Encara que han passat molts anys, no queden molt lluny encara aquells dies en què els socialistes van arribar, per primera vegada en solitari, al poder a Espanya. Si, per error, algú felicitava a un d’ells i es felicitava que a la fi el Govern estigués en mans d’uns polítics molt diferents al fins llavors conegut, la resposta no es feia esperar: ull, no et confonguis, jo no sóc un polític. Els nous ministres no volien ser identificats com a polítics. Es comprèn, doncs, que una exmagistrada designada per un acabat de crear partit polític com a candidata a l’alcaldia de Madrid, afirmés en la seva primera declaració després d’acceptar la nominació que a ella la política no li agrada.
I és que definitivament ni els polítics ni la política gaudeixen de bon predicament, no només a Espanya ni per raons conjunturals. En un programa de ràdio animat per Matthew Flinders fa uns anys al Regne Unit, es preguntava pel carrer a ciutadans triats a l’atzar què els suggeria la paraula politician. Les respostes van ser: Corrupt,rubbish, garbage, useless, liar, crook, waster no gaire diferents de les que se’ls podria ocórrer no ja a la gent que va pel carrer en qualsevol ciutat d’Espanya, sinó als que escriuen columnes i disposen de tribunes als diaris i fins i tot alguns dels candidats a ocupar, per elecció, un càrrec públic: polític ha arribat a ser, en català, igual a corrupte, inútil, mentider, lladre, malgastador, justament com en anglès.
Bona part en l’origen i acurat cultiu del menyspreu cap al i la política correspon a la nova espècie de subjectes amb vocació pública que en les primeres dècades de l’Estat liberal es van anomenar escriptors públics i després, quan la massa va mostrar per primera vegada el seu lleig rostre al carrer, es van identificar com a intel·lectuals. Fins i tot en temps dels escriptors públics, amb les seves àmplies avingudes per transitar del teatre, la novel·la, el diari o la tribuna dels ateneus al Parlament ia la presidència del Consell de Ministres, el respecte cap a la vocació política era com un reflex de la alta estima que l’escriptor rebia l’escàs públic lector. Va ser l’aparició de les masses com a nou subjecte de la política i la correlativa universalització del sufragi masculí el que va especialitzar al polític com un professional del poder, separant definitivament de l’escriptor, també professionalitzat a mesura que es multiplicaven els seus lectors i s’erigia a si mateix com veu dels que no tenen veu, consciència d’una multitud sense consciència.
O sigui, que la cosa ve de lluny, des que els polítics van necessitar afegir als seus dots oratòries l’habilitat per sol·licitar i l’astúcia per obtenir el vot de la massa com a única via que els conduís a l’escó al Parlament i d’allí a algun butaca al Govern. Aquí rau l’origen del vilipendi: en la democràcia entesa com a art per aconseguir el poder enganyant, mentint o enredant gent colecticias, com es deia abans. Per això, les noves formes de corrupció política i per això la tirada dels intel·lectuals a assumir el paper de predicadors de la regeneració nacional evocant, i cridant, als cirurgians de ferro, els homes forts, els cabdills de masses, que no tenen de recórrer a l’engany ni a la mentida, sinó només proclamar les veritats com punys, per fer-se seguir d’unes multituds ignorants del destí que han de donar al seu vot.
Semblava que l’assentament de la democràcia durant la segona meitat del segle XX com a únic horitzó de la política hagués posat fi a aquesta relació una mica esquizofrènica entre intel·lectuals i polítics: ni avingudes de doble direcció com en el romanticisme, ni menyspreu acolorit per la nostàlgia de forts lideratges com en la llarga fase d’ascens dels nacionalismes, sinó divisió del treball: els polítics fent política, els intel·lectuals parlant i escrivint des del seu observatori crític, com va teoritzar Raymond Aron, o clavant de tant en tant l’agulló com tàvecs moderns, com els va definir Todorov. Així van transcórrer les tres primeres dècades de la recent democràcia espanyola, puntejada per intermitents sortides a escena d’intel·lectuals amb algun manifest de suport a, o de protesta contra les diverses opcions que concorrien en el mercat electoral. Entre les últimes, aquella vergonyós patochada de la cella, de la qual no falten alguns que encara alleugen el seu rubor redoblant el menyspreu al mateix polític que en aquella ocasió van celebrar.
El cas és que, amb la crisi i la corrupció, la confiança en els polítics havia caigut a tals abismes que la nova generació de líders dels partits no ha tingut millor idea que fer les xarxes en caladors aliens a la política professional per veure si en les aigües revoltes del món intel·lectual trobaven la corda que els tragués del forat. No es tracta d’una nova edició de la clàssica figura del company de viatge, tan vigent encara, encara que ja no acompanyant els partits que prometien l’emancipació social a través de la dictadura del proletariat, sinó a aquells altres que propaguen la religió de la identitat nacional, de la qual Salvador Giner va ser en altres temps clarivident profeta. Del que es tracta ara és d’assegurar el vot al partit per cara interposada, com és el cas en Podem; de taponar les vies d’aigua per la qual es perdien vots a dojo, com passava al PSOE; de tirar una mà en l’elaboració dels arbitris necessaris per sortir de la crisi i canviar de model econòmic, com promet Ciutadans; o de recitar una oda a enterrament anunciat, com és el temor a Esquerra Unida.
Si la fórmula té èxit estaríem potser en el començament d’una gran revolució en les pràctiques polítiques: la transformació dels partits en una mena de headhunters, organitzacions especialitzades en la recerca de cervells als quals oferir un lloc de candidat a eleccions, o de ministres d’Economia o Hisenda in pectore, de manera que a més d’aquest o aquell partit es votarà a tal o qual escriptor, professional o artista que aparegui en els primers llocs de unes llistes que, per si de cas, seguiran tancades i bloquejades. ¿Anunci de la fi del polític professional com a actor únic en l’àmbit de la política? ¿Porositat de les fronteres que des de la generalització del sufragi separaven nítidament el camp del poder del camp intel·lectual? És aviat per aventurar una resposta, però una cosa és clara: els i les intel·lectuals hi són, amb les seves cares pujades als cartells electorals, perquè els dirigents polítics de la nova generació pensen que amb ells i elles com a reclam incrementaran les seves expectatives de vot , en el millor dels casos, o evitaran la pèrdua, en el pitjor. Dependrà de l’adequació dels resultats a les expectatives que l’experiment es marceixi com flor d’un dia o, posats a fabular, es consolidi com prometedor inici d’una nova relació entre el poder i la raó en la societat democràtica de massa.
