Albert Camus creia, contradient a alguns dels seus contemporanis dels anys cinquanta, en la capacitat transformadora del present. Les seves idees es basaven en una centralitat que resultava especialment antipàtica als defensors de l’esquerra comunista com Sartre, partidaris d’una lectura historicista de l’acció política que preferia imposar el sacrifici de la llibertat a acceptar la importància de l’actuació sobre el present. Una posició que els apropava al més estricte dels conservadorismes i que, analitzada avui, es confon, en l’aspecte formal, amb l’actitud amb què generalment es defineix a la dreta. Els extrems, és clar, es toquen. Passava abans i passa ara: en nombroses ocasions, la tan predicada centralitat d’alguns només sembla existir en la seva imaginació, la realitat és que el seu discurs es teixeix en funció dels vots i, és clar, això té poc de pràctic per solucionar el present i molt d’il·lusori.
La confrontació entre Camus i Sartre, que es va mantenir fins a la mort del primer, la resumeix Jean Daniel en el seu llibre Camus. A contracorrent. Daniel conclou que l’autor de L’estranger l’obsessionava veure com es van revoltar els humiliats i els ofesos i com aquesta revolta era traïda en la revolució. Camus vivia la revolta en el present, en les seves pròpies paraules, “no estic entre aquests amants de la llibertat que volen vestir-la amb cadenes redoblades, ni entre aquests servidors de la justícia que pensen que només podem prestar un bon servei lliurant diverses generacions a la injustícia”. És inevitable pensar en Carlo Rosselli i en la seva concepció del socialisme liberal: la integració dels ideals de llibertat i justícia. El socialisme com el desenvolupament lògic del principi de llibertat, basat en la transformació real de les estructures socials. Per Rosselli, els socialistes no han de tenir la il.lusió de posseir el secret del futur ni creure’s dipositaris de l’última veritat en matèria social, sinó servir-se d’un relativisme que mou l’acció i creu en la cultura del treball. Per Camus, en contra de l’opinió de Sartre (que l’acusava de qüestionar l’acció política), no podem recolzar-nos en models del passat ni en projectes de futur; creia que el destí es juga a cada segon, que el poder transformador del món es pot exercir en el present. Una postura, aquesta, que s’associa amb la pròpia evolució de l’esquerra i la seva aposta per una acció transformadora del dia a dia (les “raons d’Estat per al present” que cita Daniel), i l’evidència que les receptes neoliberals, i el gruix de l’ideari conservador, continuen articulant a partir de conceptes que neguen sistemàticament l’existència d’un problema actual en benefici de la il.lusió d’un futur.
La revolució de l’esquerra actual és que s’erigeixi en la més capacitada per a llegir els conflictes d’aquest davant la insistència dels conservadors a destruir la realitat com a mecanisme d’un presumpte progrés. No existeix, segons aquests profetes, l’acció política immediata i transformadora, i s’entesten a negar els seus beneficis per vindicar el messianisme sobre el qual advertia Camus. Aquí rau la vigència del seu discurs: en la recerca de la veritat en les obsessions del present. Com explica Daniel, “mentre no es despulli a la política del seu caràcter d’absolut, estem condemnats a considerar com a enemic a la societat o l’altre”. Camus considerava que no s’havien de transformar els valors del liberalisme econòmic en veritat moral, entre altres coses perquè la dreta s’encarrega de convertir la moral en moralisme, i la il.lusió en hipocresia. Tenim no pocs exemples a la política catalana i espanyola. Quantes vegades hem vist els partits ancorats a la dreta posar en dubte la legitimitat d’una acció política sense arribar a valorar en positiu ni una de les seves visibles avantatges? És, com s’apuntava abans, l’estratègia de la destrucció de la realitat per suplantar-la per una il.lusió. Un discurs de passat i futur que, com advertia Camus, repercuteix negativament en el present. Referir-se a la vigència de Camus no és sucumbir a la temptació de l’efemèride ni a un afany revisionista. És la constatació que, fa més de cinquanta anys, ja es parlava de temes, com la llibertat i la justícia, que es mantenen com a eixos de l’acció política i del sentit final de les ideologies. Si fa cinquanta anys Camus anava a contracorrent defensant les seves posicions, els que recullen el seu llegat continuen a contracorrent perquè, i això és el que demostra la seva actualitat, el seu discurs és igualment vàlid per a explicar les obsessions i necessitats del present.
Les preocupacions de Camus són (o haurien de ser) les nostres. I ara més que mai s’han de recordar les seves idees per treballar en el dia a dia davant dels que preferirien descuidar a conveniència. En un altre moment de Camus. A contracorrent, Daniel afirma que “la nostra època no ha estat mai tan moralista: responsable i culpable de tot al mateix temps, mentre viu immersa entre les víctimes”, per afegir que “Camus detestava també la mortificació”. Efectivament, cal superar les doctrines enganyoses i el victimisme per assumir, d’una vegada per totes, que l’acció sobre les petites coses té una repercussió innegable sobre el bé general. Encara que a alguns no els agradi, això també és política.
Cal que els militants recordin i aprenguin de Camus de la seva autenticitat de missatge sense estridències,tocant de peus al sòl.Però cal també pensar en l´obligació de tranformació de la societat a la que cal fer coparticipant.Si no es busquen els mecanismes de complicitat que obrint al ciutadà anònim a la tasca política,el missatge quedarà coix i el que és més greu inútil.Com deia molt encertadament no caminis devant de mi pot ser que no et segueixi ni caminis darrera perqué pot ser que no et guii