El diari federador
Des de fa dècades, ja no recordo des de quan, llegeixo El País cada matí. Des que existeix una edició en línia hi estic subscrit, i és el primer que faig quan em llevo: el llegeixo en pijama mentre em prenc el primer esmorzar, normalment a les 6 del matí, abans de fer exercici. Llegeixo o fullejо altres diaris i moltes altres coses, però El País ha sobreviscut com el meu primer diari.
És on escriuen els principals intel·lectuals progressistes (o els millors intel·lectuals, sense més), regularment o de manera esporàdica. És on hi ha els millors periodistes. És on puc llegir Vila-Matas, Javier Sampedro, Cristian Segura o Jordi Llovet. Quan el llegia en paper, em sentia universal en començar per les més de deu pàgines de la secció internacional.
Només pel fet d’haver estat l’únic a defensar la democràcia el dia del cop d’estat de 1981, quan el seu desenllaç era incert, mereix continuar sent el meu primer diari. Però a més, en general, ha superat amb nota la prova de ser el diari de l’esquerra democràtica a Espanya durant anys, i està al nivell dels grans diaris progressistes del món. Avui és on cal llegir per saber de les denúncies als casos de pederàstia a l’Església Catòlica, com el Boston Globe als Estats Units. La qual cosa no significa que no cometi errors i no se’l pugui criticar (a mi em sorgeixen crítiques cada dia).
Com ha dit Cercas en el seu llibre, El País és el periòdic de la democràcia. També ha estat un diari federador: com va dir Illa en la celebració del 50è aniversari, ha tendit ponts quan aquests eren més necessaris, entre Barcelona i Madrid, entre espanyols que veuen les coses de manera diferent.
El País, en els seus editorials i en la paraula dels seus principals col·laboradors, va criticar el “procés” independentista, defensant el federalisme, i ho va fer amb educació i moderació. El temps ha donat la raó a aquells editorials i aquells articles de Xavier Vidal-Folch, de Lluís Bassets o de Javier Cercas. Recordeu-vos de “El creador de caos” o “Malson a Barcelona”, que es van quedar curts.
Hi ha qui encara no perdona la crítica que el “procés” era la versió catalana de l’ona nacionalpopulista. Per això encara proliferen les llistes negres (un gran honor formar-ne part), els linxaments virtuals i les fatues a escriptors que només fan augmentar les seves vendes arran d’elles. Ignoro quina definició de nacionalpopulisme impedeix associar-lo al que vam viure a Catalunya.
El País ha anat més enllà de defensar la conllevancia. Encara que té la seva seu principal a Madrid, mai no l’he sentit com un diari llunyà o aliè a Catalunya. Gràcies per deixar-me treure el cap humilment a les seves pàgines, especialment durant els anys del “procés”, i per defensar la idea federal.
Com amb la selecció dels futbolistes que han d’anar al Mundial, tots tenim millors idees que el seleccionador, i per tant tots faríem un País millor. La meva crítica preferida és la d’haver-se reprimit en les crítiques a la gran empresa, en defensar dirigents corruptes del futbol i en la selecció de columnistes als quals es perdona haver ficat la pota fins al fons. La defensa que ha fet de celebrities del món de l’altruisme corporatiu o de la “ciència populista” fa olor d’interessos del grup empresarial, quan el rigor i la ciència estaven del costat del seu qüestionament (de Bill Gates i de Yuval Harari, per exemple). Les ciències socials d’avantguarda també podrien estar millor recollides.
Avui continua sent el diari que millor reflecteix la diversitat d’Espanya i que més defensa una Europa federal. El continuarem llegint, estimant i criticant. Doblar l’aposta per la democràcia, per una Europa federal i per una esquerra ètica, com diu Cercas al final del seu llibre, és més necessari que mai.
