Raimon Obiols: L’apunt del dia/99 (La vida més privada d’un noruec)
La vida més privada d’un noruec
27 d’abril de 2023
Una vegada li vaig sentir dir a Jorge Semprún que “Le sang noir” era una de les tres o quatre millors novel·les franceses del segle XX. És de Louis Guilloux, un bon escriptor quasi oblidat, que deia: «cal escriure com es parla, o gairebé» («Il faut écrire comme on parle, ou à peu près»).
Això em va venir a la memòria ahir, llegint una entrevista a l’escriptor noruec Karl Ove Knausgård, que Lara Gómez Ruiz va publicar a La Vanguardia. Knausgård és l’autor d’una autobiografia de títol provocador («Min Kamp» en noruec, evocant el «Mein Kampf» de Hitler), i de dimensió gegantina (sis volums, 4.000 pàgines), on explica amb tota mena de detalls «la seva vida més privada».
L’escriptor noruec va dir a un periodista de Le Monde que volia «escurçar la distància entre pensament i escriptura». Assenyalant amb el dit el darrer dels sis volums, li va dir: «Aquest, l’he escrit en vuit setmanes. Vuit centes pàgines en vuit setmanes». «Penso massa», va afegir. És a dir: Guilloux recomanava escriure tal com es parla, i Knausgård diu que encara ho fa més de pressa.
M’hauria agradat escoltar Guilloux, perquè he llegit alguns dels seus llibres i penso que devia parlar tal com escrivia. En canvi, el meu interès per «la vida més privada» de Knausgård és nul, inexistent.
Però diuen que a Noruega, on la població supera amb prou feines els 5 milions d’habitants, de l’autobiografia de Knausgård se’n van vendre mig milió d’exemplars. Això voldria dir que, de cada deu noruecs, un l’hauria comprat; cosa que trobo francament exagerada, tant si és certa com si no.
Per bé que aquesta xifra fa pensar que les fake news han penetrat en el món editorial, el cert és que aquesta voluminosa autobiografia ha estat un èxit noruec i internacional (s’ha editat en 22 llengües, inclosa la catalana i la castellana).
No crec que aquest succés impressionant s’hagi degut a la qualitat literària o a la profunditat dels pensaments de l’autor. Més aviat es deu tractar de la cruesa de les seves indiscrecions i crueltats íntimes. Les cròniques ho indiquen: després de llegir el primer volum, l’esposa de Knausgård va ser hospitalitzada per depressió; una novieta d’adolescència es va queixar amargament («És com si m’hagués dit: ara et donaré un cop de puny al nas. Sé que et farà mal, i després t’hauré de portar a l’hospital. Però ho faré igualment»); una tia de l’autor va amenaçar amb dur-lo als tribunals, etcètera.
Ara bé: els qui han llegit tants detalls íntims de l’escriptor noruec, l’han pogut conèixer, mínimament? Ho dubto molt. De Cripure, el protagonista de “Le sang noir“, deia Guilloux: “Mai deia ni una paraula a ningú sobre el seu passat. Però malgrat la seva púdica reserva, no era sinó un home de vidre” (“Jamais il ne soufflait mot à quiconque sur son passé. Mais en dépit de sa pudique réserve, il n’était pourtant qu’un homme de verre»). La discreció pot ser diàfana, d’una gran transparència. En canvi, l’exhibicionisme pot amagar; pot ser d’una opacitat absoluta. «No hauria escrit ‘ La meva lluita’ si hagués intuït la seva repercussió…», li ha dit l’escriptor noruec a la periodista de La Vanguardia, «però ja està fet”. De vidre, Knausgåd no ho sembla.
