En la seva lúcida història curta del segle XX, Eric Hobsbawm, explica que entén per història “el procés de canvi en la vida humana i en la societat i l’impacte de les persones en l’entorn global, que s’ha accelerat a un ritme vertiginós. La història avança avui a una velocitat que amenaça el futur de la raça humana i del medi natural”.
Llegeixo al principal titular de portada d’El País d’avui que “La crisi dels països més rics amenaça amb una ensulsiada global”. El conflicte entre Catalunya i Espanya és molt important per a catalans i espanyols, per descomptat que sí, però ocorren fets en el nostre entorn més immediat que poden carregar-se l’estabilitat de societats, pobles i nacions senceres.
Ja sé que la història no es repeteix i que s’inventa a mesura que es desenvolupen els esdeveniments. Les revolucions estan plenes de reis, governs i grans senyors que van anar a dormir tranquil·lament a les deu de la nit i es van aixecar observant amb horror com els servidors ja no responien als timbres que es feien sonar des de la cambra ni els passaven l’esmorzar.
Un cop es posa en marxa un procés de canvi sense tenir en compte la racionalitat dels actes públics, les conseqüències de les decisions polítiques, el carruatge de la transformació pot ser incontrolable. Transitar a 180 quilòmetres per hora per una carretera secundària i amb moltes corbes pot ser heroic i digne de ser emulat per les modernes icones de la Fórmula 1. Però és molt probable que el vehicle es despenyés per un dels revolts i que la història ho recordi amb una creu o qualsevol altre senyal amb el nom, la data i els motius del sinistre.
Deia Ernest Renan, un dels primers que va escriure sobre el nacionalisme després de la derrota de Napoleó III a la guerra franc-prusiana, que “l’oblit històric, fins i tot l’error històric, constitueixen factors substancials en la formació d’una nació, i, per la mateixa raó, l’avanç, el progrés de la història com a ciència és, sovint, un perill per a la nacionalitat”. Els historiadors, afegia Hobsbawm a aquestes observacions de Renan, poden ser un perill per als mites nacionals.
El món entrat ja en el nou mil·lenni ofereix poques certeses econòmiques i polítiques. Les societats i els estats són cada vegada més volubles, menys estables i més impredictibles. Tot és possible, assegura el president Mas, mentre que Rajoy, amb la Constitució a la mà, assegura que fora d’Europa fa fred i és no-res.
La política d’aquests temps, a Espanya i Catalunya especialment, té un aire dantesc en el sentit expressat en la Divina Comèdia on els bons i els dolents són perfectament ubicats segons les manies i les obsessions del gran Dante Alighieri. Fora de la Constitució no hi ha salvació, ens diu Rajoy advertint que les coses no quedaran així si Catalunya decideix escapar d’Espanya per entrar en una etapa que en paraules de Mas serà molt dura i difícil. Mas, en canvi, avui ha hagut de sortir al pas de les acusacions de messianisme en la política cap a la llibertat i cap a l’estat propi. Tenim per davant una missió històrica que no messiànica, ha dit.
Entre el messianisme de Mas i l’ortodòxia espanyolitzadora de Rajoy, anem cap a un punt perdut a l’horitzó, desconegut, en el qual uns i altres ens trobarem i no precisament per jugar a les cartes. Mas s’encamina valent cap a la ruptura amb Espanya pensant que Europa ens espera amb els braços oberts. Rajoy està temptejant com reaccionar.
Mentrestant, a Catalunya hi ha mig milió més de pobres que fa cinc anys, els aturats augmenten cada dia, puja la llum, el gas, l’aigua, els impostos es multipliquen i no es crea riquesa. Vivim el període més crític dels últims 30 anys. Es reflectiran aquestes precarietats extremes a les urnes? Haurem d’esperar una mica més d’un mes.
Una nota més: ni espanyolitzar ni catalanitzar. Es tracta, al meu entendre, d’educar les persones perquè tinguin criteri propi i puguin ser ciutadans lliures en un país lliure. Ni més però ni menys.
