Provenen els mals de l’economia espanyola de l’herència deixada pel PSOE al PP? Tant de bo, perquè llavors, més tard o d’hora, mort el gos, morta la ràbia. Però no és així.
Va cometre l’anterior Govern un “engany molt greu” amb els comptes públics de 2011, com, pujant el to en la subhasta d’adjectius, ha afirmat el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, durant el debat pressupostari? Un engany que estaria destinat a tapar un “dèficit ocult”, segons les seves veus amigues. Però no és així.
Perquè en cap moment l’anterior Govern va brindar a ningú -tampoc a la UE- cap dada d’execució pressupostària falsa, sinó només previsions sobre el dèficit que es van mostrar inexactes, per optimistes. No és molt genial que el Govern d’Espanya dispari als peus de la credibilitat estadística d’Espanya, construïda pels successius executius, tots ells en aquest aspecte fiables.
Per què van fallar les previsions Zapatero/Salgado per 2011? Fora psicoanàlisi, només xifres. Va passar que la recuperació internacional dels primers mesos es va truncar a partir de Fukushima, Líbia i la ranera de l’impagament grec. L’alentiment va afectar Espanya sobretot en l’últim trimestre, en créixer el seu PIB només en un 0,3%, contra un 0,9%, 0,8% i 0,8% dels tres primers.
El bimestre final, que va registrar el torn de Governs, va ser fatal. Els ingressos líquids (sobretot recaptació d’impostos) van caure en picat, des dels 10.419.000 al setembre i els 19.165 a l’octubre a només 4.068 al novembre i 6.830 al desembre. El superàvit de la caixa de setembre i octubre es va transformar en un elevat dèficit de 11.815.000 al novembre i de 8.401 al desembre. Ja va passar el bimestre final de 2010 a Catalunya, que va amb el cicle avançat, i CiU ho va atribuir a l’herència del tripartit, fins que se li va repetir el 2011. I, llevat millora general, pot repetir-se.
De manera que té alguna explicació que els Governs cessants confiessin gairebé fins al final en un bon resultat. I de fet gairebé ho van obtenir en l’Administració central, en desviar-només tres dècimes. A les autonomies, la responsabilitat va ser molt compartida, quantes vegades caldrà repetir-ho?
Vegem ara la qualitat de la desviació. Va venir per l’excés de despesa, per afició a dilapidar? No “La despesa pública [total] es va contraure un 2,3% el 2011”, sentencia el butlletí d’abril del Banc d’Espanya, pàgina 55. Ergo, va començar l’austeritat. Insuficient per a l’objectiu, però va començar. El determinant va ser la caiguda d’ingressos, per culpa de la menor activitat: “De la desviació pressupostària observada el 2011, al voltant d’un 90% del total, es va deure a l’extrema debilitat dels ingressos públics, que es van reduir en alguna cosa més d’un punt respecte a 2010”.
Tant de bo que a Montoro li ploguin tots els ingressos que preveu. Però si li sortissin malament, si us plau, que ningú li torni la mateixa moneda acusant-lo de “engany molt greu” i culpant a la seva -ja serà avaluable, després d’un any-“herència”. Seria disparar contra tots. Si no es modera el catastrofisme contra els governs, la catàstrofe serà de tots ells, és a dir, d’Espanya. I llavors només quedarà un recurs: contractar de cap a Mario Monti.
Denigrar l’herència rebuda reporta avantatgets politiquers: efecte l’adversari en imputar els sacrificis necessaris; el col·loca a la defensiva, com a imputat; ajuda al nou governant a guanyar temps; serveix en safata un lenitiu als incompliments de les seves promeses i compromisos electorals…
Però comporta inconvenients dobles per fer política econòmica seriosa. En arraconar a l’oposició, retalla el mínim consens social necessari per fer reformes dures, requerit fins per les majories més absolutes. I en constituir un diagnòstic pobre o fals, propicia-per distanciar-se del governant anterior o desacreditat-receptes inadequades. De les que els mercats desconfien, tant més com més dentellades es propinen els polítics.
Així, en el pressupost no es toca la retribució dels funcionaris, però sí la dels pensionistes, encara que per la porta del darrere: IRPF i medicaments; es mantenen trens inútils i es cancel·len d’altres productius; augmenta la dotació a l’esport i es rebaixen les de beques i l’I+D…
L’error de picar l’herència pot conduir al de destruir l’inventari.
