En alguna cosa deia veritat Rajoy quan, en campanya electoral, lloava els seus mèrits. Assegurava ser una persona previsible. Ho feia per subratllar esquinadament que Zapatero o Rubalcaba eren imprevisibles, com dos bons caps de pardals i afermar la idea que el previsible sempre és bo. Era una veritat basada en dues falsedats: en primer lloc, ZP i Rubalcaba eren tan previsibles com ell i, en segon, això que el previsible sigui sempre bo no és cert; n’hi ha prou amb veure-ho amb ell. Però, sí, és molt previsible. Tant que ja havíem avançat la seva compareixences a Palinuro ahir i abans d’ahir i ens equivoquem en ben poques coses.
Rajoy va fer i va dir en la seva compareixença el que tot el món s’esperava: res. No sé si es van pactar les preguntes però sí les respostes, que es van atenir tan estrictament al patró previsible que, en realitat, va ser una i la mateixa resposta. La consulta no és consulta, sinó un simulacre que no té efectes jurídics. No és un argument sinó un judici necessitat d’argument. Aporta el president dos: un és que no va tenir garanties democràtiques. Com a argument és injust. Pel que va dependre de la Generalitat, les garanties van ser irreprotxables; en el que no va dependre de la Generalitat va ser pel joc brut del govern, que es va negar a facilitar el cens.
El segon argument sembla fruit del president. Van votar 2,2 milions de catalans i 4,8 es van quedar a casa. La seva òbvia voluntat és apropiar-se d’aquests 4,8 milions. Es serveix d’una fórmula pomposa: tres de cada quatre catalans no volen la independència. Perfecte. Tres de cada quatre espanyols no volen ser governats per Rajoy i Rajoy governa amb majoria absoluta, absolutíssima. La diferència? Està en la legalitat, ciutadà. La realitat és indiferent. Si la legalitat no la contempla, la realitat no existeix. Això sona. Si la crisi no s’esmenta, la crisi no existeix; si no es pronuncia el nom de Bárcenas, Bárcenas no existeix; ni Rato; ni els sobresous; ni la corrupció.
Què es pot fer davant d’aquesta actitud? Res. ¿Que s’està fent? Exactament això: res. Tothom ajorna tot en un wait and see inquiet fins a veure en què desemboca la nova no-decisió de Rajoy. La Fiscalia diu ara que ajorna el seu ànim pugnaç fins a trobar una base jurídica més sòlida. En realitat alguna base jurídica del tipus que sigui. El PSOE ajorna donar a conèixer l’abast exacte de la reforma constitucional que amb tant ardor defensa; m’atreveixo a dir que ni tan sols l’abast aproximat. No sap per on començar i està feliç d’ajornar la decisió.
Fins i tot els sobiranistes l’ajornen. Encara que és un altre tipus d’ajornament. És tàctic. Han de digerir el doble “no” rebut del govern. Un “no” explícit i un altre implícit. L’explícit és una bufetada a Mas i va dirigida als sectors més ultramuntans del PP: no hi ha cap negociació perquè la sobirania del poble espanyol no es negocia. L’implícit és una altra bufetada però en diferit, una promesa de bufetada: per aconseguir el que Mas vol no hi ha més via legal que la reforma de la Constitució. Proposi-la i deixeu-vos de passejar la senyera pel carrer. Vaja, no obstant, sabent que el PP s’oposa a tota reforma constitucional d’aquest estofa. I, sense el PP, ara per ara, és impossible tota reforma constitucional. Bufetada.
L’ultimàtum d’una Convergència crescuda és ja paper mullat. Poden estalviar-la. No hi ha negociació. No hi ha referèndum. No. La Generalitat ara ha d’invertir aquest temps que previsiblement guanyaria sent Rajoy tan previsible a temptejar les possibilitats d’unes eleccions anticipades. El debat estarà en com es bategin, si “plebiscitàries” o “constituents” o no han de portar cap qualificatiu que sembla el més sensat perquè l’important no és el fur sinó l’ou. L’important són les eleccions; no com es diguin. I que a elles concorri o no el bloc sobiranista en una llista única, nacional.
El sobiranisme entén alguna cosa que el nacionalisme espanyol no capta: votar atorga una legitimitat democràtica capaç de rebentar les costures d’un ordenament jurídic interpretat en clau repressiva. Per això diu Palinuro que el sobiranisme porta la iniciativa política.
En la compareixença, ni una paraula sobre la corrupció, l’altre tema dels temes. Ni una paraula sobre aquesta afirmació del jutge que hi ha indicis suficients per acusar el PP com a partit d’haver-se lucrat amb la caixa B, nodrida amb els suposats delictes de la¨Gürtel. Però el partit, com a persona moral, no pot delinquir. L’acusació s’ha de fer al seu responsable, és a dir, aquest Rajoy silent que no esmenta l’episodi i avui es trobarà explicant la recuperació d’aquesta Gran nació a les antípodes.
