Ventura & Costa: “Salvar Catalunya”, o com “Prevenir la Radicalització”
A Catalunya els llibres es llegeixen poc. Això, però, no és el més greu. És pitjor el fet que els polítics en llegeixen poquíssims i que els periodistes i els intel·lectuals (dels diversos gèneres i subgèneres) els llegeixen menys del que haurien de fer d’ofici.
Aquests dies hem estat llegint el llibre d’un professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona, Xavier Torrens. Segons sembla, és el primer llibre que s’ha publicat sobre Aliança Catalana, el partit de l’alcaldessa de Ripoll. Du per títol Salvar Catalunya, la gestació del nacionalpopulisme català i l’edità Pòrtic, el 2024, presentant-lo així a la sinopsi: “L’ascens del nacionalpopulisme català demanava un reportatge rigorós”.
El llibre ha rebut unes poques crítiques benèvoles, fins i tot d’algun digital d’esquerra (El Salto). I, com és costum, s’han publicat algunes entrevistes a l’autor, que és el que lamentablement alguns mitjans fan quan surt un llibre: una entrevista i tirar milles, en comptes de llegir.
En una entrevista al digital El Nacional, Xavier Torrens titllava Sílvia Orriols de “perillosa” (“Viu en un pis de setanta metres quadrats, amb els seus cinc fills i una gossa. Això la fa més perillosa”) i afirmava que el seu partit era un “risc per a la democràcia”: “És un risc per a la democràcia, perquè vulnera determinats drets humans (els dels immigrants) exigint-ne d’altres. A més, trenca un valor històric del catalanisme (independentista o no) que és el de cohesió social dels vuit milions de catalans. És el primer discurs polític amb representació parlamentària que nega obertament que tothom que viu a Catalunya pot ser considerat català.”
Torrens arribà a evocar l’espectre de la violència. Quan l’entrevistador, Joan Simó, li demanava “Què pot fer Aliança Catalana dins el marc autonòmic vigent?”, el professor responia així: “Polaritzar la societat. De fet, ja ho està fent. Ripoll és un bon exemple. La polarització crea una divisió social molt forta, que pot ser la gènesi de conflictes que acabin tenint una manifestació violenta.”
Aquestes caracteritzacions ens induiren a pensar que el llibre de Torrens era, com es llegia a El Nacional, “un estudi sobre les causes de l’auge d’Orriols, les seves influències ideològiques, la sociologia dels seus simpatitzants i per què, malgrat que l’activisme revolucionari nostrat s’esforci en dir el contrari, és absurd titllar-la de feixista”.
Llegirem, doncs, el llibre, i llegir-lo ens confirmà en l’opinió que els llibres es llegeixen poc, i que els que han parlat d’aquest no l’han llegit, o bé ho han fet pel damunt, en diagonal, sense l’atenció deguda.
Heus ací alguns fragments del llibre de Torrens:
- “Aliança se’n sortirà prou bé si, finalment, es dota d’una organització efectiva. Li cal separar bé l’organització local de Ripoll de l’estructura catalana, massa barrejades durant la campanya electoral del 12M.”
- “L’equip més productiu al Ripollès faria que als regidors Guillem Barranqueras i Gaspar Viñas, que hi són a temps complet, se’ls afegís en el moment de la seva jubilació el regidor Xavier Formatger. Amb els nous ingressos econòmics, la primera tinent de batllia, Anna Flores, es podria dedicar al partit a temps complet. Això enfortiria Aliança a Ripoll. Evitaria que la salut de Sílvia Orriols es pogués ressentir pel cúmul de tasques.”
- “Tot plegat permetria a Orriols tenir més temps per al Parlament català i per fer créixer Aliança en el territori. A més del diputat lleidatà Ramon Abad, podria rodejar-se com a assessors de dos dels seus candidats que no van ser electes: Aurora Fornos i Jordi Coma, tots dos advocats.”
- “La seva estructura orgànica (d’AC) encara és massa feble. Orriols entrarà en hores baixes si són un poti-poti les àrees d’organització, finançament, relacions institucionals, xarxes socials, comunicació i relacions públiques. No tindran una organització al peu del canó mentre aquestes sis àrees estiguin controlades per una mateixa persona, tinguin diferents coordinadors resolutius o estiguin transferides a assemblees d’afiliats inoperatives.”
Etcètera. Podríem seguir. Es prodiguen en el llibre moltes altres recomanacions, més o menys entusiastes, a benefici d’inventari.
Ara bé: aquests consells, són simplement mostres del temperament (diguem-ho amb tot el respecte) d’un estudiós que no pot resistir la temptació de ficar cullerada en els afers que estudia? O son la mostra d’una altra cosa?
Convindreu amb nosaltres que és impossible no veure aquests fragments que reproduïm , del llibre de Xavier Torrens, com unes explícites recomanacions de millora, detallades fins al punt de proposar noms per al millor exercici d’un o altre càrrec del partit; destinades, en fí, a fer més efectiva l’acció d’Aliança Catalana, i per tant a millorar i expandir el seu pes polític i els seus resultats electorals.
La pregunta que cal fer-se a continuació és si el llibre de Xavier Torrens és el resultat d’una síndrome d’Estocolm. No és descartable que l’autor podria haver estat involunàriament capturat o captivat per la fascinació de l’alcaldessa de Ripoll (de fet, en el llibre, l’equipara a Antígona i a Joana d’Arc). O bé, comptat i debatut, es tracta d’un equívoc, d’un engany maldestre, on sota una aparença de “reportatge rigorós”, d’estudi de “Ciència Política”, s’oculta simplement un text de propaganda?
El dubte, vist el què hem llegit (i que només en part hem textualment citat), no sols és inevitable, sinó que encamina, finalment, a una conclusió elemental: el llibre és una temptativa, molt mal dissimulada, de desdemonitzar i blanquejar el partit d’extrema dreta catalana.
Naturalment, tothom té el dret d’escriure el què vulgui, i a publicar els llibres que li plagui, si troba una editorial disposada. No valdria la pena preguntar-se sobre les motivacions de Xavier Torrens, ni tant sols comentar el seu llibre (la lectura del qual d’altra banda recomanem, perquè és ple d’informacions curioses), si no fos que hi ha un altre aspecte interessant a tenir en compte.
És el fet que Xavier Torrens era, en el moment d’escriure el seu llibre, ni més ni menys que “Director del Màster en Prevenció de la Radicalització de la Universitat de Barcelona” (“L’únic màster en prevenció de la radicalització a tot l’Estat espanyol”, segons s’anunciava fins fa poc), i que segueix essent codirector d’aquest màster, ara denominat “Màster de prevenció de l’extremisme violent.”
En què quedem? Quin era l’objectiu del professor Torrens en el seu llibre? Prevenir la radicalització, o assessorar Aliança Catalana, blanquejar-la i augurar-li una irresistible ascensió? Potser es tracta de les dues coses alhora. Potser ens trobem amb una versió light, en format semiacadèmic i periodístic, de l’estrany cas del Doctor Jeckill i Mister Hyde.
En qualsevol cas, hi ha una contradicció espaterrant entre els pròdigs consells al partit d’Orriols que Torrens formula en el seu llibre, i allò que un politòleg, sobretot si té la responsabilitat acadèmica de dirigir un “Màster en Prevenció de la Radicalització” hauria d’haver fet: descriure, analitzar i mirar d’explicar el seu objecte d’estudi, tot evitant -com a mínim-, caure en la irresistible temptació de donar-li consells d’èxit.
L’operació del llibre de Torrens no és original. A diversos paísos europeus ja s’ha fet. A França, sense anar més lluny, alguns acadèmics i intel·lectuals ho han intentat, amb articles i llibres, i malauradament han obtingut resultats: “El Rassemblement National no és un partit feixista, ni tan sols facciós!», ha escrit el filòsof Alain Finkielkraut. “Em sembla evident que Marine Le Pen no és d’extrema dreta”, ha dit l’assagista Michel Onfray. “Marine Le Pen juga el joc democràtic. Alguns aspectes socials del seu programa són francament d’esquerra. I a més, és una dona moderna”, ha declarat l’historiador Marcel Gauchet. Podríem seguir.
De la mateixa manera, a Catalunya Enric Vila recomana que “a Barcelona, el candidat d’Aliança ha de fer sentir la història de la ciutat amb la mateixa força que Orriols ha fet sentir la del país.” Bernat Dedéu parla d’ “el creixement brutal i notòriament previsible”, de l’”èxit espaterrant” d’AC. Pilar Rahola ha dit a la televisió que “Sílvia Orriols no és d’extrema dreta”, etc.
S’utilitza el mètode de la desdemonització, del blanquejament; però sobretot es fa servir un altre procediment molt més eficaç (un ressort que Torrens usa en abundància en el seu llibre), que consisteix a criticar repetidament, no a l’extrema dreta, sinó als qui s’hi oposen, i a fer-los responsables de l’ascens fatal d’aquesta. Es critica repetidament l’actitud dels partits davant d’AC, tant si consisteix en una resposta de “mobilització antifeixista” (à la CUP), com si és de “cordó sanitari”, de “confrontació”, de “contenció” o de “col·lusió”. Totes elles, sigui quina sigui la seva modalitat, són denunciades com ineficaces i titllades de contraproduents. Així, insistint reiteradament en que els partits estan, per la seva ineptesa, “fent el joc a AC”, hi ha columnistes i acadèmics que fan realment el joc d’AC; alguns per por “patriòtica” a dir les coses pel seu nom; altres pensant en una oportunitat de futur, si s’hi posen bé.
A França hi ha un aforisme anònim del segle XX que ha quedat en la memòria col·lectiva: “Le fascisme, ça commence avec les fous, ça se réalise grâce aux salauds et ça continue à cause des cons“. El feixisme comença amb els torrats, creix a causa dels malparits i continúa gràcies als babaus.
