Entrevista a Raimon Obiols: “Pujol i CDC van fer una gestió sense escrúpols de la crisi de Banca Catalana”

El 30 de maig de 1984, Jordi Pujol va ser elegit president de la Generalitat pel Parlament de Catalunya. L’elecció es va produir pocs dies després que se li inclogués com a imputat en la querella de la Fiscalia General de l’Estat pel cas Banca Catalana. L’adversari socialista a les eleccions al Parlament que s’havien celebrat el 29 d’abril, Raimon Obiols, juntament amb altres diputats i dirigents del PSC, com l’alcalde Pasqual Maragall, van ser insultats, poc abans que el president reelegit cridés des del balcó del Palau de la Generalitat que “des d’ara, d’ètica i moral en parlarem nosaltres, no ells”. El 25 de juliol passat, Pujol confessava que mentre feia aquesta apel·lació a l’ètica tenia diners amagats a l’estranger. El xofer que va treure a Obiols del Parlament va haver de sortejar els cops contra el vehicle de molts dels manifestants convocats a l’acte. Alguns d’ells van cridar “Mateu-lo, mateu-lo”.

Com va reaccionar quan va conèixer la confessió de Jordi Pujol que havia tingut diners ocults a l’estranger mentre va ser president de la Generalitat?

No ho esperava, però no em va sorprendre gaire, vistes les informacions ja conegudes. Ara bé, la carta de Pujol ha marcat un espectacular canvi de registre. Els cops de pit dels dirigents de Convergència i els escarafalls de la caverna espanyola no em sorprenen però m’han disgustat bastant. En aquesta situació hem d’assumir la nostra condició de catalans sense orgull ni vergonya. La corrupció a Barcelona i Madrid ha estat perfectament equivalent, per no parlar de les sòrdides situacions que s’han patit a València, a Mallorca o Andalusia.

¿Va relacionar aquella confessió amb la crisi de Banca Catalana?

Josep Andreu Abelló i Jaume Carner ens deien que amb la crisi de Banca Catalana ells havien perdut els diners però Pujol havia mantingut la seva fortuna, venent amb antelació les seves accions. Informació privilegiada, en diuen. Espero que això ara s’aclareixi finalment. En la seva actuació al Parlament, Pujol no va respondre a aquest tema, ni en general a cap.

En recordar el dia de l’elecció al Parlament de Jordi Pujol com a President de la Generalitat, el maig de 1984, i els incidents que es van produir, inclosos els insults i les agressions contra vostè, com ho analitza avui?

No m’agrada gaire parlar d’aquest tema. Però no cal oblidar-ho, no per ànim vindicatiu o victimista, sinó per mirar que no torni a passar. Sempre hi ha gent de bona fe que s’exalta amb quatre crits en nom de Catalunya i s’empassa el que sigui.

Aquella nit al Parlament vam exigir que es retirés el servei d’ordre de CDC, un grup de personajillos que cridaven excitats pels passadissos, el que es va aconseguir amb dificultats. Se’ns va suggerir romandre unes hores a l’edifici, fins que la manifestació hagués abandonat els accessos. No vaig voler ni parlar-ne. Estava indignat per aquella ocupació del Parlament que encara avui em causa una profunda vergonya aliena. Per sobre d’aquest sentiment, estava dolgut per la injustícia de tot allò. Políticament, vaig ser el principal damnificat de l’onada de victimisme i odi que s’havia fomentat.

Pujol i CDC van fer una gestió sense escrúpols de la crisi de Banca Catalana, presentant-la com una agressió dels socialistes contra Catalunya. Fins al punt que un director de “La Vanguardia” va escriure un article invocant al meu pare, de provada “fidelitat a una idea de Catalunya”, i exigint “un mínim de decència filial”. No vaig replicar, pensant en la meva mare. Va resultar que estava perfectament al corrent i em va aconsellar que no en fes cas. “És un antiquat”, em va dir. La meva mare tenia llavors més de vuitanta anys, però la seva idea de Catalunya no coincidia amb la d’aquell senyor. Decència filial! No sé de què em sona, vistes les coses que hem vist després!

Allò els va funcionar bé, a més, perquè vam ser molt silenciats. S’ha calculat i publicat que mentre vaig ser cap de l’oposició el percentatge de pantalla de Pujol a TV3 va ser 22 vegades superior al meu. La xifra no em sembla exagerada i potser es queda curta. La discriminació era tan colossal que, quan vaig ser convidat per única vegada als estudis de TV3, després d’anys d’absència, vaig dir als que em rebien que em sentia temptat de besar el terra, com si fos la terra promesa. Van riure, però les coses van seguir igual.

Quan Pujol va sortir al balcó del Palau de la Generalitat i va dir que a partir de llavors “d’ètica en parlarem nosaltres, no ells”, ell era conscient que tenia diners amagats a l’estranger. És xocant, no?

Ho és molt, efectivament. No voldria caure ara en una exclamació correlativa.

Per què creu que l’Audiència no va acceptar el processament de Jordi Pujol que demanaven els fiscals Mena i Villarejo?

Els jutges es van limitar a dir, de manera acomodatícia, que Pujol havia comès “greus desencerts de gestió”. L’artífex de la defensa de Pujol, Joan Piqué Vidal, va aprofitar l’ambient tens i espès del moment i es va mostrar molt eficaç, fins al punt que Pujol li mostra “gratitud” en les seves memòries. Cal recordar que Piqué va acabar condemnat a set anys de presó, amb el seu còmplice, l’exjutge Lluís Pascual Estivill, ex membre del “Consell General del Poder Judicial” a proposta de Convergència, condemnat a nou anys per delictes de suborn, extorsió, prevaricació i detencions il·legals.

Si Jordi Pujol hagués dimitit arran de la querella del cas Banca Catalana com hauria evolucionat Catalunya en els anys posteriors?

Les ucronies són sempre una mica absurdes. Quan era candidat, jo tenia el convenciment que, arribat el cas, hauria exercit raonablement bé la presidència de la Generalitat. Avui, si alguna vegada se m’acut pensar-hi, aquesta convicció l’he relativitzat, però la mantinc. He estat partidari de la unitat de les esquerres i del catalanisme, m’agraden les administracions simplificades i no partidistes, res m’entusiasma tant com un bon projecte dut a terme per un equip d’excel•lència. He preferit fer de director d’orquestra que actuar de solista. Tinc olfacte per detectar la gent amb talent i un instint de repugnància a flor de pell pel que fa als desaprensius i poca-soltes, que en general detecto a distància… Però algú podria pensar que entro retroactivament en campanya, i no és el cas.

Sent compassió, pena, llàstima pel final de la carrera política i personal de Jordi Pujol?

Per moltes raons, no sento indiferència per la persona de Pujol. Però francament, vistes les tragèdies actuals, crec que hem de concentrar la nostra compassió en els més febles i, quan és possible, actuar en conseqüència.

Com veu el procés sobiranista actual?

Si el problema de la relació de Catalunya amb Espanya fos tan senzill de resoldre, com avui diuen tants, ja fa temps que s’hauria arreglat. És una història secular marcada per identitats i interessos contradictoris, per violències i abusos, per desconeixements interessats, tòpics, antipaties i manipulacions. Aquesta història de vegades ha estat coberta per la voluntat de convivència democràtica, la hipocresia o la conveniència. Però a falta d’una solució veritable, sempre torna a esclatar de manera descarnada, amb guerres i greus crisis incloses.

Quan aquests moments crítics es produeixen, el que per a uns és paraula divina, per als altres és una blasfèmia. Posar-se d’acord és impossible, i la negociació es fa extremadament difícil. Espanya no és una nació sinó una realitat plurinacional. Tots els intents d’imposar l’assimilació de les nacions diverses en una sola han fracassat, tant en les versions cruentes i dictatorials com en les liberals. Espanya s’ha modernitzat en molts aspectes però no en l’assumpció de la seva pròpia realitat plurinacional. No interessa admetre perquè els anatemes són més útils. Els tòtems i els tabús són sempre molt operatius en els jocs del poder. Però hi ha també un gran fons d’incomprensió en la cultura difusa, les percepcions heretades, els instints col·lectius dels pobles. Quan a les elits de Madrid se’ls parla avui del dret a decidir dels catalans, tenen la mateixa reacció que segur que hauria tingut el primer president de la Segona República, Alcalá Zamora, si algú li hagués parlat del dret al matrimoni dels homosexuals. Hi haurà una modernització que en aquests temps accelerats que vivim es farà de pressa en termes històrics, però que requerirà el seu temps polític.

¿S’atreveix a preveure què pot passar des d’ara i fins el 9 de novembre?

Potser és més útil pensar què passarà després del 9-N. A la Diada del 2012, Mònica Terribas va citar una frase de Joan Sales que va produir un gran efecte: “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta de deixar de ser catalans? No. Es tracta de deixar de ser imbècils”. Perfectament d’acord. Però aquesta reflexió s’hauria d’acompanyar amb una altra cita de Sales: “Som espanyols com som europeus; ens han fet la història i la geografia, que no podem esborrar capritxosament.”

Durant segles, la causa catalana ha estat lligada a la de les llibertats d’Espanya. Des de la guerra de Successió fins a 1977, passant per 1868, 1873, 1906, 1917, 1931, 1936… No és possible prescindir d’aquest fet tan potent i de tanta durada amb un simple “aquí es queden”.

Josep Pallach [dirigent socialista] deia que calia “desemocionar” la paraula Espanya per expressar la destinació fraterna dels pobles peninsulars. Crec que aquest horitzó és plausible al segle XXI, i que amb la crisi històrica dels Estats-nació i el procés d’unitat europea, es trobarà un camí. Cal lligar la causa de l’emancipació catalana, amb la seva enorme energia col·lectiva, als futurs processos de canvi democràtic i social, a Espanya i a Europa, on crec que s’aproximen noves revolucions democràtiques, amb unes característiques que no podem prefigurar, però els símptomes anunciadors de les quals són perfectament visibles en les crisis del present. Penso que només aquesta perspectiva podrà superar positivament l’anunciada frustració del procés sobiranista després del 9-N i, en general, evitar el col·lapse tràgic dels budells identitàries, dels xocs múltiples dels nacionalismes i populismes, tant a Espanya com a Europa.

La socialdemocràcia europea no s’ha oposat frontalment a les polítiques d’austeritat imposades pel lideratge alemany i nòrdic. Pot refer-se aquesta socialdemocràcia o haurà de deixar pas a grups polítics que ocupen l’espai que ha deixat orfe?

Si algú troba algun escrit o declaració on m’identifiqui com socialdemòcrata o com a nacionalista, li pago un sopar. Pot estranyar el meu estranyament de la socialdemocràcia, però he estat sempre en una altra tradició cultural i política. Sóc un socialista català, europeista i federalista, i així penso morir. Fa anys que dic que ens podem acomiadar de la socialdemocràcia, del reformisme centrat en l’Estat i en un sol Estat, i que hem de fer tot el possible per desenvolupar i expandir un socialisme nou, alhora local, nacional i internacionalista. Acomiadar la socialdemocràcia no em sap especialment malament. Ha fet el seu paper en la història, un bon paper en termes comparatius. Però ara tenim una altra història al davant.

Entrevista de Siscu Baiges per a Catalunya Plural