va arribar la imposició dels aparells dels partits que fins i tot va obligar a incomplir la promesa electoral de paritat de gèneres.
Mai ha estat molt clar per quines raons el PSC va decidir el 2006 substituir Maragall com a candidat a la presidència de la Generalitat a les eleccions al Parlament. La malaltia que després l’ha apartat de la vida pública devia tenir ja les seves primeres manifestacions en l’última etapa de la seva presidència, perquè alguns dels seus col·laboradors expressaven ja aleshores la seva desesperació per l’incomprensible incompliment pel president d’acords als quals s’havia compromès amb entusiasme. Se li oblidaven. El que, de vegades, tenia nefastes conseqüències polítiques i, a més, enrarecía l’ambient. Les relacions de Maragall amb el PSC i els seus aliats en els últims mesos de legislatura van ser doblement difícils. Per la complexitat de les circumstàncies que es van donar en el tram final de l’aprovació del nou Estatut de Catalunya, però també perquè Maragall no estava en la seva plenitud.
L’atzar ha volgut que aquest desè aniversari coincideixi amb el centenari del naixement de Salvador Espriu i que tots dos quedin units per la idea de fracàs en un aspecte cabdal de les seves respectives obres. L’Espanya plural i federal que Maragall proposava i perseguia hauria pogut ser potser la Sepharad somiada per Espriu a La pell de brau, el solar comú de pobles germans entre els quals demanava construir ponts de diàleg. Ha quedat constància escrita que el poeta va morir convençut que el seu somni havia resultat irrealitzable.
A l’hora de resumir el seu projecte en un eslògan breu i contundent, com requereix la política en els temps dominats per la màrqueting, Maragall va llançar aquest: “Escoles dignes, barris segurs, Espanya plural”. La seva aposta per un nou Estatut de Catalunya era, en el seu projecte polític, un pas en la construcció de l’Espanya federal. Una contribució de Catalunya a la reconciliació definitiva d’Espanya amb les seves nacions. El definia així: federalisme és unió i llibertat. Unió i llibertat, repetia. Partia, alhora, del regeneracionisme català de principis del segle XX, del que podia ser expressió seu avi el poeta Joan Maragall, i de la idea de l’Espanya dels pobles del socialista lleonès Anselmo Carretero, un home del PSOE, per estrany que amb aquestes idees els pugui semblar a alguns dels seus camarades d’avui. És a dir, amb la concepció d’Espanya que la restauració conservadora en curs abomina, tant a Madrid com a Barcelona.
El retorn del centredreta al Govern de la Generalitat ha portat el país per un altre camí. El govern de CiU que amb l’eslògan Aixecarem Catalunya va substituir el 2010 al segon govern d’esquerres va fracassar estrepitosament en l’intent, enfonsat per la mateixa crisi que després de 2008 havia intimidat al segon govern d’esquerres. A la pràctica, la Generalitat està avui intervinguda pel ministeri d’Hisenda. La penúltima promesa de CiU era un pacte fiscal amb el Govern central però, en no aconseguir-lo, s’ha llançat a una fugida cap endavant amb l’esquer de la independència. Una crisi del model constitucional que, en realitat, ve directament de la frustració del projecte Maragall d’ara fa una dècada. Un altre gall ens cantaria si hagués sortit bé.
