Nou Cicle

Antoni Puigverd: Camp de mines

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Després que les eleccions hagin reafirmat la força fràgil de l’independentisme i després que l’espanyolisme hagi presentat a Catalunya les seves fortes però limitades credencials, semblaria intel·ligent prendre consciència del sostre de cada bàndol i treballar per trobar una sortida. Òbviament, aquesta sortida no podria ser plenament satisfactòria per a ningú, ja que ha de ser concessiva per part de tots. Potser era això el que el rei Felip va voler dir, però, malgrat el seu canvi de to, en el seu discurs nadalenc no hi va haver cap indici que les culpes del que ha passat es vulguin repartir equitativament, o bé que es vulguin objectivar les causes que han afavorit la fortíssima crescuda de l’independentisme.

Tampoc els sectors moderats de la política espanyola després de les eleccions semblen disposats a fer l’esforç que els correspon. El PSOE accepta sense matisos el relat del problema que fan PP, Cs i FAES: posa l’accent només en la responsabilitat independentista, com si ni tan sols ara convingués entendre per què hi ha tants votants infatigablement independentistes. José Luis Ábalos, home de confiança de Pedro Sánchez, fins i tot atribueix el resultat decebedor dels socialistes catalans a una de les propostes més inclusives i responsables de Miquel Iceta: un indult per als que estan sotmesos a duríssima investigació judicial.

No és estrany que els polítics reaccionin així: l’entorn mediàtic és unànime en l’exigència de càstig i duresa. Rajoy, de fet, està a l’esquerra de tots els diaris de Madrid, cada vegada més coincidents amb la visió de la FAES, una institució que està a punt de recuperar la iniciativa ideològica a Espanya. La visió tremendista del problema s’escalfarà encara més amb la disputa entre Rivera i Rajoy pel lideratge del centredreta espanyol. És en aquest clima reescalfat que el magistrat Pablo Llarena del Suprem continuarà instruint la causa general contra el procés independentista. Malgrat l’opinió en contra d’un centenar de professors de dret penal, serà fàcil amb bona tècnica jurídica convertir en violent allò que, tot i ser certament il·legal, era explícitament pacífic i per tant no atribuïble a les gravíssimes acusacions de sedició i rebel·lió. La instrucció serà lenta i d’amplíssim abast. Aquest clima no deixarà moderar l’independentisme, que estarà sotmès a una llarga i estressant pressió sentimental.

No, no podem ser optimistes. El bloc independentista desitja (i necessita) distensió per fer un canvi d’estratègia, però no tindrà aquesta sort. Estava començant a reconèixer els seus límits i els seus errors, l’independentisme. Però li serà impossible rectificar: la via de la moderació està minada.

Recordem que són dos els somnis insensats en joc. El somni de la independència. I el somni d’una Espanya uniforme, jerarquitzada per una única capital i planxada a la francesa. Els que somien una Espanya a la francesa són moltíssims i estan convençuts que ara sí que ho tenen a tocar. Competiran (Cs vs. PP) pel títol de jacobí.

La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: