Creix i molt la desconfiança i el malestar amb la tasca dels polítics i les institucions representatives. Si són part de la solució, cada vegada són més vistos com a part substancial del problema. Sens dubte, aquesta conclusió està plena de contradiccions i d’acusacions injustes. Ni tots els polítics són iguals, ni tots tenen la mateixa part de responsabilitat en el que passa. Però, això passa en la política institucional com passa en qualsevol altra organització o entitat que travessi una profunda crisi. El que és greu aquí és que la falta de confiança i el descrèdit de la política institucional afecta l’instrument que consideràvem central en el procés de decisió col·lectiva i d’equilibri social, i que veiem ara capturat per interessos especulatius i financers. No és estrany, per tant, que la gent tracti d’organitzar-se i de buscar solucions pel seu compte, o bé cerqui refugi en partits als quals no es pugui considerar còmplices del gran disbarat actual.
En aquest sentit, l’explicació més plausible des de la lògica dominant en els analistes polítics que segueixen pensant que això és només una crisi és considerar que els votants castiguen sempre als que estan al poder, siguin aquests del color que sigui. Així han perdut el poder els socialdemòcrates primer, i ara començaria a ser el torn dels conservadors i liberals. En aquesta línia d’interpretació, no hi hauria motius de preocupació. Turnisme i recanvi sí, però dins l’espai central de la política convencional. Fins i tot el cas de Grècia, amb el reforçament d’opcions d’esquerra transformadora (que en absolut es pot qualificar de radical) o dels neofeixistes (que de neo en tenen poc), entrarien en un esquema previsible en moments en què les opcions convencionals no ofereixen sortida. Però, en el marc d’aquest diagnòstic, hi ha coses que no quadren.
A Itàlia, el moviment que encapçala el còmic Beppe Grillo ha obtingut importants resultats des de bases ideològiques que, bàsicament, podríem qualificar d’antipolítiques. El problema és que per fer-ho ha hagut de presentar-se a les eleccions, fer mítings, recollir fons i confeccionar llistes i, al final, està fent política contra la política. A Alemanya, com abans a Suècia, el nou Partit Pirata ha obtingut resultats remarcables en les eleccions celebrades en diversos länder. Però, en aquest cas, el que caracteritza especialment al Partit Pirata no és l’antipolítica, sinó la voluntat de fer una altra política. En una espècie de nova esquerra postconvencional, barregen conceptes llibertaris amb denúncies sobre els intents de controlar la xarxa o d’usar amb fins repressius i amb clares al·lusions a formes de democràcia directa que permetin fer un reset del sistema democràtic. Un dels seus eslògans més coneguts insisteix que “estan disponibles noves actualitzacions per a aquest sistema”. El més significatiu és que insisteixin en que les respostes als problemes i als dilemes actuals en tenen més els propis electors que els seus representants. La seva lògica és la del crowdsourcing, la de la política Wiki, i no la de l’aparell partidista clàssic que demana el vot dient que se sap totes les preguntes i totes les respostes.
No crec que tornem a una manera precrisi de fer la política. Les coses, tampoc en aquest camp, tornaran a ser com abans. Fa més de 200 anys que utilitzem com a distinció bàsica del conflicte polític la divisòria esquerra-dreta. L’han donat moltes vegades per morta, però segueix sent útil ja que condensa, amb els equívocs que vulguem, dilemes vitals centrals. Però és evident que, en els nous escenaris, les contradiccions internes en cada camp augmenten. Hi ha qui apunta que cada vegada més ens agruparem entorn del binomi precaucionaris davant proactius, sent els primers els que posen en primer lloc la conservació del que tenim, i tot a costa de reduir cotes supèrflues de benestar, mentre els segons, poden indicar aprofitar totes les oportunitats possibles, afrontant sense por les conseqüències. Uns mirarien la terra, els altres, el cel. Tinc molts dubtes sobre la utilitat d’aquesta distinció. Però del que si estic segur és que no en tenim prou amb l’antipolítica. Necessitem una altra política.
