Entrevista a Martin Schulz: “El projecte europeu està amenaçat”

Diuen que va ser Colbert, aquell assessor de Lluís XIV, que va dir que l’art de recaptar impostos consisteix a plomar l’oca de tal manera que s’obtingui el major nombre de plomes amb el mínim de soroll. Amb la cruïlla de polítiques basades en pujades fiscals, retallades de despesa i reformes que estan arribant a l’os de l’Estat del benestar, l’oca europea comença a fer xivarri a Itàlia, a Grècia, a Xipre, a Espanya, a Portugal. L’alemany Martin Schulz, un dels caps visibles de les institucions europees, ha anat cisellant un discurs propi al respecte: “La interminable crisi europea no només reflecteix el fracàs d’una política, sinó també el d’una retòrica”, diu al seu despatx del Parlament Europeu, que presideix des del 2012. Schulz, afiliat al partit socialdemòcrata des de 1974, carrega contra l’austeritat a ultrança europea i els seus preocupants efectes secundaris de tot tipus. I conclou que el projecte europeu, com l’oca de Colbert apunt de ser plomat, “està amenaçat”.

Pregunta. Alemanya ve imposant una visió d’Europa que està trobant cada vegada més veus crítiques a Espanya, al sud, fins i tot en els organismes internacionals. I a Brussel·les?

Resposta. És perillosíssima aquesta retòrica que es revifa amb la crisi d'”els espanyols són això” i “els alemanys són això altre”. És part d’un conte moral inacceptable. No cal confondre un país amb el seu Govern: la cancellera Merkel lidera el partit més fort, però per si sola no té majoria. Així que no són els alemanys: és aquest Govern alemany qui imposa aquesta política d’austeritat a ultrança amb la qual no hi estic d’acord: les retallades per si sols no generen ni creixement ni confiança. La meva proposta és combinar la necessària disciplina amb estímuls estratègics perquè tornin el creixement i l’ocupació.

P. Això diu tothom. Però els estímuls no apareixen.

R. Perquè aquesta política de tallar, tallar i tallar no és cosa només de Merkel. El Consell Europeu, unànimement, està d’acord amb la cancellera. Hi ha 27 primers ministres que aproven aquesta recepta. Sense fissures. Aquest és el drama.

P. Per què ningú discrepa?

R. Alguns líders creuen que l’anàlisi econòmic alemany és erroni però ho accepten amb l’esperança que en cas de dificultats, Merkel farà el que sigui per salvar l’euro. A més, ha calat una percepció equivocada, i és que els alemanys són els que paguen i per tant els altres no poden oposar-s’hi. Alemanya garanteix el 27% dels rescats, però França posa un 20% i Itàlia un 18%. El problema és un altre, és un sistema de presa de decisions molt desequilibrat: la gestió política de l’eurozona és pobre.

P. Xipre és l’última prova d’aquesta pobresa en la gestió de crisi. Vostè i algun altre parlamentari va criticar la decisió de gravar tots els dipòsits després de l’acord inicial, però la seva veu amb prou feines va ser escoltada. Per què?

R. És curiós: vam fer molt soroll. I es va corregir l’acord, però els periodistes segueixen creient que el Parlament no pot pressionar prou.

P. Pot el Parlament parar-li els peus a la Comissió i al Consell? Pot contrarestar els excessos relacionats amb l’austeritat, per exemple?

R. No pot quan es tracta de decisions nacionals, però podem influir en el procés legislatiu europeu. Per exemple, la posició del Parlament sobre els pressupostos de la UE fins al 2020 era menys restrictiva que la que va sortir del Consell. Els socis europeus, Espanya inclosa, van decidir unànimement establir dures retallades, malgrat que el Parlament ha deixat clar que així no hi ha diners per invertir, per contrarestar a escala europea els efectes de l’austeritat. El Parlament ha d’evitar es repeteixin errors nacionals a nivell europeu.

P. Rajoy repeteix que no hi ha alternativa a aquesta política. Si ni els governs ni el Parlament tenen capacitat per promoure un viratge, no es corre risc de perdre pel camí a la ciutadania?

R. El dèficit democràtic és fàcil de veure. El filòsof Jürgen Habermas ho ha denunciat recentment: el Consell està cridant a la resta d’institucions que són ells els que decideixen, ningú més. Per això sóc partidari de combinar la presidència del Consell i de la Comissió, cosa que permeten els Tractats, per no perdre legitimitat democràtica.

P. És aquesta l’Europa que volem?

R. No, no, no. I per canviar les coses hi ha les eleccions europees. Els tractats permeten fer modificacions: ara es decideix a porta tancada, amb dubtosa legitimitat democràtica, per unanimitat; cal passar a les majories qualificades, a les portes obertes, l’escrutini del Parlament. Per a això, el primer pas és votar el proper president de la Comissió: és l’única manera de tenir una campanya europea, un veritable debat europeu sobre l’austeritat. Europa ha de ser una qüestió nacional, i per tornar a les declaracions de Rajoy, això ha de servir perquè la gent pensi que sí que hi ha alternatives: també a les polítiques de Rajoy.

P. No obstant això, canvien els governs -França d’Hollande- i no es detecta cap gir.

R. En la meva opinió, si seguim amb la política de retallades sense que la gent vegi una sortida a la crisi perdrem credibilitat. I ull: si Europa perd el suport de la gent està abocada al fracàs. El 95% dels europeus creuen que les idees que encarna Europa són bones: el meu suggeriment és que salvem la idea amb un debat adult. Jo, que sóc alemany, puc anar a Espanya i dir que ha d’haver disciplina, però també estímuls contra l’atur. Què diria Rajoy? ‘Aquest tipus és alemany, els seus modals són alemanys, però les seves propostes m’interessen’. O no?

P. És difícil saber-ho: Rajoy no parla molt. I per a Espanya cada vegada és més important el que digui Berlín. Poden canviar una mica les eleccions alemanyes?

R. Totes les eleccions influeixen en el futur d’Europa. Els comicis canviaran el Govern alemany, però no necessàriament la política de la Comissió. De moment, tenim a una cancellera amb posicions econòmiques molt radicals, que comparteix la seva visió amb la Comissió. Un canvi a Alemanya influirà, però influiran més els comicis europeus.

P. Tornant al Parlament, per què no ha reaccionat amb Hongria amb la duresa que va tenir amb Àustria de Jörg Haider?

R. No hi estic d’acord: el Parlament ha llançat missatges molt durs. No es pot dir el mateix del Consell.

P. La veritat és que Viktor Orban aprova lleis que restringeixen llibertats i assetgen les minories. L’ampliació europea ha anat potser massa lluny?

R. L’anterior Govern hongarès respectava les regles. El problema actual no és resultat de l’ampliació, sinó de l’estratègia específica d’un primer ministre entestat a portar les coses massa a prop dels límits que violen les regles europees.

P. Les costures salten per l’Est, però també pel sud: Itàlia segueix sense Govern. Veu riscos de fenòmens polítics estranys?

R. No hi ha alternativa al projecte europeu, excepte les utopies regressives que plantegen alguns populismes perillosos. Però és cert que Europa està amenaçada. Estan sorgint forces centrífugues, hi ha qui vol una renacionalització capaç de desestructurar la UE. El suport popular que reben és creixent, sovint, per manca d’esperances. Això ha de canviar.

P. El decep Hollande?

R. Fa nou mesos al poder, després de 15 anys de governs conservadors. En tan poc temps no pot fer màgia. En fi: no és una decepció, però té un munt de problemes i s’ha trobat amb un ministre que amb una mà li deia a la gent que acceptés retallades i amb una altra tenia un compte a Suïssa.

P. I Rajoy?

R. Difícil de dir. Quant porta al Govern?

P. Gairebé un any i mig.

R. Difícil de dir (somriu) …

Entrevista de Claudi Pérez i Lucía Abellán per a El País