Fa algunes setmanes, la Cadena SER va difondre un estudi segons el qual el 57% dels espanyols considera que la democràcia podria funcionar sense partits polítics, mitjançant plataformes ciutadanes constituïdes per a la gestió dels assumptes públics. L’interessant de l’estudi no és la constatació de la desafecció als partits, ja recollida en altres sondejos, sinó la tendència de fons que revela: per primera vegada des de la Transició, els partits deixen de percebre’s com a agents imprescindibles en democràcia, mentre avança la idea que les seves funcions poden ser exercides per moviments ciutadans.
El desprestigi dels partits es nodreix d’elements conjunturals i de tendències més constants, que porten dècades amb nosaltres. Com a factors conjunturals, destaquen la cascada de casos de corrupció coneguts en els últims temps -allau que va elevar la corrupció al segon lloc entre les preocupacions ciutadanes en l’últim baròmetre del CIS- i la sensació que la política no està sent capaç de trobar solucions per a la crisi ni de protegir els ciutadans de les seves conseqüències negatives. La combinació de manca de resultats amb descrèdit moral erosiona la legitimitat dels partits polítics. Però la veritat -i aquest és l’element constant- és que aquests actors mai han gaudit de bona fama ni aquí ni en altres llocs, per considerar-se sinònims de divisió i confrontació, no en va “partit” ve de “part”. La història recent d’Espanya, on es barregen el conflicte extrem, l’antipoliticisme atiat per la dictadura i una certa mitologia del consens, accentua aquesta visió negativa.
Així les coses, no està de més preguntar-se què és un partit polític i per a què serveix. A grans trets, un partit és una organització formal -és a dir, dotada d’una estructura estable, normes de funcionament intern i algun tipus de jerarquia en el lideratge i la presa de decisions- que posseeix una determinada visió del món i un projecte global per la societat en què actua, i competeix per aconseguir el poder per tal de fer efectiu aquest projecte.
Els partits introdueixen un element d’ordre en la diversitat de projectes i visions del món possibles, a l’agrupar als que comparteixen concepcions més pròximes. D’aquesta manera articulen la pluralitat, facilitant que un nombre raonable d’opcions diferents competeixin pel suport ciutadà, i evitant alhora la imposició d’una única visió a tota la comunitat. A més, els partits exerceixen funcions de mediació entre les demandes dels ciutadans i les decisions de les institucions, de selecció i entrenament de candidats per als càrrecs electius, i d’agilització del debat públic, ja que presenten propostes que són objecte de discussió ciutadana i mediàtica. Donant veu a una “part” de la societat, els partits canalitzen el conflicte cap a vies de resolució pacífiques, sense eliminar-lo del tot: queda així espai per a la discrepància, però també per a l’acord. En definitiva, obren un camí intermedi entre la confrontació extrema i la pau dels cementiris, o de les dictadures.
En els últims dos-cents anys no hi ha hagut democràcies de masses sense partits. Això no vol dir que siguin els únics actors polítics vàlids, però sí que semblen els únics capaços d’exercir alhora totes aquestes funcions en les democràcies representatives (la democràcia directa, fins i tot en la seva versió cibernètica, segueix oferint seriosos inconvenients pràctics en societats complexes amb milions de ciutadans, necessitats i interessos que cal harmonitzar). Per descomptat, els mecanismes de representació i participació ciutadana han de millorar -i molt- en les democràcies actuals, particularment en la nostra. No és tan evident, en canvi, que els moviments es bastin sols per generar aquests canvis.
Tradicionalment, els moviments socials s’orientaven cap a metes concretes (l’exemple canònic és la defensa del medi ambient) i no elaboraven un projecte global de societat (quan ho feien es transformaven en partits, com en el cas del Partit Verd). No obstant, estan apareixent a Espanya moviments que des del seu inici tendeixen al desenvolupament d’un projecte global de societat, si bé per ara segueixen rebutjant els elements organitzatius -estructures formals, staff professional, lideratges o portaveus estables- per considerar propis dels partits polítics, dels que intenten distanciar-se. El problema és que sense aquests elements no poden exercir totes les funcions dels partits. I no obstant això, aquestes funcions no han deixat de ser necessàries: seguirem necessitant mediadors estables que articulin les demandes ciutadanes, competeixin electoralment i reclutin possibles candidats per als càrrecs electius, ja que d’alguna manera haurem de cobrir-los.
Els moviments actuals s’enfronten a un dilema clàssic. Si no s’institucionalitzen, generant estructures i altres elements orgànics, difícilment aconseguiran posar en pràctica el seu projecte de societat. Però fer-ho els obliga a renunciar a part de la seva identitat -l’element d’espontaneïtat i arrelament directe que són part del seu atractiu- per adquirir trets propis dels partits tradicionals. I ja se sap: si no és com un ànec i claca com un ànec, segurament és un ànec, encara que es resisteixi a anomenar-se així. Un moviment que exerceixi totes les funcions d’un partit, serà un partit en tot excepte el nom. Si no les exerceix i tampoc hi ha partits que ho facin, aquestes funcions queden vacants, cosa que no és un avanç democràtic, sinó un retrocés.
La democràcia espanyola requereix reformes importants. Però no està clar que els nostres problemes es resolguin substituint partits per plataformes creades ad hoc per resoldre assumptes concrets -que mancarien de la visió de conjunt necessària en una societat complexa i deixarien un perillós buit a la demagògia populista-o per moviments enfrontats a la disjuntiva de la institucionalització. En una societat moderna ha d’haver-hi espai per a partits i moviments, i canals de comunicació entre uns i altres (cosa especialment important per a les formacions d’esquerra). Es tracta de sumar, no de restar. De multiplicar àmbits de participació, no d’excloure un tipus d’actors polítics, posant en risc l’exercici de funcions essencials en democràcia. No retallem més coses, que prou retalla el Govern.
