Enmig d’una notable ignorància social i d’una absoluta indiferència política Espanya està arruïnant, de nou, les possibilitats de construir una comunitat moderna i culta. Cada vegada és més evident que el desastre pot comprometre el futur al llarg de dècades, sinó de tot el segle XXI. Em refereixo al progressiu deteriorament de la cultura i al dràstic abandonament de programes d’investigació científica que tenen la seva encarnació més evident en l’èxode de desenes de milers de graduats universitaris. El que està en marxa és una autèntica contrareforma, l’última de les que han impedit l’accés a una societat amb arrelament il·lustrat.
No obstant això, aquesta nova contrareforma, potser per ingenus, ens ha sorprès a molts dels que pensàvem, fa uns lustres, que, per fi, Espanya avançava pel camí d’una mentalitat moderna. Encara aparentin ser molt llunyans no ho són tant els anys en què semblaven canalitzar poderoses energies en aquesta direcció. Malgrat les servituds polítiques de la Transició, no hi ha dubte que la primera etapa democràtica es va veure impulsada per les tendències hegemòniques en la cultura antifranquista, de manera que el model que es dibuixava per a la nova Espanya se sustentava en criteris moderns, laics, il·lustrats, federals i, tot i l’acceptació obligada -o gairebé- de la Monarquia, republicans. Durant una vintena d’anys, fins a mitjans dels noranta, aquell model va implicar les complicitats prou fortes i eficaces com perquè, si agraden aquestes denominacions, es pugui parlar d’una Generació de la Democràcia, amb una accentuada excel·lència en el terreny de la creació i el pensament -homologable al que en aquells moments es realitzava a Europa-i un reforçament sense precedents de la investigació científica.
Molts dels científics que ara deixen les universitats espanyoles van emprendre llavors el camí oposat per fomentar aquí centres prometedors, que van donar fruits notables en els anys immediats. Amb el canvi de segle i les noves condicions polítiques aquell joc de complicitats intel·lectuals, procedent de la cultura antifranquista, va ser afeblint progressivament, fins al punt que l’ideal il·lustrat va deixar d’estar en el centre del tauler. Els anys de l’opulència especulativa no van portar, per a res, aparellats, anys d’opulència cultural. Finalitzats aquells, i instal·lats a la hipòcritament anomenada austeritat, es van posar en marxa els mecanismes del desmantellament científic i del menyspreu per la cultura. Aquella nova Espanya democràtica -laica, moderna, il·lustrada- era llançada a les golfes de les il·lusions perdudes mentre ocupaven l’escenari una afeblida dignitat escèptica i un cada vegada més vociferant cor contrareformista. És, i tant de bo m’equivoqui, una contrareforma en tota regla, successora i conseqüència, almenys en part, d’altres contrareformes que jalonen la història d’Espanya, i amb les que som poc donats a confrontar críticament.
Un exemple que, en el seu moment, em va cridar molt l’atenció va ser la pèrdua d’una oportunitat d’or el 1992. Era una època encara molt vigorosa en el desenvolupament cultural de la jove democràcia i, a més, marcada per grans esdeveniments col·lectius, com les Olimpíades de Barcelona o l’Exposició Universal de Sevilla. Es commemorava el 500 aniversari del descobriment d’Amèrica. Es van fer molts discursos apologètics però – 500 anys després! – No hi va haver una autocrítica profunda de la Conquesta i la Colonització americanes i, per tant, no es va donar un ensenyament més complex d’aquells fets decisius. Però hi va haver un cas pitjor. El 1992 hagués hagut de commemorar també el cinquè centenari de l’expulsió dels jueus. Hi va haver poques, molt poques, paraules al voltant d’aquest tema. Es va passar de puntetes sobre una circumstància capital, demostrant, amb escreix, la incapacitat per observar-se en el mirall del passat com a aprenentatge i no com a venjança. Podia la societat espanyola mirar cara a cara el que ha passat a la relativament recent Guerra Civil si era incapaç de fer-ho pel que fa a successos esdevinguts 5 centúries abans?
I, no obstant això, l’expulsió dels jueus, una monstruositat en si mateixa, ha marcat l’esdevenir de la cultura i la mentalitat espanyoles al llarg dels segles. Amb aquesta expulsió es va eliminar a una minoria -molt àmplia, per cert, en relació al conjunt de la població- que reunia unes condicions singulars: sabia, generalment, llegir i escriure. Es tallava d’arrel un dels cabals pel qual podia circular la cultura més avançada de l’època. De fet penso que Espanya, amb universitats com les de Salamanca i Alcalá d’Henares, estava en condicions privilegiades per rebre l’enorme impacte que la cultura del Quattrocento italià anava a causar a Europa durant el segle XVI. L’Humanisme es va expandir, és cert, però la fecunditat del Renaixement aviat es va veure afeblida per la Contrareforma que, si bé va tenir en la Inquisició el seu referent més vistós i lúgubre, va afectar tots els plans de la vida social, mutilant en bona mesura el futur de la cultura hispana.
El menyspreu de la llibertat i de la cultura crítica va ser l’argument que va articular la primera gran contrareforma. I una cosa semblant va passar amb la segona, la que va tancar la porta al moviment il·lustrat. Avui dia haurien de ser matèria de lectura obligatòria els escrits de Jovellanos. El lector trobaria suficients paral·lelismes entre aquells anhels frustrats i els actuals, no, és clar, en el que els economistes anomenen “signes exteriors de riquesa”, molt més evidents ara, sinó en la pobresa mental, on la similitud és molt més gran. I, després Jovellanos, també Goya hauria d’habitar entre nosaltres perquè, com llavors, el seu ull captés, encara que fos a través de les pantalles, la misèria espiritual del nostre temps, i el seu pinzell pogués reflectir, en colors nostres, fins a quin punt la guirigall mental i el populisme demagògic s’imposen grotescament. Si la primera contrareforma va retallar l’humanisme renaixentista, la segona contrareforma va tancar les portes a la Il·lustració que vertebrava la civilització europea.
La Guerra Civil va ser l’inici brutal de la tercera contrareforma. Coneixem les conseqüències però, com sempre que es tracta de mirar autocríticament el passat, tenim notables dosis de confusió respecte a les causes. També abans que esclatés aquesta tercera contrareforma hi va haver grans esperances i il·lusions perdudes. L’enorme mèrit dels que van intentar en el primer terç del segle XX -i des de finals de l’anterior- la modernització mental d’Espanya resideix en l’orfandat de la qual procedien. A diferència de la majoria dels europeus, els escriptors, artistes i pensadors que es van llançar en aquella direcció no tenien el suport històric del Renaixement i de la Il·lustració. No és el cas d’Espanya. Però això ofereix encara més valor al moviment intel·lectual que, amb totes les seves contradiccions, es va presentar com a garantia d’un futur lliure. S’ha dit que, sense la Guerra Civil, i malgrat la seva inclinació per la violència política, Espanya hauria culminat el seu procés, com ho demostraria l’enorme bagatge disseminat, després de la contesa, en els exilis exterior i interior. No ho sabem. Únicament sabem que la dictadura va edificar sòlidament seva pròpia contrareforma.
La cultura que va emergir el 1975 també és òrfena. No només de Renaixement i d’Il·lustració sinó, en bona mesura, del que en general pot qualificar-se de Modernitat. Però, com a contrapartida, l’empenta sembla imparable, com si una sencera societat volgués, en pocs anys, recuperar les dècades, i potser les centúries, perdudes. El procés va tenir els seus efectes, en especial després de la integració a l’Europa política. Ara percebem, però, que sota l’aparença més o menys brillant, quedaven, com pesats ancoratges, massa comptes pendents. I quan el sòl es va trencar -per fragilitat o per esgotament o per corrupció-van reemergir, amb màscares noves, les criatures del subsòl: el menyspreu per la llibertat i la crítica, el fanatisme, els populismes de tota mena. I la més perjudicial: la ignorància autosatisfeta que contempla apáticamente la destrucció de la cultura i la dispersió del talent.
Aquesta és la quarta contrareforma. Si hem après alguna cosa de les anteriors hauríem detenir a temps.
