« Nou Cicle davant les eleccions del 28 N: Un govern de progrés i una aliança pel futur de Catalunya. | Inici | Editorial de “Nou Cicle”: Un nou començament del socialisme català »
Ernest Lluch, la joventut del món
Per Raimon Obiols | 21 November, 2010
Imprimir
A finals del 79 vaig ser uns dies a Milà amb l’Ernest Lluch, i visitàrem Riccardo Lombardi, mític resistent antifeixista i dirigent de l’ala esquerra del partit socialista. Ens rebé a la Universitat, després d’un debat en una aula plena d’estudiants; estava a punt de fer vuitanta anys i fumava, a mig matí, un llarg toscano. La cosa impressionava sabent que, detingut per la milícia feixista quan repartia octavetes a la sortida d’una fàbrica, tenia un pulmó inutilitzat per les pallisses dels squadristi de Mussolini.
Recordo el compliment que li féu l’Ernest que, com jo, mai no havia aconseguit fumar-se més que un prudent mezzo toscano, i la resposta que donà Lombardi: “la política rejoveneix”.
Tenia, en efecte (ho vàm comentar amb l’Ernest), exactament el mateix aspecte que trobàvem a casa nostra en homes i dones més grans que nosaltres, actius en la república i la guerra civil, l’exili o la clandestinitat antifranquista. Sovint tenien al darrere una història de penalitats, però mantenien una radical i alegre vitalitat, perseverant en el neguit de l’acció amb els altres i pels altres, fent i refent, com modestos sisifs, entre esperances i desil·lusions, l’incert combat per sortir del temps de la foscor, la ignorància i l’odi.
Havien convertit la vella màxima burgesa de “la caritat ben entesa començaper un mateix” en la idea inversa: l’egoisme ben entès comença per la generositat d’obrir-se als altres i de treballar pels altres. Això els feia joves. “No és només la política”, recordo que vàrem comentar amb l’Ernest després de la conversa amb Lombardi; “són les passions de la vida activa, el neguit de conèixer i d’actuar, d’avançar…”.
Fa pocs dies vaig llegir un article de Manuel Cruz (“Amar la duda”, El Pa? 26/10/10), que em féu pensar en el dia que vaig conèixer l’Ernest i en la nostra primera conversa. Aleshores érem estudiants, ell a Econòmiques, jo a Ciències. Havíem intervingut en un centre cultural gracienc, crec que parlant del Penedés i vàrem anar a fer una cervesa al bar de la plaça de Gala Placídia on sovint recalava Pere Quart amb el seu gos.
Lluch es queixava irònicament d’alguns dels condeixebles que “estaven de tornada de tot sense que se sàpiga d’on tornen”; de la mateixa manera que Cruz, professor de Filosofia, parla en el seu article de la “tenaç resistència a deixar-se sorprendre” que descobreix en molts dels seus coetanis.
Deu anys després de la seva mort, i suposo que això els deu passar a molts dels que el conegueren, a l’Ernest el veig radicalment jove i nou, just el contrari del que em passa quan evoco els qui ordenaren i executaren la seva mort, infinitament més antics.
“L’odi és més vell que l’amor”, deia Freud, assenyalant l’evidència d’una història humana feta d’ horrors i estupideses, i la complexa, contradictòria i sovint impotent lluita dels homes per superar-los. Els mals vénen de l’ânerie humana, deia Montaigne. Ânerie: com traduir-ho? No ho sé, però ve d’ase. Ara: aés questa la condició immutable de la vida dels homes, el nostre destí permanent i fatal? Jo veig en Lluch i en la seva mort el símbol d’una negativa radical a aquest fatalisme. Voraç de lectures, converses, discussions, dades, acudits, tafaneries, coneixences i amistats, l’Ernest Lluch era essencialment jove i modern, incitador de futur, amb la seva veu i la seva mirada sempre iròniques, irradiant l’optimisme savi de la intel·ligència.
En aquest sentit, la mort d’Ernest Lluch no fou absurda; tingué un significat, per bé que terrible, que ens parla del mal i de la estupidesa. No em refereixo principalment al conflicte basc, i espanyol, que va estar en l’origen del seu assassinat: aquí valen les paraules d’Azaña en el seu discurs de 1937 a Barcelona, evocant la “lliiçó dels morts”, que “ens diuen que no tenen odi i ens adrecen el missatge de pau, pietat, perdó”.
Em refereixo al conflicte més essencial de la nostra història humana: entre la ignorància, l’odi, el menyspreu i la violència desinhibida per les causes i identitats “sagrades” i, al seu davant, la lluita contra corrent a favor de l’autonomia humana, la democràcia, el treball i el coneixement, la superació pogressiva de la nostra ânerie, la sortida dels temps obscurs, la joventut del món.
Categories: Semblances | Sense Comentaris »