CatalunyaPortada

Antoni Puigverd: No és el gen, és el foc

Menyspreat al Parlament, Aragonès és bombardejat als vomitoris de les xarxes socials. S’esbomba que el seu avi, alcalde en temps de Franco, era amic de Fraga. També es publiquen els números del hòlding hoteler de la família. Just quan un jutge ordena subhastar els Ferrari i Lamborghini de Jordi Pujol Ferrussola, els fills i nets polítics del fundador de Convergència acusen Aragonès de ser massa ric i de tenir un mal pedigrí. És meravellós que els hereus del pujolisme recordin el passat contradictori d’una família del Maresme que ha transitat, com tantes famílies catalanes, del franquisme inevitable a l’independentisme emocional. Si una operació descriu Pujol com un mestre de la política, és la deglució dels alcaldes franquistes. Convergència digeria les contradiccions de la Catalunya conformada amb el franquisme amb la condició que aquesta assumís els somnis d’uns pocs nacionalistes que no s’hi van conformar.

Quina mutació tan curiosa! De l’elogi de sant Pancraç al menyspreu de l’esforç i l’èxit empresarials. Potser això, a més del drama personal de Puigdemont (el factor humà: sempre determinant), explica la indiferència amb què Junts va embolicant la troca de la governació de la pitjor crisi que hem viscut de la postguerra ençà.

ERC descobreix com les gasta el nacionalisme. El nacionalisme d’estats forts com Alemanya o França sospita per sistema de les minories nacionals del territori. Les combat i les menysprea. Procura assimilar-les si cal violentament, fins que perdin el record de les arrels. França va planxar l’hexàgon. Alemanya va exterminar la seva mi­noria jueva. Espanya no va aconseguir assimilar les seves minories nacionals quan això era possible (XIX, XX), malgrat que el franquisme ho va intentar de valent. Fins que l’Espanya de matriu castellana no prengui consciència de la seva heterogeneïtat constitutiva, no sortirem del caos. Ara bé: els nacionalismes defensius com el català no tenen el poder assimilatori i, per tant, o bé procuren seduir els nouvinguts (integrar-los, no assimilar-los) o no tindran força per sobreviure com a cultures singulars.

El catalanisme era un bon invent: afavoria la integració diluint el sentiment de pertinença. Salvava la llengua, afavoria la participació de tots els catalans (Jocs Olímpics) i evitava confrontacions amb Espanya. Però el catalanisme ha perdut, i ha guanyat la visió alemanya que Pujol tenia de Catalunya: una nació pura assetjada pels assimiladors. En la visió del nacionalisme, el país no s’encarna en la gent que hi viu, sinó en el foc sagrat que alimenten la història, la llengua, la terra, el folklore. Qui posseeix el control del foc, posseeix el país i es permet el luxe d’exigir submissió als altres, als quals acusa de fluixos, covards, venuts. ERC va fomentar aquest joc diabòlic, que expulsa més que integra. Fent-se perdonar aquests dies per salvar la presidència, Aragonès s’agenolla davant del propietari del foc sagrat. Un president submís és un polític suïcida.

La Vanguardia, 31 de març de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Llegeix també
Close
Back to top button