El president Montilla no té pressa: ha esgotat al màxim el marge legal per convocar les eleccions autonòmiques a Catalunya. Ho va fer ahir de manera solemne, després de fer balanç públic dels seus quatre anys de Govern. Tres eixos bàsics en l’haver del seu Executiu: l’innegable avenç en infraestructures, la consolidació d’un Estatut promogut en 8 anys de governs no nacionalistes i el manteniment del que la política diu ‘cohesió social’, és a dir, la capacitat integradora de Catalunya, de la que el mateix Montilla – nascut a Granada i català ‘per voluntat propia’ – és el millor exemple juntament amb el seu partit, el Partit dels Socialistes de Catalunya, defensor de la ‘Espanya plural’.
Montilla sempre ha tingut el seu propi ritme, però lligat al temps polític espanyol: ara ha esperat per convocar les eleccions, que tindran lloc el diumenge 28 de novembre, a que es passés pàgina de la vaga general i a que el Govern Zapatero tingués amarrats els Pressupostos Generals gràcies al Partit Nacionalista Basc.
Tancats aquests capítols, queden obertes múltiples incògnites, amb la visita del Papa Benet XVI a Barcelona el 7 de novembre, fins que el 12 d’aquest mateix mes s’iniciï la campanya pròpiament dita. La precampanya d’aquestes eleccions va començar des del moment en què els ciutadans catalans es van adonar que el Tribunal Constitucional portava, almenys, tres anys de retard per emetre la seva sentència sobre el recurs que el Partit Popular va posar a l’Estatut de Catalunya de 2006. Des d’aquest moment, Catalunya, que ha patit la crisi econòmica amb especial cruesa, ha estat com una olla en la qual la pressió de la bullida requereix especial atenció.
Aquestes eleccions donaran la mesura de fins a quin punt els catalans han acumulat diferents capes de malestar no tant degudes al Govern autònomic com a la política espanyola i a les condicions de crisi econòmica europea i global. Primeres d’una sèrie d’eleccions espanyoles – a la primavera estan previstes les municipals i autonòmiques i no s’ha de perdre de vista la possibilitat d’un avançament per a aquesta data de les generals – les catalanes seran símptoma i precedent de l’ànim polític i social del país.
No cal ser un linx per percebre el desànim, el malestar i, efectivament, el ‘cabreig’ en sectors que van des dels joves en atur (tinguin o no carrera universitària) fins a les famílies que han vist els seus sous reduïts, el seu crèdit desaparegut, els seus horitzons vitals limitats i els seus projectes tancats en un calaix. L’augment de la pobresa, l’escassetat d’oportunitats, les dificultats de tot tipus per l’autonomia personal com a conseqüència de la crisi econòmica han estat un bany de realitat i un aprenentatge dur de supervivència. Aquest és el marc bàsic en què es celebraran aquestes eleccions al Parlament català.
Socialment aquesta situació no és la millor per a cap projecte polític i tampoc per a l’acoblament que requereix la immigració, avui convertida en factor de controvèrsia i manipulació política. «Aquí no hi cabem tots», repeteix la líder catalana del PP, seguint l’estela traçada per la Plataforma per Catalunya, partit d’extrema dreta consolidat en el centre del que es coneix com ‘Catalunya catalana’, la ciutat de Vic.
Hi ha altres casos similars. Curiosament, l’extrema dreta, el populisme i els brots racistes estan emergint també a Europa. Les eleccions catalanes – sondejos diversos els adjudiquen entre 3 i 6 diputats – els posaran plenament al descobert. El ressò que adquireixin i els adeptes que atreguin donaran la mesura de la por al futur per part de la societat catalana.
La por al futur i l’enuig sobre el present econòmic, units al que el president Montilla va cridar ‘desafecció’ dels catalans cap Espanya, són tres claus essencials per a seguir aquests temps electorals. Aquestes eleccions són, sens dubte les del malestar i és la primera vegada que, en democràcia, es produeix una cosa similar: els catalans mai hem votat en condicions semblants. Aquesta és la gran novetat: la circumstància general, complicada, difícil i incerta, és el principal canvi i ho impregna tot.
L’abstenció que es preveu a dia d’avui serà la clau de qualsevol resultat. Experts fiables treballen amb una abstenció considerable que oscil.laria – «sent optimistes», puntualitzen-entre el 45% i el 55%, és a dir, més de 10 punts que en altres eleccions autonòmiques. La influència de la dada en el resultat es mesurarà per la major atomització de partits en la mesura que augmenti l’abstenció, que tampoc afavorirà especialment als dos grans partits. PSC i CiU, amb els seus candidats Montilla i Mas, ja estan pactant debats televisius cara a cara per treure de la indiferència a l’electorat. Una altra novetat insòlita.
El vot en blanc, que segons les previsions oscil.laria entre un 7% i un 8%, reflectirà també el desencís de l’electorat respecte a l’oferta política i implica un càstig al propi sistema electoral. Petits partits independentistes – com el de Joan Laporta o Joan Carretero – i partits mínims per la dreta – representats per l’ex popular Montserrat Nebrera, Ciutadans o el de Rosa Díez – trauran molt avantatge del vot ‘barat’, producte de l’abstenció. Tot això s’afegeix a una llei electoral que ningú s’ha atrevit a tocar des de 1979 – la transitòria quarta de l’Estatut del 1979 s’ha incorporat idèntica a l’Estatut de 2006 -, que estableix una desigualtat territorial tan manifesta que el vot dels ciutadans de Lleida val tres vegades i mig més que el dels de Barcelona.
Aquest és el punt d’arrencada d’aquestes eleccions en el moment en que són convocades. La polèmica entre independència o col.laboració amb Espanya, la proposta de CiU d’un impossible concert econòmic que minimitzi els avenços de l’Estatut i la incògnita sobre l’efecte de la corrupció – casos Millet i Pretòria – formen part del mateix guió.
