La caiguda de la Generalitat no és culpa dels fantasmes. Els fanàtics d’aquí i d’allà no cal que segueixin llegint. El revés no ve d’una asfíxia produïda per “Madrit”, per Espanya o per la solidaritat interterritorial. I tampoc d’uns malbarataments a capritx d’un nacionalisme grandiloqüent.
És més senzill. L’enfonsament de les finances públiques catalanes es deu sobretot a la brutalitat de la recessió i a un model de creixement esgotat. Contra els malsons nacionalistes, ja centralistes, ja perifèrics, la crisi de l’economia catalana s’assembla com una gota d’aigua a la de l’espanyola.
Si l’economia decreix, els ingressos públics consegüents, també. I el dèficit pressupostari resulta indomable. Catalunya va créixer dues dècimes menys que Espanya entre 2001 i 2007, i van més o menys aparellades des de llavors. La despesa pública va augmentar. Però sobretot la sanitària, per l’empenta demogràfic. Tot i això, el pes dels serveis públics va cinc punts per sota de la mitjana espanyola. I les inversions han estat mesquines: escasses sota el pujolisme, acotades amb el tripartit d’esquerres i retallades per força major sota Artur Mas. Excessos faraònics, poc més que l’aeroport de Lleida, l’edifici Emergències 112 a Reus, algun programa retòric.
Així, el dèficit pressupostari i l’alça del deute arriben, més que per l’excés de despesa, per la insuficiència d’ingressos. La caiguda de la recaptació prevista per a 2010 (últim any de Montilla) i 2011 va ser pitjor que el paral·lel augment del dèficit. I Mas ha ajustat despesa sense parar.
La crisi catalana arrenca d’un sector de la construcció desmesurat -que va arribar a l’11% del valor afegit brut el 2006, i després va capotar-, sempre un punt per sota de la mitjana espanyola; compensat pels dos punts de més de la indústria, que també va acabar sucumbint a la recessió.
Aquesta exuberància del totxo, idèntica a la del ladrillo, es va finançar per un potentíssim sistema de caixes d’estalvi, que reptava a la banca, amb una quota sempre inferior. De les deu entitats, en queda una sana i amb vida autònoma, un delme més greu que el global: de les 48 en queden 11.
Així que si la crisi catalana és de traços gruixuts comuns i espanyolíssims, els seus fets diferencials són poc definitius: major pes de l’exportació, major càrrega impositiva, responsabilitat de tots els partits, i no només dels dos principals…
On hi ha més divergència i polèmica és justament en l’esquema de les finances públiques. Alguns dels retrets catalans (compartits pels successius Executius) a l’Administració central (de diferent signe) tenen base numèrica certa.
Succeeix amb el gran desfasament entre el pes del PIB del Principat i la inversió central que rep (excepte en molt comptats exercicis), el retard en el cobrament de partides compromeses com les del Fons de competitivitat… sense comptar amb els memorials de greuges comuns a totes les autonomies: major esforç relatiu d’austeritat d’aquestes respecte de l’Estat en la lluita contra el dèficit; exclusió del benefici de l’any de pròrroga atorgat per Brussel·les…
On el nacionalisme flaqueja és en la seva propaganda que si Catalunya no ostentés un voluminós dèficit fiscal amb la resta d’Espanya (entre el 7% i el 9% del seu PIB), no tindria problemes: el gran argument per al somni d’un “pacte fiscal” similar al concert basc. Grècia, Portugal i Irlanda han tingut durant lustres un enorme superàvit fiscal respecte de la UE (que els donava entre un 1% i un 4% del seu PIB) i no obstant això són pastura de semblants “homes de negre” als que arribaran a Barcelona. Un assumpte és estructural, el sistema de finançament; l’altre, el menor ingrés per causa de la recessió, és conjuntural, correspon al cicle.
Tot serà difícil. El ja impossible serà conjugar el fet de ser objecte de rescat amb el d’aspirar a ser subjecte de sobirania.
Un comentari