Una enquesta publicada recentment per El Periódico de Catalunya vaticina que per primera vegada ERC superaria a CiU com a formació amb major nombre d’escons en el Parlament de Catalunya. Encara que ja se sap que les enquestes no sempre encerten, la qual cosa sí sembla poc discutible és que aquestes apunten quines són les tendències, i en aquest sentit al que apunta l’enquesta és a un important descens del suport electoral a CiU, d’acord amb el succeït en les últimes eleccions autonòmiques.
Fins avui CiU ha guanyat totes les eleccions al Parlament de Catalunya que s’han celebrat i ha governat Catalunya ininterrompudament des de 1980 amb l’única excepció del període 2003-2010. Per aquesta raó la perspectiva que CiU pugui deixar de ser la primera força porta a plantejar-se què li està succeint a aquesta formació. Es pot argumentar que el poder desgasta, sobretot en un període de recessió com el qual estem travessant, i segur que una mica d’això hi ha, però les interpretacions que es barregen apunten en una altra direcció.
En termes generals existeixen dues grans explicacions basades ambdues en el posicionament del partit en la fractura nacional, contradictòries entre si, que justificarien el declivi electoral. D’una banda l’explicació segons la qual CiU perd vots perquè ha radicalitzat el seu discurs nacionalista. En aquest cas, s’argumenta, CiU hauria perdut pel camí al votant moderat que ara, si és que existeix, s’absté o engrosseix les files d’altres partits. L’altra interpretació, per contra, sosté que el que li passa a CIU és que no s’ha radicalitzat prou. D’aquesta manera aquells electors partidaris de la independència confiarien més en l’opció autèntica, l’original com diuen alguns, ERC en aquest cas, que en la còpia.
Ambdues explicacions tenen en comú que es fixen especialment en la demanda però discrepen quant a la naturalesa de la mateixa. La primera partiria de la hipòtesi de la continuïtat, és a dir, que la societat catalana no ha experimentat massa canvis des d’un punt de vista de les aspiracions nacionals o almenys que aquests no han estat massa grans. Aquesta hipòtesi seria congruent amb les explicacions que dóna bona part de la literatura acadèmica respecte a l’estabilitat de les actituds polítiques i se sostindria empíricament en les dades del Sondeig d’Opinió que des de l’any 1989 realitza l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, els quals si bé mostren canvis en els sentiments de pertinença, posen de manifest que aquests es produeixen lentament i que hi ha una relativa estabilitat de les identitats duals.
La segona interpretació se sustentaria en la hipòtesi del canvi, és a dir, en què s’ha produït un increment del suport a Catalunya com a estat independent per part dels catalans. Una circumstància que s’ha posat de manifest en els baròmetres del Centri d’Estudis d’Opinió des de l’any 2005 a l’actualitat, en els quals s’observa un suport creixent a la preferència per un estat independent.
Així doncs, tenint en compte les dificultats relatives a la demanda, vegem si l’oferta ha canviat. Convergència i Unió ha estat un model d’organització política d’èxit. Aquesta aliança entre partits constituïda el 1978 va suposar la culminació de l’estratègia del pal de paller ideada per Jordi Pujol. Aquesta coneguda fórmula es va basar en la integració en una única força política de les diferents formacions catalanes (democristianos, liberals, socialdemòcrates, conservadors) sota el paraigua del nacionalisme, de manera que solament van quedar fora de la seva òrbita les diverses famílies socialistes que van confluir en el PSC i la molt minoritària ERC. D’aquesta manera més que nacionalista CiU es va convertir en el partit nacional de Catalunya, sobretot quan contra tot pronòstic es va imposar al PSC i va guanyar les primeres eleccions al parlament català. L’estratègia organitzativa del pal de paller va tenir èxit perquè es va complementar amb una estratègia ideològica basada en un discurs social i nacional moderat, en ocasions amfibi, que va fer possible que una majoria molt àmplia i molt plural pogués sentir-se còmoda en el seu si. En aquest sentit CiU s’havia convertit sens dubte un catch-all party.
A més CiU no solament era partit de govern a Catalunya sinó també era una formació rellevant en el conjunt d’Espanya, malgrat la seva condició de força territorial i minoritària. La seva importància es va posar ja de manifest en les albors de la transició quan Jordi Pujol com a representant del conjunt de forces catalanes i Anton Cañellas, capdavantera d’UDC, en representació de la democràcia cristiana espanyola van formar part de la Comissió dels 9, la delegació de forces de l’oposició que va negociar amb Adolfo Suarez els termes de la transició. Posteriorment va participar en l’elaboració de la Constitució de 1978 a través de Miquel Roca, representant de les minories basca i catalana, configurant-se com una de les forces fonamentals que va teixir els consensos de la transició. Aquesta actitud, que ha estat descrita com la vocació espanyola del nacionalisme català, s’ha mantingut al llarg dels més de 30 anys de democràcia i ha actuat sempre amb sentit d’estat i responsabilitat quan el seu concurs ha resultat imprescindible. I això ha estat possible perquè el disseny territorial de l’estat, gràcies i malgrat la seva ambigüitat, va permetre al nacionalisme majoritari català satisfer la seva vella aspiració de sentir-se còmoda dins d’Espanya més enllà de les seves constants reivindicacions de reconeixement específic i de major autogovern.
Sense ànim de sacralizar la transició és poc discutible que d’ella va sorgir la millor Espanya de l’era contemporània. Més de 30 anys de rendiment del sistema són termini suficient com per valorar les seves fortaleses i les seves debilitats i per emprendre les reformes necessàries, però perquè aquestes tinguin èxit, és a dir, siguin assumides per tots o gairebé tots, han de ser consensuades. Però en els últims anys sembla que la política del consens s’ha esfumat sent substituïda per la política de la intransigència. L’Estatut de Catalunya, encara que àmpliament recolzat no va ser consensuat. D’aquí el recurs de constitucionalitat presentat PP que va desembocar en una sentència que molts a Catalunya han considerat humiliant. I d’aquestes pólvores aquests llots. Encara que tampoc pot obviar-se que la que reforma de la Constitució per fixar el sostre de dèficit, pactada amb nocturnitat entre PP i PSOE a esquena de la resta de partits, va suposar la fallida definitiva d’un model sorgit en 1978 i del que CiU era part integrant. Per a mostra un botó. Aquests dies hem assistit a un nou exemple quan PP i PSOE han exclòs a la resta de formacions del pacte d’estat per presentar una posició comuna davant el proper Consell Europeu. Arribats a aquest punt es constata que tots han posat de la seva part.
Les elits polítiques espanyoles i catalanes, amb poques excepcions, en els últims anys s’han radicalitzat. No és d’estranyar doncs que la confiança entre les parts no solament hagi fallat sinó que una de les parts hagi deixat de sentir-se part. En aquest context CiU en comptes de reivindicar el seu paper ha preferit convertir-se en un single-issue party, ignorant potser que per la seva pròpia naturalesa aquest tipus de partits tenen grans dificultats per ser majoritaris.
