Les eleccions europees són relativament còmodes per partits grans i petits en tot l’arc polític dels 28 estats membres. Sota la capa d’Europa es poden amagar totes les reivindicacions i totes les aversions possibles. Una campanya europea ho suporta tot. Des d’una declaració sobre els avantatges històriques de pertànyer a la Unió fins a la proclama de Marine Le Pen que es resumeix en un “sí a França, no a Brussel·les”, passant per la capitalització del descontentament que enarbora el Partit per la Independència del Regne Unit (UKIP), liderat pel controvertit Nigel Farage, que ha dit públicament que a la gent no li agradaria tenir com a veïns una família de romanesos. Un altre candidat del mateix partit ha hagut de disculpar-se per haver enviat una carta als seus votants defensant que els líders proeuropeus fossin penjats. Sembla com si en les campanyes europees desactivessin els mecanismes de contenció.
És cert que l’euroescepticisme creix no només a Gran Bretanya sinó també a França, on l’última enquesta de El Món indica que només un 39% de francesos considera que és “una bona cosa” formar part de la Unió Europea. Segons l’últim eurobaròmetre, a Espanya encara guanyen els partidaris de pertànyer a la Unió. Però l’entusiasme popular per pertànyer a Europa baixa.
L’abstenció en les eleccions de diumenge pot enviar un senyal d’alarma a les institucions europees i als governs nacionals que no han sabut donar respostes convincents als problemes socials generats per una crisi que encara manté a l’atur a 26 milions d’europeus. El deute és desproporcionat i perillosament alt en tots els països, el crèdit no flueix, els bancs naveguen en una fragilitat permanent i el creixement és baix i lent.
La crisi mostra la seva cara més lletja des de fa anys. Però Europa és més que una qüestió de xifres, balanços i altres qüestions relacionades amb l’economia, totes elles de gran importància però no determinants. Les amenaces perquè l’Europa que tenim tingués èxit han estat constants, des del primer moment, quan Gran Bretanya va crear l’EFTA i des de llavors la majoria dels seus governs han practicat el joc d’entrar i sortir depenent de les circumstàncies del moment. Res de nou.
Europa se sosté sobre els valors de la llibertat i la dignitat humanes que impulsen la civilització occidental i que segueixen sent el somni de la majoria de la humanitat. L’arribada massiva de gent del Sud i de l’Est, jugant-se la vida en molts casos, no és només per assolir nous horitzons vitals sinó també per trobar la seguretat i el respecte que als seus països d’origen no tenen.
Europa s’ha construït cedint competències cap a les institucions supranacionals. La crisi financera ha accelerat la creació de la unitat bancària. S’han lliurat moltes competències en justícia, fronteres i lliure pas de persones, capitals i mercaderies. Observant les enquestes i els debats en molts països, sembla que hem entrat en un període en què cal recuperar les competències cedides. Els aproximadament 200 diputats que es calcula que seran elegits diumenge amb programes euroescèptics, de dreta o d’esquerra, no arribaran ni a un terç del Parlament. És molt però no és suficient per acceptar la tesi que aquesta Europa ja no serveix.
S’observa un gran contrast entre els desacords dels polítics i el fàcil enteniment dels ciutadans. Els polítics donen la impressió que el que pretenen és no perdre cap parcel·la de poder que ostenten en l’àmbit nacional. Els ciutadans, sobretot si són joves, creuen les fronteres sense adonar-se i se senten a casa a Viena, Lisboa, Barcelona o Edimburg.
La identitat europea és un concepte molt vague, però sí que es pot dir que és la resultant de la suma de totes les identitats nacionals. La identitat catalana, espanyola, italiana, danesa o polonesa estarà sempre protegida per aquella certa idea d’Europa compartida per tots.
Prefereixo una Europa amb 751 diputats de tots els racons de la Unió que una Europa d’Estats Majors i d’exèrcits en ordre de batalla. Aquesta és la diferència. La campanya a Catalunya és sobre qui pot guanyar més vots i assegurar l’hegemonia de l’anomenat procés. A Espanya és una presa de la temperatura entre la dreta i l’esquerra sobre les generals que se celebraran d’aquí a poc més d’un any. A França, sobre com es frena l’avanç o la victòria de Marine Le Pen. A Alemanya es decideix si es vol seguir sent més europea que alemanya i a Polònia el seu ministre d’Exteriors va dir que “temo menys el poder alemany del que estic començant a témer la seva inactivitat”. Alemanya podria liderar Europa però no s’atreveix i als europeus ens semblaria bé que es posés al capdavant però ens fa por. Aquesta és una qüestió de fons que batega subtilment en una campanya en la qual es demana més control democràtic. La desafecció ciutadana cap a Brussel·les es deu més que gens a una falta d’explicacions convincents que arribin a tots.
Tots aquests debats són europeus i responen a la idea que els protagonistes de la vida econòmica s’escapoleixen fàcilment al control dels governs locals.
Publicat a La Vanguardia
