Mireia Bel: Joves i participació | Estimats partits polítics, preguntar l’edat és de mala educació
La discussió sobre la participació electoral dels joves comença arran d’una dada extreta del CIS que el professor de Sociologia a la Universitat Complutense de Madrid, Ignacio Urquizu, presentava al seminari “Next Left: Construint una nova majoria progressista”. La dada en qüestió era la següent:
- Nivell d’interès per la política entre els joves l’any 1989: 14’9%
- Nivell d’interès per la política entre els joves l’any 2011: 24’3%
Aquesta dada anava contra els tòpics de manca d’interès per la política entre els joves actuals. Comparats amb cohorts anteriors, l’interès dels que avui són joves no només era el mateix, sinó fins i tot major. D’aquesta dada però no se n’extreu més compromís ni més participació. I, de fet, les dades de participació de les últimes eleccions generals a Espanya així ho corroboren. Un cop més, doncs, estem davant una d’aquestes discussions interminables sobre el perquè de la baixa participació electoral dels joves -que no participació política, com han demostrat mobilitzacions com les del 15M-.
Abans de començar la conversa, convindria esmentar un factor que pot aixecar controvèrsia però del qual en cada elecció m’hi reafirmo: l’edat no importa. I no, no estic fent un al·legat a que tots som joves, si algú s’ho temia, sinó més aviat una sol·licitud per tal que comencem a tractar l’edat adulta com a tal.
A Espanya, la majoria d’edat, i per tant l’edat a partir de la qual un accedeix al dret a vot, s’assoleix als 18 anys –obviant referèndums no oficials-. Succeeix, però, una cosa ben curiosa, i és que aquesta edat no és presa seriosament pels partits polítics; si més no, no es considera a la gent d’aquesta edat com als majors de 45 anys, per posar un exemple. Els motius poden ser variats i, personalment, penso que hi contribueix el fet que els nostres mandataris actuals tenen una edat en la qual una persona de 18 anys no pot menys que recordar-li al seu fill i no al seu igual. Bé, obviant motius personals pseudo-freudians, cal retornar al punt de partida.
Quan un partit no considera a un votant com adult, sinó com a jove adult, esdevé una circumstància curiosa: no li parla. No és que l’ignori, doncs els seus think tanks gasten molts recursos en estudiar com són, què pensen, què els preocupa i com pot ajudar-los, però no els parla. I això passa sovint degut a dues circumstàncies força curioses:
- La primera és que, com que el partit polític no sap fins a quin punt aquest individu és un adult, tampoc sap fins a quin punt li pot parlar com a tal. L’extrem d’aquesta situació es va donar a les últimes eleccions generals quan l’equip de twitter de Rajoy va decidir ignorar a un jove pel sol fet de tenir 15 anys, aconseguint amb la seva actitud que l’assumpte acabés essent tema del dia a la xarxa i, conseqüentment, veient-se obligat a explicar-se.
- I l’altra circumstància curiosa que es dóna és que, si en algun moment es solucionés aquest primer fet –que el partit trobés el to per dirigir-se als joves-, apareix un segon problema: ja hi ha una organització política que es dirigeix a aquest jove en nom seu.
Aquestes organitzacions a les que ens referim són, òbviament, les joventuts dels partits -un tema a part en el qual no entrarem-, però de la seva existència sí que esmentarem tres circumstàncies immediates que se’n deriven:
- A la pràctica, són la veu amb què els partits es dirigeixen als joves.
- Oficialment, tenen una ideologia pròpia i per tant no volen ser una reproducció amb cara més jovial dels posicionament del partit en qüestió.
- En aquells temes en què els seus companys generacionals tenen una postura ideològica majoritàriament diferent a la del partit, ells acostumen a compartir la visió del partit (per posar exemples oposats, podem assenyalar la postura de les NNGG i l’avortament, les JSC i el vot independentista o la reforma laboral i les JNC).
Aquesta situació porta a que els joves que s’interessen per la política i que encara creuen que mitjançant el sistema de partits un pot canviar la realitat (pocs, si tenim en compte els baixos nivells de confiança en les institucions polítiques i els polítics que ens indica el CIS a cada baròmetre), es veuen ignorats pels partits que, per tal de no envair les competències de les joventuts, aparquen molts temes de l’esfera pública.
Segons la majoria de sociòlegs l’edat explica parcialment aquesta baixa participació electoral, mentre que jo proposo girar la relació. O bé entendre aquesta fórmula en sentit invers: començar a tractar els joves com adults, és a dir, sense preguntar l’edat. Provem-ho i a veure què passa, potser ens emportem uns sorpresa…
