El PSC, per a un ésser normal, està en mal estat Per a un pessimista, en estat precomatòs, encara que alguns ho vulguin dissimular, per amagar la seva responsabilitat.
Després de patir dos hecatombes electorals, perdre les seves senyes d’identitat, desvirtualitzar ideològicament i amb un empobriment cultural i intel·lectual molt trist, amb companys i companys/es molt vàlids/es “traspaperats/des” i acceptant sense dir ni piu mesures de govern antiobreres i anticatalanes, cal esmenar moltes coses.
La direcció formada per uns pocs companys, que contemplo amb afecte i amistat, té una clara responsabilitat, per una manca total de lideratge i per associar-se amb partits infantiloides. Són pocs i decideixen per tots. Després del Congrés han de participar en la direcció però, per descomptat, no en exclusiva, ja que aquest ús polític ha resultat mortífer pel PSC.
Ni es pot, ni s’ha de viure tota la vida de la política exclusivament. És una de les “qüestions” que separa molta gent dels polítics.
El PSC ha estat sempre un partit catalanista i federal, d’esquerres. El Sr. Iceta, en El Periódico del 15 de desembre de 2010, escriu idees molt boniques i atractives, però … llisca: “la necessitat de renovar els nostres plantejaments en matèria de política econòmica. El nostre projecte ja no es pot basar en la transferència de renda a gran escala des de les classes benestants fins als perdedors de les grans transformacions econòmiques” ergo … prohibit transferir rendes del capital a rendes del treball. Doncs no! Sr. Iceta. Vagi a defensar aquestes idees a un altre lloc. Al PSC no hi caben, i no em vingui ara amb xerrameca buida. I vostè pretén manar al PSC? Ha creure que els ximples abunden en el partit. Amb idees com aquestes, al costat de la “col·laboració” de l’optimista patològic i frívol, Rodríguez Zapatero, i la crisi del capitalisme financer, hem perdut a la joventut, la classe mitjana urbana il·lustrada, els intel·lectuals i molts treballadors. La societat, la sociologia, la praxi, canvien i evolucionen, L’Esdevenir d’Heràclit, però no fins al punt de portar a un partit socialista a la banda dreta. Jo no ho accepto.
Cal parlar d’idees, però també, i sense complexos, de persones. Company Montilla, t’obstines a ser President de la Generalitat, i ho vas ser. Però a quin preu col·lectiu?. Mai hauries haver-ho desitjat, no tens les condicions necessàries, i no parlo d’intel·ligència, història política personal i capacitat de gestió i honestedat. Quan les classes urbanes il·lustrades no et voten i part dels treballadors tampoc, fracasses tu i el col·lectiu. Ho dic de la manera més suau que se m’acut.
Zaragoza, des de l’afecte que et tinc, recordo quan fa 30 anys discutíem des de posicions polítiques diferents. El teu, pro-PSOE, i jo, més aviat una altra cosa. I aclareixo que un servidor provenia d’un dels 7 grups i partits que, al voltant de Convergència Socialista, van crear el PSC-Congrés, en aquelles engrescadores discussions i debats en els Caputxins de Sarrià. Joan Raventós, Raimon Obiols, Pep Jai, Fernández Jurado, Jordi Llimona, Andreu Abelló, Joan Colominas, Cirici Pellicer, els “Comorera” etc. Tot allò ho esteu destrossant i s’ha de canviar el rumb, sense perdre de vista, davant l’esdevenir històric i social, el canviar i adaptar els missatges a les generacions actuals. Tota actuació política ha de reconèixer els fets encara que siguin desagradables i no ocultar-se al país. I sempre dir la veritat i mai manifestar una idea en què no es creu.
-Cal modificar la llei electoral, connectant amb la societat: districtes electorals, part dels parlamentaris de manera proporcional, mandats limitats, persecució del transfuguisme, incompatibilitats, més transparència i llistes obertes.
-Aprimament del públic: Diputacions, Consells Comarcals. Ministeris a Madrid.
-Denunciar l’anticonstitucionalitat del Concordat Vaticà.
-Impulsar una política econòmica i fiscal d’esquerres: impost a les transaccions financeres especialment especulatives; pujar l’Impost de la Renda a les rendes altes; impost de successió a grans capitals i impost del patrimoni als mateixos; taxa als bancs, supressió dels bons a banquers i executius.
-Defensar en fòrums internacionals actuacions contra els “mercats” que tenen noms i cognoms i es passegen per la City Londinenca i Wall Street.
-Defensar actuacions contra els paradisos fiscals.
-Vigilar i actuar, si s’escau, contra els fons d’inversió de risc.
-Llei d’hipoteques amb sentit d’esquerres.
-Estimular la Recerca, el Desenvolupament i la Innovació.
-Posar en el seu “lloc” a un Estat que ens menysprea i ens espolia i a sobre ens acusa d’explotadors de la resta d’Espanya.
-Recobrar la centralitat transversal a Catalunya, però escorada a l’esquerra, com és la nostra nació social i políticament. No oblidem que el PSC i el PSUC van ser imprescindibles per a la cohesió social i política en la construcció nacional de Catalunya.
-Encarar el problema de la immigració, sense complex i sense por.
-Defensar una relació federal amb Espanya, agradi o no, perquè sinó …Personalment crec necessari el Grup Parlamentari propi a Madrid, pactant amb el PSOE, plaça possible però difícil. I no per combatre amb el PSOE sinó per defensar millor a Catalunya i no deixar aquesta defensa en les mans exclusives de Convergència.
I permeteu-me dir que dubto de l’actual grup: no tenen ni un indici de personalitat pròpia. I que no vinguin amb “romanços”. Com Alcalde de Sant Joan Despí, durant 23 anys, vam guanyar absolutament totes les eleccions locals, generals, autonòmiques i europees, el que em concedeix certa autoritat moral per opinar.
I la moral, com a mare del saber i la virtut, ha d’impregnar la política.
La passió pel saber i el coneixement ens porta a la crítica, la reflexió i la recerca de la virtut, la justícia, la igualtat i la llibertat. Però el pensar està molt mal vist en política …. Què vol aquest?. ¿Què pretén?.
Que el Congrés sigui de confrontació o no, depèn sobretot de l’actual direcció i no dels que estem cabrejats o molt cabrejats.
Del Congrés hauria de sortir una direcció plural on tots ens sentíssim còmodes, amb dubtes sobre els que no són lleials a la nostra història, el nostre pensament i la nostra força interior.
Sembla ser que un destacat dirigent territorial va preguntar de manera irònica si algú coneixia algun alcalde que hagués perdut les eleccions del 22-M per no tenir grup a Madrid. Jo li respondria que quan ens van robar el grup propi a Madrid el 23F, sense un gest de protesta, el que vam perdre va ser la dignitat política, la independència, la gallardia i la vergonya.
sembla que hi ha vida dins el PSC, ho celebro per ells
Benvolgut sr. Alonso,
és possible aquest canvi que vostè pregona? Té prou força la seva corrent dins del partit per què hi hagi una autèntica renovació? La seva valentia serà compartida per companys i companyes que seran responsables i no oportunistes? Si el que vostè planteja, que va més enllà del seu pròxim Congrés, que va més enllà de la renovació de la direcció del PSC, que és un missatge de profunda reflexió de partit pel què fa a la essència i independència del socialisme català a tots nivells, si aquest missatge triomfa, serà sens dubte una bona noticia. Deixi’m comentar-li que, malauradament, si el PSC, tot i renovat, segueix defensant aquesta federalitat provadament impossible entre entra catalans i espanyols, seguirà essent una eina que el PSOE utilitzarà indiscriminadament i sense contemplacions contra interessos catalans i els serà impossible, a vostès, exercir una política pròpia, com fa molt de temps que no fan.