CatalunyaPortada

Vicenç Fisas: S’ha acabat el Procés de 2013?

Aquest títol l’he d’aclarir d’entrada, perquè en realitat la pregunta és si s’ha acabat una manera de fer les coses relatives al Procés; una manera iniciada el 2013 i que va tenir un punt culminant el 2017, però que avui dia es mou en una nova realitat, cosa que em fa pensar que ja hem entrat en un nou tipus de Procés.

A les eleccions del mes de febrer al Parlament de Catalunya l’abstenció va ser tan enorme (48,7%) que la majoria de la gent va interpretar que era per la por d’anar a votar a causa de la pandèmia. Alguns també pensàvem, però, que, a més d’aquesta qüestió, també hi pesava el desencís polític, tant per als independentistes com per als que no ho eren. Pel que fa al sector independentista, es van perdre 657.000 vots respecte a les eleccions del 2017 (he incrementat el cens en un 1,6%, per tal de fer la comparativa). Va afectar tant Junts com ERC, tot i que no la CUP. Una enquesta feta pel CIS a finals de març ens va donar una mica de llum i de sorpresa, ja que al preguntar a la gent els motius per haver preferit no anar a votar, només el 22,1% van manifestar que va ser per por del virus. En canvi, la immensa majoria de la resta dels que es van abstenir, tant d’un costat com de l’altre, van dir que va ser per desconfiança, afartament, descontentament i insatisfacció respecte als partits polítics. Com que les dades no estan desagregades per blocs ni partits, no es pot saber amb precisió el percentatge d’aquest cansament dins del món independentista. Però, fent una estimació a partir de la pèrdua de vots, es podria pensar perfectament que unes 260.000 persones independentistes es van abstenir per aquests motius polítics esmentats, una xifra que podria ser més alta, perquè l’enquesta mostra igualment que unes 280.000 persones abstencionistes no van voler contestar. Per tant, no seria estrany que l’independentisme hagués perdut pel camí unes 300.000 persones, i se situï en el 34% del cens, 1,8 milions, pels 2,1 milions del 2017. Val a dir que el 2019, tant a les eleccions municipals com a les europees i les dues generals, mai es van superar els 1,7 milions de vots, i que a les municipals no es va arribar a 1,5 milions. Per tant, es pot pressuposar que no tornarem a aquells 2,1 milions de vots en força temps, i que serà difícil tornar a assolir el 48,5% del 2013 de gent favorable a la independència si se li presentaven quatre opcions (independència, federalisme, autonomia o regió), i que el maig d’aquest any estava en el 34,2% (la xifra ha oscil·lat entre el 33% i el 37% en els darrers tres anys, amb una tendència a la baixa).

Parlar, com han fet algunes persones, de “victòria històrica” a les eleccions al Parlament, havent perdut tants vots, crec que és una lectura miop i un autoengany, i que no ajuda a prendre bones decisions, a desenvolupar una bona governança; per tant, afecta negativament el benestar del conjunt de la població catalana. Al mateix temps, crec que des d’alguns partits i entitats sobiranistes es continua pensant que tot el país pensa i vol el mateix, quan és molt evident que la realitat i les estadístiques mostren la gran diversitat del nostre país, i l’enorme polarització política existent. En el darrer Baròmetre del CEO, conegut divendres, el no encara és superior al  en relació a la independència. Convido a fer una bona lectura de les dades estadístiques abans de fer discursos patriòtics unidireccionals. O pensem en tothom, acceptant com som tots plegats, o estarem fent un discurs en fals, basat només en resar perquè hi hagi sempre grans abstencions per arribar a un 50% dels vots i tirar pel dret sense mesurar les conseqüències d’aquesta precipitació. El Procés iniciat el 2013 potser no s’ha acabat, però ha canviat molt, i penso que seria bo treballar a partir d’aquesta premissa a l’hora de governar, pactar i negociar.

D’aquí poques setmanes s’iniciarà una nova i difícil etapa de diàleg amb el govern central, i després del canvi de govern a Catalunya serà com començar de nou. Tindran un any i mig per prendre decisions, encara que l’ambient polític a Espanya no ajuda gens; el govern de Madrid creu que necessita més temps, i la dreta farà tot el possible perquè tot vagi malament. Al meu parer, totes les persones que seguin a la taula de diàleg hauran de tenir en compte les xifres abans esmentades, de manera que es defugin els discursos transcendentals i s’aterri a la realitat. Una realitat força complicada de gestionar si es vol arribar a bon port un dia o altre, perquè la qüestió dels temps disponibles, diferents a la Moncloa i a la Generalitat, s’ha convertit ja en un obstacle.

Vicenç Fisas és analista sobre pau i conflictes.

Ara, 31 de maig de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button