Albert Solé: La (des) afecció eterna

Amb les emocions encara molt a flor de pell per la mort recent del meu pare, Jordi Solé Tura, intel·lectual, mestre, polític i un dels pares de la Constitució Espanyola, em poso a ordenar el cabal de records de la nostra vida en comú. La fabulosa resposta popular ens ha emocionat. Milers de ciutadans van passar per la capella ardent o ens van fer arribar missatges de suport des de tota Espanya: amics, obrers, intel·lectuals, polítics de tot signe, o persones que simplement han sentit que el meu pare els pertanyia també una mica, com crec que pertany a la memòria recent i digna d’aquest país. I una idea, una frase que aquests dies he sentit una i mil vegades: “Ja no queden polítics com ell“.

Al mateix temps, parlo sovint amb amics, gent informada amb un passat militant i torno a sentir l’eterna queixa sobre els dirigents actuals, és a dir: polítics corruptes, jaqueters, interessats, incapaços, etc. Més o menys els mateixos arguments que reflecteixen les recents enquestes sobre l’increment de la desafecció entre votants i aquesta cosa difusa que anomenem classe política. I el meu pare? “No, el teu pare era diferent, ja no queden polítics com els de la Transició“, em repeteixen.

Perquè sempre mitifiquem el passat i menyspreem el present, un mal molt espanyol. En escoltar per enèsima vegada l’argumentari del desencant m’envaeix una indescriptible sensació de deja vu, que porto sentint-ho des de temps immemorials i des que vaig aprendre a portar tan dignament com vaig poder la complexa càrrega de ser fill de polític.

Com ja he explicat recentment en una pel·lícula, vaig néixer a l’exili i vaig créixer a Espanya amagant els meus orígens, anant a visitar al meu pare a la presó d’amagat i sense poder explicar les moltes penúries sofertes per la seva militància política. L’arribada de la democràcia ens va permetre, per fi, afirmar sense complexos el que érem i en què crèiem: la gent parlava de política obertament després de tants anys de repressió i secret. Però l’alegria va durar poc: a principis dels 80 va començar la Movida i el desencís, una vegada més, cap a la política. En plena adolescència em vaig tornar a sentir defensant l’impossible: l’honradesa, el compromís i el lliurament de gent com el meu pare i de tants milers que, com ell, van renunciar per les seves idees a una vida segura i còmoda.

Encara recordo com en una entrevista en un canal públic de televisió, la presentadora es va fixar en un rellotge de color daurat que el meu pare lluïa al canell. Al cap de pocs dies la rumorologia s’havia estès: el rellotge era d’or i era el pagament del PSOE al meu pare per abandonar el PCE. Mai ningú es va molestar a desmuntar la mentida. Evidentment, el rellotge en qüestió era de plàstic, regal nadalenc d’un rotatiu català als seus col·laboradors habituals. I com aquesta, mil altres anècdotes, davant les que a casa no hem tingut més remei que tenir una actitud de prevenció constant.

Així que, ja veuen, el bon polític d’abans va haver de suportar durant la seva vida activa el mateix clima de sospita permanent i pràcticament les mateixes acusacions que els d’ara, i va rebre moltes punyalades per part d’alguns dels que ara lloen la seva figura i la seva talla. Recordo com en tots els moments de crisi econòmica o política tornava a aflorar el mateix debat, les mateixes enquestes sobre l’increment de la desafecció cap als polítics, amb arguments semblants als d’ara.

La qüestió de fons és, al meu entendre, d’una altra naturalesa i té molt a veure amb la fragilitat del nostre contracte social, del pacte entre el votant i el votat. En aquest país no es parla de política, i quan es fa s’agafa el tot per la part i cau ràpidament en la desqualificació global: es defuig la complexitat en l’anàlisi d’aquest joc d’interessos contraposats que necessàriament s’ha de donar en un sistema democràtic. Si una virtut té la democràcia espanyola, degut a la seva joventut, es que és un reflex bastant fidel de la composició social del país. Per al·lusions, em fixo en els que més vociferen contra els polítics: ho sol fer l’empresari de caixa B, l’advocat mediocre, el metge i el lampista que cobra sense factura o el funcionari indolent. Ja se sap, en aquest país abunden els murris i la classe política no és una excepció.

La tendència a sentir la política com una cosa aliena es deu, en la meva opinió, a una confluència de factors i té molt a veure amb la debilitat històrica de l’Estat. La tradició antipolítica a Espanya ve de bastant abans del franquisme. L’esquerra va tenir els seus anarquistes mentre que els sectors immobilistes de la dreta han cultivat aquesta ignorància cap a la política, sabent que a menys debat més vot clientelar i captiu. I ho segueixen fent. Només així es pot entendre, per exemple, l’oposició sistemàtica a la introducció a les escoles d’una assignatura tan elemental com l’Educació per a la Ciutadania, que tenen tots els països avançats.

I és que en aquest concepte, el de ciutadania responsable, resideix l’altra clau de l’assumpte: el votant ha d’estar informat, conèixer la lletra petita del pacte social, saber qui mou els fils dels grups de pressió, per així poder exigir als seus polítics que compleixin la seva part de l’acord. Això és la democràcia real, amb totes les seves constants i innombrables contradiccions però que és, al cap i a la fi, el pitjor sistema possible si exceptuem tots els altres coneguts, com bé va dir Churchill.

Òbviament que al polític se li demana, amb raó, un plus d’honestedat que hauria d’exigir i autoexigir tot ciutadà, però jo, que m’he criat entre polítics, afirmo que el sistema es sustenta sobre una base de gent compromesa i entregada, que anteposa l’interès comú al particular, que treballa molt i que creu en la “cosa” pública. N’hi ha, i són gran majoria, en tots els nivells de l’administració o de la vida pública, però abunden molt més a l’esquerra per raons històriques.

L’altra gran qüestió afecta a la qualitat dels nostres dirigents, i si els d’ara són pitjors que els d’abans. És cert que els partits tenen una tendència al creixement endogàmic que els allunya del votant, és cert que abunda el gestor més que l’ideòleg. Ara, que el sistema està consolidat, la gent enyora els temps de les grans lluites. I pels que mitifiquen el passat, vull recordar que a la Transició es va passar malament, molt malament, que cada dia ens jugàvem el ser o no ser i que gent com el meu pare va començar a somatitzar els mals del país com si fossin propis. Segueixen havent grans lluites que cal abordar des de dins del sistema, mai des de fora: aquesta carta afavoreix el poderós.

La política es mou forçosament en una gamma de grisos: mai pot ser qüestió de blancs o negres. La desqualificació frontal del sistema acaba enfortint solucions messiàniques, Berlusconis de tota mena que pesquen en aigua tèrbola i destrueixen el sistema des de dins. I no dubto que també a Espanya hi ha una pulsió populista i si no, al temps. Si això passa, com trobarem a faltar als dirigents sensats i compromesos que, de ben segur, tenim avui en dia. Qui tingui una idea millor serà benvingut. De moment ens toca bregar amb la complexitat de les coses, no caure en el tòpic, seguir millorant a poc a poc i dia a dia el que tenim, que ens ha costat sang suor i llàgrimes aconseguir, un afany en el qual s’han emprat milers de vides com la del meu pare, el bon polític.

El País