El mal ho contamina tot. L’aparició de notícies negatives vinculades a la corrupció en el món de la cultura i de la política ha sacsejat profundament la societat catalana. I, tal com era previsible, hem corregut a instal·lar-nos al divan de l’autocrítica i ens hem mirat esfereïts al mirall. Com que no ens ha agradat el que hi hem vist, el dubte s’ha apoderat de tots nosaltres. Som també una societat malalta? Què se n’ha fet del nostre toc de distinció, de l’oasi en què ens pensàvem que vivíem? La nostra pretesa i somniada excel·lència no era res més que u n miratge?Quan Pasqual Maragall va parlar del 3%, molta gent se li va tirar al damunt. Havia formulat una acusació genèrica, sense concrecions, sense proves, sense presentar de manera immediata la denúncia corresponent al jutjat de guàrdia. Allò era, doncs, un exabrupte. I com que el mateix Maragall no va seguir la llebre que havia llançat, tot plegat va quedar com un simple estirabot: un estirabot, tanmateix, en el qual tothom semblava creure, però que no podia ser pronunciat en veu alta. I així vam anar tirant… Ara mateix, ves qui ho diria, persones de l’òrbita de CDC (Colomines, Pujol) ens aconsellen que no engeguem el ventilador, perquè això serà com Itàlia i perquè aquest és un tema que pot fer ferum. La gent, doncs, té dret a esverar-se, perquè l’estirabot de Maragall s’ha materialitzat d’alguna manera en el cas Millet i en el cas Pretòria, i perquè es veu que la resposta que se’ns recomana és guardar un silenci còmplice i prudent.
El desànim, esclar, s’estén per sectors cada vegada més amplis, i augmenta encara més la famosa desafecció dels ciutadans envers la política. Conclusió general: no n’hi ha un pam de net, i ja no ens podem refiar de ningú. Aquest país (la cultura, la política… però també altres esferes de la societat) està podrit com tots els altres, i tot convida al desengany, a l’abstenció, al recel més generalitzat.
Al meu entendre, aquesta reacció és completament equivocada. Neix, crec, d’una percepció errònia des de bon començament: haver-se cregut això de l’oasi, haver pensat que la condició humana, amb les seves febleses, es mostrava estranyament més virtuosa entre nosaltres. Que els mecanismes que havíem creat, la tradició d’una cultura política diferent que havíem anat construint entre tots, ens posaven a recer de les temptacions i dels vicis que els altres pateixen. I no, esclar. Potser no som tan vulnerables com d’altres -perquè sí que crec en un cert estil de viure i de fer política que ens resguarda de determinats excessos-, però la quota de pocavergonyes i de lladres que ens pertoca no ens l’estalvia ningú.
Hi ha, certament, una altra manera de mirar-s’ho. Que els delinqüents siguin descoberts i posats a mercè de la justícia és una notícia excel·lent, encoratjadora. Vol dir que els mecanismes de resposta funcionen i, encara que no sempre, qui la fa la paga. La descoberta de l’engany pot requerir molt de temps, pot posar en evidència que certs sistemes de control no són tan afinats com caldria, però al final acaba apareixent algun ressort que treu a la superfície determinades conductes reprovables. La creació de fiscalies especialitzades, el sedàs cada vegada més fi del control tributari, l’enduriment d’un cert marc legislatiu, han acabat donant resultat. No ens planyem, doncs, de la imatge que veiem al mirall, sinó del temps que ha trigat a fer-se visible als nostres ulls.
Hi ha un altre efecte positiu, en l’escàndol que ara ens atorrolla. És l’efecte dissuasori. Només per les notícies que hem llegit, per les imatges que hem vist a la televisió -tan discutibles, d’altra banda-, hi ha una colla de pocavergonyes que ja han frenat els seus impulsos. Les temptacions de fer negocis bruts, d’intentar subornar els polítics vulnerables, de reclamar comissions indegudes, de percebre ingressos poc justificables -fins i tot essent legals-, s’han esvaït com per art d’encantament. Potser només durarà una temporada, però l’exemple de la justícia actuant d’una manera implacable descoratja el lladre o el barrut més agosarat. És un antídot que no falla.
Menys desànim, doncs, i més confiança, finalment, en alguns engranatges del sistema. I més exigència, això sí, en l’aclariment de les zones obscures. De fet, s’acaba de generar una gran oportunitat per tirar endavant algunes mesures de sanejament del nostre sistema democràtic que ja fa temps que es reclamen, però que no rebien fins ara la pressió popular necessària. No es tracta només de demanar perdó ni de prometre codis ètics, que sempre acaben semblant declaracions de bones intencions que després no es compleixen. No es tracta, tampoc, de mesures unilaterals, buscant cadascú de complaure millor la pròpia clientela. Es tracta més aviat de mirar plegats què és el que falla i posar-hi remei conjuntament. És l’hora, doncs, d’alguns pactes essencials entre les diverses forces polítiques.
Les bones pràctiques no són un assumpte particular per buscar la pròpia salvació, ja que la desafecció amenaça tot el sistema, no aquell partit o l’altre. De manera que, empesos per la indignació de tanta gent, potser és l’hora de tornar a posar sobre la taula determinats aspectes de la nostra manera de fer política que, encara que no ens evitaran les pomes podrides del cistell, almenys sanejaran el panorama. Parlem del finançament dels partits, de les despeses electorals, de les incompatibilitats, de la durada dels càrrecs públics, de les llistes obertes, de tantes i tantes mesures parcials que esperen tanda des de fa moltíssim temps. Cap d’elles no és la solució definitiva, però la suma de totes permetria una certa recuperació de la confiança. I la bretxa insondable que separa ciutadans i polítics potser minvaria una mica.
Per què no aprofitar l’avinentesa? Per què no convertir la desconfiança i el desànim en un estímul per a un canvi possible, per a uns quants petits canvis possibles? Per què no empènyer els nostres polítics a sortir del tacticisme quotidià, i a plantar cara al problema que tenim? I és que el problema que tenim, diguem-ho clar, no és la quota que hem de pagar de pocavergonyes i barruts, sinó els vicis que roseguen, ja fa temps, el nostre sistema democràtic.
Diari AVUI, dimecres, 11 de novembre del 2009
