Els vagons del metro o del tren sempre han estat llocs propicis a l’abstracció. Però ara, semblen combois plens de de gent hipnotitzada.La major part dels passatgers estan absorts davant d’una pantalla lluminosa, ja sigui el telèfon, la tauleta o l’e-book. La diferència respecte de fa tot just uns anys no és només que s’hagi substituït el paper per un suport digital. El que ha canviat és que, a través d’aquests artefactes, podem estar permanentment connectats. La connexió s’ha convertit en una necessitat peremptòria, fins a l’extrem que si oblidem el telèfon mòbil, tenim una sensació, no importa on estiguem, d’aïllament i incomunicació. Ens sentim inquiets i estranyament vulnerables.
Les noves tecnologies han canviat les nostres vides tant com estan canviant l’entorn econòmic i cultural. S’ha dit moltes vegades que la informació és poder. Mai ha estat tan evident com ara. La revolució de les tecnologies de la comunicació ha creat un sistema que garanteix la difusió instantània d’ingents quantitats d’informació a un cost molt reduït en comparació amb el model anterior. Es produeix tal quantitat d’informació que resulta impossible assimilar ni tan sols una petita part del que se’ns ofereix i ens pot arribar a interessar.
Tenir tota aquesta informació a l’abast d’un clic ens dóna la falsa impressió que estem molt ben informats. Però informació no significa coneixement. És una condició necessària però no suficient. De fet, per assolir un bon coneixement a partir de les moltes possibilitats que ens ofereix la Xarxa cal tenir un alt nivell de coneixements previs. Per saber quins llocs són fiables i quines notícies mereixen crèdit, i interpretar-les correctament d’acord amb el context, cal tenir elements previs de valoració que només s’adquireixen amb l’educació.
Una de les paradoxes del nostre temps és que mai havíem tingut tanta informació al nostre abast, i no obstant això, mai havia estat tan complicat arribar a fer-se una idea del que realment passa. Perquè el món és complex. I perquè l’excés d’informació ho complica encara més. Forma part de l’experiència quotidiana de molta gent sentir-se angoixat i sobrepassat per esdeveniments que condicionen la nostra vida d’una manera de vegades radical i imprevista, i que no obstant això no acabem de comprendre i molt menys controlar.
La crisi econòmica és un bon exemple. S’han publicat milions d’articles sobre el tema, la informació hi és, disponible per a qualsevol. I no obstant això, molta gent no té una idea clara ni de les seves causes ni de l’abast dels seus efectes. El món s’assembla cada vegada més a una selva en la qual no sabem com moure’ns. Sabem el que ens passa, però molt poc de per què ens passa, i menys encara com evitar que ens passi.
La qüestió adquireix especial transcendència en aquest moment de transició d’un model de societat, l’industrial, a un altre que encara no està del tot definit, però l’element diferencial és l’increment de les desigualtats. Els mecanismes d’inclusió i exclusió social sempre han tingut a veure amb l’accés a la informació i el domini de les tecnologies. En la societat que emergeix de la tercera revolució industrial, les diferències socials no es mesuraran tant en termes de capacitat econòmica com d’accés al coneixement. En termes de connexió o desconnexió.
Si quedem desconnectats -per una crisi personal, un trastorn mental, una incapacitat transitòria- o es trenca algun dels vincles que ens ancoren en la vida social -els estudis, la feina, l’habitatge- el camí a l’exclusió pot ser molt curt , com hem vist en aquesta crisi. Gent que fa molt poc es considerava culta i benestant, està ara en l’atur i ha de recórrer al banc d’aliments. Ningú sembla fora de perill d’un canvi de sort.
En aquest context d’incertesa, l’educació emergeix, més que mai, com un element crucial. Però no una educació acotada al primer terç de la vida i entesa com un sistema d’acumulació de coneixements per a un futur productiu, sinó una educació permanent i al llarg de tota la vida, que ens permeti adaptar-nos a un món cada vegada més complex i accelerat. Es tracta d’aprendre a aprendre. I d’aprendre a utilitzar el que hem après.
La necessitat està ja aquí però no tenim estructures públiques que garanteixin aquest model d’educació al llarg de la vida. De manera que la seva satisfacció queda en mans del mercat i ja sabem que el binomi coneixement/mercat tendeix a l’elitisme, a la segregació social. El qui pot pagar-se el reciclatge, prospera. Qui no, retrocedeix. Necessitem estructures que facilitin l’accés públic al coneixement al llarg de la vida. Però no a un coneixement qualsevol, sinó a un coneixement relacional, basat en la realitat canviant, que ens permeti captar el context i interactuar amb ell. El coneixement necessari per seguir connectats i exercir una ciutadania crítica, responsable i compromesa.
Aquesta reflexió sorgeix al fil d’una iniciativa que m’ha semblat molt interessant perquè camina en aquesta direcció: la creació de la Fundació Biblioteca Social, promoguda per Adela Alós, que té per objectiu “contribuir a compensar els desequilibris socials recolzant projectes de les biblioteques públiques dirigits als sectors més vulnerables de la societat”. De nou la ciutadania, posant el seu granet de sorra.
