Els resultats del passat diumenge van ser dolents pel PSC. Són temps difícils, i jo estic molt lluny dels que quan es reuneixen és per decidir si segueixen o se’n van del partit en el qual han militat durant molt de temps. Jo vull estar a les dures i a les madures. Per mi, és hora de militar més que mai (alguna cosa ens fa ser menys socialistes i federalistes avui que fa cinc anys, que no sigui que no estem de moda?). N’hi ha que militen més que mai quan hi ha molts càrrecs institucionals a repartir, però a mi em passa a l’inrevés. El diumenge passat vaig fer orgullós d’apoderat i ho tornaré a fer quan toqui. Ja sabem que els que diuen que volen fer un altre partit, més socialista que mai, acaben en candidatures d’un altre partit, que no recolza a la socialdemocràcia europea i que fins i tot flirteja amb posicions euroescèptiques.
Però la meva fidelitat no ha de portar a engany: el partit avui és inelegible, i necessita entrar urgentment en una fase de voladura controlada de les seves estructures internes. Quan dic voladura em refereixo a remodelar profundament l’aparell, sobretot el del C/ Nicaragua, però no només. Els aparells són necessaris, però aparells moderns i competitius. I quan dic controlada és perquè sense control tot és susceptible d’empitjorar, i al PSC segueix havent-hi actius entre la militància i l’electorat que ja voldrien per a ells altres partits polítics. La renovació (i menys quan és purament endogàmica, com fins ara) ja no serveix. Cal la reconstrucció.
Avui el PSC està dirigit de facto per persones que no poden donar la cara públicament, o bé perquè no tenen cap prestigi social o bé perquè, justa o injustament, han tingut o tenen problemes amb la justícia. El partit l’han de dirigir de facto persones que puguin donar la cara. No em refereixo a Pere Navarro, que fa el que pot, i que m’imagino que ningú voldria estar en el seu lloc en aquests moments. Si ell es veu amb forces per seguir, endavant. Però també ell ha comès errors en el procés de les europees, sobre els quals hauria de reflexionar: des del procediment per triar el candidat (beneint primer a Miquel Iceta, i després improvisant unes primàries innecessàries que van anar malament), fins a posar la seva autoritat darrera del projecte de Barcelona World a mitja pre-campanya, que pot ser comprensible a escala local, però que contradiu alguns principis de l’estratègia sòcio-econòmica de la social-democràcia.
És molt necessari que el principal partit del federalisme, l’única opció viable i raonable per a Catalunya, sigui creïble i elegible. Un objectiu de tornar a percentatges de vot al voltant del 20% és realista si es fan bé les coses, però no està escrit que sigui així. Les eleccions europees estan molt lluny de mostrar un tsunami independentista. L’únic partit que es mostrava obertament independentista va ser el més votat, però és un partit nacionalista radical, ambclars tics euroescèptics, que no pot liderar cap projecte per Catalunya en el marc de la Unió Europea. Avui he llegit que el seu candidat ara diu que Catalunya serà independent el 2016, però fa uns anys deien que seria al 2014 (ara) i fa dos dies deien que seria per Sant Jordi de 2015. Què diran al 2016? En quin món, o millor dit, en quina Europa, viuen, a Ucraïna o en un país seriós de la zona euro??? El partit independentista guanyador va obtenir el 11,3% dels vots de l’electorat potencial, donada l’alta abstenció. Si li sumem a CiU, cosa que en rigor no es pot fer perquè Unió no és independentista, arribaríem al vint-i-pocs per cent de l’electorat. Suficient per governar, però insuficient per alterar les fronteres de la Unió Europea. I per cert, acabo de veure que Marine le Pen, igual que Nigel Farage de l’UKIP, també demana un referèndum. Mentrestant, els eurodiputats catalans independentistes són una minoria: López, Villarejo, Urtasun, els dos de Ciutadans, el del PP i el d’Unió no són independentistes que jo sàpiga, però són tan catalans com en Terricabras (l’Ernest suposo que ara deu ser independentista, tot i que la major part de la seva vida va ser federalista i alguna cosa li deu quedar).
Hora de reaccionar, companyes i companys.
