Raimon Obiols/L’apunt del dia/416 (Una nota sobre el POUM i el MSC)
Ha estat un encert del PSC i de la Fundació Campalans organitzar una sessió per a recordar conjuntament els 90 anys de la fundació del POUM i els 80 de la del MSC. En aquestes dues organitzacions, que són claus per a entendre la gènesi i les característiques de l’actual PSC, hi ha unes coincidències que van més enllà de les circumstàncies temporals o de conjuntura. Convé tenir-les presents, perquè ens poden ajudar a l’hora de fer front als reptes del present i del futur. D’aquestes coincidències, en voldria comentar les que considero més importants.
Les circumstàncies que vinculen el POUM i el MSC són ben conegudes i estableixen nítidament una filiació: si en la formació de l’MSC s’aplegaren homes i dones de distintes trajectòries polítiques i sindicals, el projecte i la iniciativa van ser d’un grup majoritari del POUM, encapçalat per Josep Rovira, que després d’extreure lliçons de la seva experiència dels anys de la República i la Guerra Civil, van fixar-se l’objectiu de construir la unitat dels socialistes de Catalunya, amb el triple lema de «Federació, democràcia, socialisme».
Més en el fons, i més enllà del fet històric concret de filiació política i organitzativa entre ambdues organitzacions, cal afirmar que entre els homes i dones del POUM i del MSC va existir una forta identitat de cultura política comuna. Diguem-ho clar: de la mateixa manera que es pot dir que el líder del POUM, Joaquín Maurín (en Quim, pels militants) ha estat el dirigent marxista més destacat i original del moviment obrer català del segle passat, es pot afirmar també que els militants, quadres i dirigents d’aquell partit, que compartien una crítica radical de les febleses i derives de la socialdemocràcia europea de la seva època, no eren de cultura leninista i estatista, sinó que estaven impregnats d’una cultura i d’una pràctica llibertària, associativa, cooperativista i societària. Crec que bona part de les discrepàncies de Trotski amb Andreu Nin i els altres dirigents del POUM s’han de veure no sols en funció de consideracions estratègiques i tàctiques diferents, sinó també des d’aquesta perspectiva.
Hi ha un altre aspecte que hem d’agraïr als nostres antecessors. En els moments de constitució del POUM hi va haver una evident reticència dels sectors majoritaris, provinents del Bloc Obrer i Camperol, a posar en pràctica la idea leninista d’«un Estat, un partit», és a dir a donar una dimensió estatal al nou partit. Aquests sectors pensaven, amb tota la raó, que el motiu pel qual el PSOE no havia quallat com a força majoritària entre la classe obrera catalana era aquest. El MSC va formular des dels seus principis la fòrmula que, dècades després, el PSC i el PSOE van acordar i convertir en realitat: un partit català, pactant sobiranament un vincle federal amb el partit estatal.
Aquest fets político-culturals expliquen, des del meu punt de vista, el fet que ni el POUM ni el MSC es pleguessin a cap de les dues grans «desviacions històriques» que han estat denunciades en la trajectòria del socialisme del segle XX: ni van cedir a la tràgica deriva cap al totalitarisme ni, en un sentit antagònic, van acceptar les renúncies davant del capitalisme i l’abandó dels principis socialistes.
Els problemes i reptes del socialisme d’avui i de demà tenen molt a veure amb aquesta doble deriva del segle XX. Per això, resseguir el fil roig que ens uneix al nostre passat no sols és un motiu d’orgull (Albert Camus va escriure que el POUM havia «salvat l’honor del socialisme» en el segle de «la revolució traïda»), sinó també un exercici políticament fecund de cara al present i al futur.
Victor Hugo va escriure que «des del punt de vista polític, només hi ha un sol principi: la sobirania de l’home sobre si mateix. Aquesta sobirania de mi sobre mi mateix s’anomena Llibertat.” Els que hem tingut la sort de treballar amb els homes i dones del POUM i del MSC sabem que van defensar sempre, aferrissadament i en les circumstàncies més difícils, la idea que, sense la llibertat, la igualtat és casernària i la fraternitat és impossible.
P. S. 1.- La llista dels militants, primer del POUM i després del MSC i del PSC que he conegut seria inacabable. Però uns noms em venen al cap immediatament: Antònia Adroher, Enric Adroher (Gironella), Manel Alberich, els germans Bagüés, Vicenç Ballester, Francesc Benaiges, Josep Buiria, Miquel Casablancas, Jordi Costa, Salvador Clop, Josep Coll, Ramon Fernández Jurado, Jaume Fuster, Miquel Gayolà, Flora Isgleas, Josep Jové, Emili Losada, Maria Manonelles, Josep Moratalla, Pau Nuet, Sebastià Padrós, Josep Pallach, Josep Pané, Teresa Poca, Teresa Rebull, Joan Rocabert, Carmel Rosa, Josep Rovira, Francesc Sánchez, Marià Solanas, Miquel Utges, Germinal Vidal, Josep Vidal (Pep Jai), Jaume Viladoms, Vicent Ximenis… Me’n deixo molts, segur.
P. S. 2.- George Orwell, que va lluitar a la 29 Divisió del POUM al front d’Aragó, va quedar marcat per aquella experiència: «Cada línia que he escrit des de 1936 ha estat escrita, directament o indirectament, contra el totalitarisme i a favor del socialisme democràtic, tal com l’entenc».
