Espanya ha d’acabar amb “la falta de coordinació” entre els tres nivells de l’Administració, que genera una “proliferació de regulacions, de vegades superposades”. Així ho recomana l’Ecofin a la seva sessió del passat juny (11023/1/12, REV 1). I urgeix que les autonomies compleixin els seus objectius de dèficit. Per això, Espanya ha d’”establir una institució fiscal independent que subministri l’anàlisi, assessori i controli la política fiscal”.
Subratllem: Europa recomana que el controlador sigui in-de-pen-dent. Que no sigui, o no només, part interessada.
Aquesta institució fiscal està als llimbs. I la coordinació anti-duplicitats tampoc s’inspira en el principi d’independència. El Govern acaba d’anunciar la creació d’una comissió pròpia per a la reforma administrativa.
Com aquest és un assumpte molt polític, molt poc administratiu, encara pot i ha de corregir el tir: per acabar bé amb el “caos” i el “malbaratament” cal incorporar a tots els implicats a la taula decisòria, no només a les consultives. Si no, la inèrcia pròpia de l’amo de la comissió farà que la reforma sigui no “de” les autonomies i “de” l’Administració central, sinó “contra” les autonomies.
Quin Estat volem? Contra la creença general, l’Estat espanyol no és un mamut. La pressió fiscal arriba al 31,9% del PIB (2010), davant d’una mitjana del 38,4% a la UE, amb puntes a Dinamarca (47,6%) i Suècia (45,8%). La despesa en els 2.680.000 d’empleats públics equival al 11,9% del PIB, una mica més que la mitjana europea (11,1%) i menys que Dinamarca (19%) o França (13,4%). No tenim un problema de grandària excessiva, sinó en tot cas d’eficaç repartiment de tasques i eficiència global.
La inspiració del recel autonòmic al PP, en les ales tova i dura, prové de l’informe de la FAES Per un Estat autonòmic racional i viable (2010, www.fundacionfaes.org), del qual els dos primers autors afavoreixen la recentralització. Per a ells, el cabdell del problema està en la “pèrdua de poder del Govern central” en el financer i la “falta de capacitat per imposar [ai!] una coordinació en la implementació” de certes “polítiques de despesa”. Els inquieta l’augment de funcionaris en les autonomies i no en l’Administració central… recentment buidada de competències.
Una visió més suggestiva la va sostenir en solitari Manuel Fraga a la seva Administració única: una proposta des de Galícia (Planeta, 1993). El fundador postulava que totes les competències, totes (excepte Hisenda, Seguretat Social, Interior, Justícia, Defensa i Exteriors) passaran a dependre de les comunitats autònomes, almenys de les històriques.
Un estudi potent, a l’espera que es publiqui el realitzat pel Ministeri d’Administracions Públiques en època de Manuel Chaves, és el recentíssim Informe sobre les duplicitats funcionals i organitzatives…” de l’Institut d’Estudis Autonòmics català (www.gencat .cat/iea). És el revés de la visió del PP. En 323 pàgines ofereix casos concrets d’invasions de competències reguladores i executives. Una perla: la Constitució “no atribueix de manera explícita cap competència a l’Estat” en turisme, però s’esplaia en aquesta activitat amb 5.084 funcionaris i empleats (Secretaria d’Estat, Institut de Turisme, Paradores…).
Entre la lectura de tant informe i la discussió dels seus detalls, potser Saule cau del cavall recentralitzador: aquest que tant estimula el secessionisme i posa així en perill la unitat de mercat.
Perquè el cavall recentralitzador, cavalcar, cavalca. Només uns pocs exemples dels últims 10 mesos: l’organisme regulador unificat detraurà la seu barcelonina de la Comissió de Telecomunicacions, el pla de privatitzar aeroports (com el del Prat), paralitzat, la publicació de les balances fiscals iniciades per Pedro Solbes, suspesa; les inversions compromeses en alguns Estatuts, evaporades, el corredor ferroviari litoral que dóna suport a la UE, infradotat, a favor del corredor central rebutjat per Brussel·les, l’organització de les disciplines educatives per les comunitats, desbaratada. I després alguns s’estranyen que els més sentimentals s’aprestin a estripar les cartes.
