En les últimes setmanes, les principals organitzacions econòmiques internacionals (FMI i OCDE) i també la Comissió Europea han donat a conèixer les seves previsions de creixement econòmic per a aquest any i el pròxim. Em vaig referir a aquest tema, de manera global, a l’article “La desconfiança frena l’economia mundial” (28/X/2012). Avui em sembla interessant aprofundir una mica més en l’impacte de les polítiques d’austeritat en la conjuntura europea, especialment de l’eurozona. Ja vaig comentar en el referit article que l’FMI, i en realitat tots els organismes seriosos que segueixen l’economia mundial, considera que la política d’austeritat estrictament practicada per l’eurozona s’ha convertit en el principal obstacle per a una sòlida recuperació econòmica global.
Aquesta política d’austeritat, com he escrit en diverses ocasions, és l’arma que utilitzen els països creditors de la zona euro (Alemanya i els seus socis) per endossar l’ajust necessari per recuperar l’estabilitat i l’equilibri de l’eurozona als països deutors (els perifèrics). En altres paraules, els creditors dictaminen que el deute s’ha de pagar en la seva totalitat i, per això, cal establir un fort sistema de contenció de la demanda domèstica dels països endeutats, de manera que, al preu d’una forta recessió, es puguin treure del consum i la inversió dels recursos per al pagament del deute forà. Com el sector privat no pot ser controlat, la manera de generar aquesta forta contenció de la demanda interna és a través de la reducció accelerada de la despesa pública dels governs dels països endeutats. Amb això, es busca aturar el creixement del deute per poder afrontar, des d’una posició de sostenibilitat d’aquesta, el pagament.
Aquest és el raonament que es troba darrere dels famosos plans de rescat de Grècia, Portugal i Irlanda. Però aquesta estratègia obsessiva i interessada dels creditors ha fracassat. Per què? Per diverses raons. La fonamental ha estat perquè el rigor fiscal continuat i excessiu ha sumit a les economies que l’han patit en una forta contracció, que ha fet efecte en els ingressos i despeses fiscals amb tal força que, per aconseguir els objectius pactats amb Brussel·les, ha estat necessari adoptar més i més mesures d’austeritat, que han postrat l’economia en una recessió més forta. Al seu torn, això ha tornat a afectar els ingressos i despeses fiscals. En definitiva, una espiral maleïda de recessió i atur.
Però el que és més important i greu és que aquesta política no ha aconseguit, com es buscava, frenar i estabilitzar el deute dels països que l’han adoptat. Tot el contrari. El cas d’Espanya és paradigmàtic. El deute de l’Estat espanyol no ha parat de créixer i l’any vinent s’acostarà al 100% del PIB (40,2% el 2008). També ho és encara més la situació de Grècia, el deute ha passat del 113% del PIB el 2008 al 171% aquest any.
Ja he indicat que l’efecte depressiu de les mesures d’austeritat és una de les causes d’aquest augment del deute. Un altre motiu -i molt important- és que, malgrat el que pensi Brussel·les, aquesta política no convenç els mercats financers, que exigeixen tipus elevats d’interès per renovar el deute d’aquests països i acceptar la nova que deriva dels seus dèficits. Així es genera una altra espiral maleïda: més deute i més car i amb això exigències de més austeritat.
Afortunadament, un estudi recent de l’FMI, incorporat en la seva publicació semestral de previsions de l’economia mundial del mes d’octubre, ha vingut a ressaltar els efectes negatius de l’austeritat extrema. La conclusió de l’estudi és que el multiplicador fiscal, és a dir l’impacte negatiu de la reducció del dèficit pressupostari d’un país sobre el seu PIB, és a dir sobre la seva activitat econòmica, és més gran del que s’havia estimat fins ara. Aquesta revisió a l’alça de l’efecte nociu de l’ajust fiscal sobre el creixement econòmic ha fet sonar les alarmes. Encara que la posició oficial d’Alemanya i la de Brussel·les han seguit teòricament sent les mateixes, és a dir, que l’ajust ràpid és necessari per convèncer els mercats, la realitat és que Brussel·les ha començat a deixar anar la mà deixant més temps a Grècia, Portugal i Espanya perquè aconsegueixin l’ajust fiscal pactat.
Aquesta visió revisada de l’impacte de l’austeritat fiscal ha despertat un interès renovat en combinar aquesta amb el creixement econòmic. Pensar que aquest vindria a partir d’una situació fiscal sanejada ha estat una altra causa del fracàs de les polítiques basades únicament i exclusivament en l’austeritat. Al·ludia a aquest tema concret en el meu article “Sense creixement, la crisi s’enquistarà” (22/I/2012). Acabava aquest article amb el següent paràgraf: “Espanya necessita créixer ja. En cas contrari, hi ha el perill real d’arribar al final del 2013 amb una economia molt debilitada, una població desenganyada i un deute impagable. És a dir, amb la crisi enquistada i agreujada”.
D’acord amb les previsions dels tècnics, sembla que el que indica aquest paràgraf es complirà al peu de la lletra. I agreujat amb una xifra d’atur de sis milions de persones i un ambient social fet miques. Per això és absolutament urgent dirigir el focus de la política econòmica espanyola cap al creixement. Obstinar-se en el monocultiu de la disciplina fiscal esperant que aquesta resolgui tots els problemes és un suïcidi. Fins i tot el FMI i l’OCDE han cridat l’atenció sobre els efectes perversos de la rapidesa excessiva amb què evoluciona la consolidació fiscal espanyola.
Espanya no pot permetre’s seguir en el pendent de la recessió econòmica actual. No hi ha ortodòxia que pugui sostenir-se i recolzar-se davant sis milions de persones sense treball, el consum i la inversió en caiguda lliure, les infraestructures degradant-se per manca de recursos i l’activitat productiva en crisi de supervivència. Evidentment que hi ha alguns factors positius que poden infondre esperança (exportacions, augment productivitat), però són pocs i s’estan aconseguint a un cost social i humà que hauria de fer reflexionar seriosament als nostres dirigents.
Sense renegar de l’estabilitat, a la qual cal col·locar en un horitzó temporal realista, les autoritats espanyoles han de dirigir urgentment la seva atenció al creixement econòmic. Cal parlar d’ell, cal prendre mesures per incentivar-lo, fins i tot al cost de redissenyar-ne algunes que s’han pres per la força de l’austeritat. El Govern, els empresaris, la banca i els sindicats haurien de reunir-se. Cada part hauria de decidir i indicar què pot fer per ajudar al creixement econòmic i treure el país del marasme actual.
El Govern s’hauria de comprometre a potenciar els impulsos positius derivats d’una reunió d’aquest tipus, allunyada de la propaganda política d’uns i altres, una trobada de voluntats que pogués, entre molts objectius, donar un senyal clar al país que hi ha una voluntat de tots els agents socials per treballar pel seu futur.
Pensem i actuem d’una vegada en pro del creixement econòmic. Si no ho fem ràpidament, la muntanya de deute que anirem acumulant serà inassumible, tota una generació quedarà truncada i el país sencer es veurà arrossegat per la depressió i la marginalitat. Abandonin ja l’ortodòxia obsessiva i excessiva de l’estabilitat fiscal, rectificar és de savis.
