Joaquim Coll: ¿De debò que Trias és socialdemòcrata?
Si es compleix el que diuen fins ara les enquestes, els titulars de premsa internacional subratllaran, en el comentari sobre el resultat de les eleccions municipals a Espanya, el final d’una de les experiències socialdemòcrates més llargues en una ciutat europea. No se m’acut cap altre exemple de trajectòria continuada durant més de tres dècades en un altre municipi de la grandària i la posició econòmica que avui ocupa Barcelona. Per això, el que passi el 22 de maig és important no només per als catalans, sinó també per a molts urbanistes, arquitectes, emprenedors o artistes d’altres parts d’Espanya i del món, per a qui la nostra ciutat s’ha convertit en un referent indubtable. Per descomptat que els vaticinis demoscòpics s’equivoquen i, ara per ara, ningú pot donar res per guanyat ni per perdut.
Però el FET més curiós, i el que molts ignoren del particular laberint català, és que tant si guanya Jordi Hereu com si venç Xavier Trias, l’alcalde continuarà sent socialdemòcrata. ¿És possible això? En el primer cas, l’adscripció no ofereix cap sorpresa, l’alcalde és del PSC, però el que és més curiós del cas és que el candidat de CiU també s’ha declarat socialdemòcrata diverses vegades. «Sorprendré», va dir a aquest diari. Ningú dubta que Trias té sensibilitat pels problemes socials. «L’esquerra no té el monopoli del cor dels treballadors» li va deixar anar Valéry Giscard d’Estaing a François Mitterrand en un debat televisiu. Però l’adscripció socialdemòcrata de Trias m’estranya molt, sobretot perquè el seu partit, CDC, forma part de la Internacional Liberal, i els seus socis de federació, UDC, són membres fundadors de la Internacional Democristiana. A més a més, durant els anys en què Trias va ser cap de files dels nacionalistes a Madrid, va votar les dues investidures de José María Aznar i tots els seus pressupostos. D’entrada, doncs, ben poc a veure amb la socialdemocràcia.
Alguns pensaran que la cosa no té més importància i que fa temps que les adscripcions ideològiques estan periclitades. Alguna cosa de cert hi ha en això, però a mi em sembla que l’element socialdemòcrata de Trias reflecteix altres coses. Per començar, que el consens entre els barcelonins sobre el model de ciutat construït per l’esquerra -bàsicament entre PSC i ICV- és tan ampli que, més enllà de certes qüestions, és difícil proposar una verdadera alternativa. Fixem-nos que a mesura que els alcaldes socialistes s’han anat succeint, Joan Clos va heretar la vara de Pasqual Maragall, i Jordi Hereu, de Joan Clos, els convergents han assumit l’herència de l’anterior i fins i tot l’han reivindicat enfront de l’actual. Ara Trias parla bé fins i tot de Clos i els elogis a Maragall són absolutament desbordants, quan, recordem-ho, l’enfrontament de CiU amb Maragall va arribar a la desqualificació personal.
El professor Carlos Losada explicava, la setmana passada a EL PERIÓDICO, que les bases econòmiques de la ciutat són molt sòlides per afrontar els reptes del 2020, afrontar la crisi i donar oportunitats de feina i negoci, i que l’ajuntament és financerament solvent i disposa d’un marge notable per a la inversió. Per descomptat que a la ciutat hi ha disparitats i problemes socials, però no es pot dir que cap territori hagi quedat marginat, a diferència del que passa a alguns barris de Madrid. L’urbanisme desenvolupat és integrador i el model policèntric, de barreja i varietat d’usos, garanteix que no hi ha guetos. Així doncs, declarar-se socialdemòcrata és una manera sofisticada de proclamar allò que Trias no es cansa de repetir, de manera col·loquial, «no tocaré allò que funciona», i d’intentar no espantar la massa de votants dorments de centreesquerra que només es mobilitzaran si veuen en perill el progrés i la cohesió social dels barris i del conjunt de la ciutat.
Sincerament, em sembla estrany que els nacionalistes presentin un candidat socialdemòcrata. Quan CiU no només està aplicant des de la Generalitat un dur ajust social, educatiu, cultural i sanitari, sinó que a més a més pretén executar la seva promesa neoliberal de suprimir l’impost de successions. Per això seria bo que aquestes setmanes que falten fins a les eleccions, els ciutadans sabessin quin és l’autèntic programa de Xavier Trias i el seu equip. No n’hi ha prou de dir «canviaré el que no va bé», sinó que ha d’explicar les seves prioritats, compromisos i exemplificar la seva reiterada referència a donar més pes al sector privat en les polítiques públiques. És veritat que 32 anys d’alcaldes socialistes són molts i que l’alternança és l’essència de la democràcia. Però els barcelonins han de ser molt conscients a l’hora de decidir a qui donen l’alternativa i si és realment el que diu que és. Si finalment és veritat que Xavier Trias és socialdemòcrata i es proposa respectar «tot allò que funciona», tenint en compte que l’índex de satisfacció amb els serveis municipals és alt, llavors la pregunta és per a què servirà el canvi polític a l’ajuntament. ¿Que potser serà millor la còpia que l’original?



